Nova cita amb la història, al 33
A "Segle XX" veurem el documental "La batalla d'Alger". A continuació, reemissió de dos capítols de "Dies de transició": "El 23-F" i "Resum transició".
Aquest dissabte, una nova cita doble amb la història, al 33. A les 17.00, "Segle XX" emet el documental "La batalla d'Alger".
Aquells que ja tenim una certa edat conservem un record mític de "La batalla d'Alger", el film italo-algerià que Gillo Pontecorvo havia dirigit el 1965 però que aquí no vam poder veure, i encara en sales d'art i assaig, fins ben entrada la transició postfranquista. Doncs bé, aquesta setmana els presentem a "Segle XX", amb el mateix títol, un documental francès del 2007 que reconstrueix, cinquanta anys després dels fets i amb interesantíssims testimonis de tots dos bàndols, aquell episodi cèlebre de la guerra d'independència d'Algèria.
La insurrecció algeriana havia començat la tardor del 1954 i, dos anys després, els combatents de l'FLN no havien aconseguit alliberar cap porció significativa de l'Algèria rural ni cridar l'atenció del món, per la qual cosa la cúpula independentista resolgué guanyar ressò i impacte polític portant la lluita a la capital. El setembre de 1956 va començar una escalada d'atemptats amb bombes en cafès, transports i altres espais públics de la ciutat d'Alger, amb la consegüent indignació dels habitants europeus, que exigiren una resposta contundent.
Aquesta va arribar el gener de 1957, quan la desena divisió de paracaigudistes i altres unitats militars a les ordres del general Jacques Massu van assumir els plens poders a la capital algeriana. Durant els sis mesos següents, aquestes tropes lliurarien contra les xarxes clandestines de l'FLN -capaces d'executar 800 atemptats al mes- una batalla a mort, potser la primera batalla contraterrorista moderna en medi urbà. L'anomenada batalla d'Alger comportà 24.000 detinguts algerians, uns 3.000 dels quals van ser liquidats extrajudicialment. La tortura dels presoners per obtenir informació esdevingué rutinària, però també es va practicar la guerra psicològica, la infiltració dels rengles enemics, etcètera.
L'estiu del 1957, la infrastructura de l'FLN a la ciutat estava liquidada, i els atemptats s'havien acabat. França, doncs, va guanyar la batalla en termes tàctics, o militars. En canvi, la va perdre en termes polítics i morals; sobretot, perquè la brutalitat dels mètodes emprats provocà a la metròpoli una onada de protestes i denúncies d'intel·lectuals, periodistes i polítics, i la legitimitat de la presència francesa a Algèria va començar a veure's qüestionada també per la comunitat internacional. En rigor, allò que obligà França a abandonar Algèria el 1962 no van ser els combatents de l'FLN, sinó les portades i els manifestos de la premsa de París, la fatiga de la societat metropolitana, les pressions a l'ONU i, en darrer terme, la decisió del general De Gaulle de sacrificar els colons "pieds-noirs" en benefici de la consolidació de la Cinquena República.
I a les 17.55, el 33 reemet dos capítols de "Dies de transició": "El 23-F" i "Resum transició".
23 de febrer de 1981. Aquella tarda, al Congrés dels Diputats, es votava la investidura de Calvo Sotelo com a nou president del govern espanyol. De sobte, a les 6 i 23 minuts de la tarda, 200 guàrdies civils -a les ordres del tinent coronel Tejero- van interrompre violentament la sessió parlamentària. Gràcies a la transmissió de la Cadena SER, els crits i els trets de l'interior de l'hemicicle es van poder sentir en directe.
A Catalunya, les reaccions van ser ben diverses. Mentre Jordi Pujol, des del Palau de la Generalitat, demanava calma, CCOO mostrava el seu rebuig al cop d'estat amb una convocatòria de vaga general.
I a Montcada i Reixac encara s'anava més lluny: el govern municipal -amb un arsenal d'armes- es va tancar dins l'ajuntament, per defensar la democràcia.
El 23-F va fer reviure vells fantasmes. La guerra civil, la llarga dictadura... tot semblava més a prop que mai. Sobretot, quan es van veure els tancs circulant per València.
En aquest capítol de "Dies de transició", molts protagonistes expliquen en primera persona com van viure aquella jornada:
els periodistes i fotògrafs que cobrien la investidura de Calvo Sotelo; Anna Balletbó, que va sortir la primera del Congrés perquè estava embarassada; Jacinto Antón, que feia la mili a la Divisió Cuirassada Brunete i que aquella nit va entrar al Congrés perquè la seva unitat es va sumar al cop de Tejero.
Polítics, militars, gent del carrer...
Van ser 18 hores de por. La nit més llarga de la democràcia.
Aquells que ja tenim una certa edat conservem un record mític de "La batalla d'Alger", el film italo-algerià que Gillo Pontecorvo havia dirigit el 1965 però que aquí no vam poder veure, i encara en sales d'art i assaig, fins ben entrada la transició postfranquista. Doncs bé, aquesta setmana els presentem a "Segle XX", amb el mateix títol, un documental francès del 2007 que reconstrueix, cinquanta anys després dels fets i amb interesantíssims testimonis de tots dos bàndols, aquell episodi cèlebre de la guerra d'independència d'Algèria.
La insurrecció algeriana havia començat la tardor del 1954 i, dos anys després, els combatents de l'FLN no havien aconseguit alliberar cap porció significativa de l'Algèria rural ni cridar l'atenció del món, per la qual cosa la cúpula independentista resolgué guanyar ressò i impacte polític portant la lluita a la capital. El setembre de 1956 va començar una escalada d'atemptats amb bombes en cafès, transports i altres espais públics de la ciutat d'Alger, amb la consegüent indignació dels habitants europeus, que exigiren una resposta contundent.
Aquesta va arribar el gener de 1957, quan la desena divisió de paracaigudistes i altres unitats militars a les ordres del general Jacques Massu van assumir els plens poders a la capital algeriana. Durant els sis mesos següents, aquestes tropes lliurarien contra les xarxes clandestines de l'FLN -capaces d'executar 800 atemptats al mes- una batalla a mort, potser la primera batalla contraterrorista moderna en medi urbà. L'anomenada batalla d'Alger comportà 24.000 detinguts algerians, uns 3.000 dels quals van ser liquidats extrajudicialment. La tortura dels presoners per obtenir informació esdevingué rutinària, però també es va practicar la guerra psicològica, la infiltració dels rengles enemics, etcètera.
L'estiu del 1957, la infrastructura de l'FLN a la ciutat estava liquidada, i els atemptats s'havien acabat. França, doncs, va guanyar la batalla en termes tàctics, o militars. En canvi, la va perdre en termes polítics i morals; sobretot, perquè la brutalitat dels mètodes emprats provocà a la metròpoli una onada de protestes i denúncies d'intel·lectuals, periodistes i polítics, i la legitimitat de la presència francesa a Algèria va començar a veure's qüestionada també per la comunitat internacional. En rigor, allò que obligà França a abandonar Algèria el 1962 no van ser els combatents de l'FLN, sinó les portades i els manifestos de la premsa de París, la fatiga de la societat metropolitana, les pressions a l'ONU i, en darrer terme, la decisió del general De Gaulle de sacrificar els colons "pieds-noirs" en benefici de la consolidació de la Cinquena República.
I a les 17.55, el 33 reemet dos capítols de "Dies de transició": "El 23-F" i "Resum transició".
23 de febrer de 1981. Aquella tarda, al Congrés dels Diputats, es votava la investidura de Calvo Sotelo com a nou president del govern espanyol. De sobte, a les 6 i 23 minuts de la tarda, 200 guàrdies civils -a les ordres del tinent coronel Tejero- van interrompre violentament la sessió parlamentària. Gràcies a la transmissió de la Cadena SER, els crits i els trets de l'interior de l'hemicicle es van poder sentir en directe.
A Catalunya, les reaccions van ser ben diverses. Mentre Jordi Pujol, des del Palau de la Generalitat, demanava calma, CCOO mostrava el seu rebuig al cop d'estat amb una convocatòria de vaga general.
I a Montcada i Reixac encara s'anava més lluny: el govern municipal -amb un arsenal d'armes- es va tancar dins l'ajuntament, per defensar la democràcia.
El 23-F va fer reviure vells fantasmes. La guerra civil, la llarga dictadura... tot semblava més a prop que mai. Sobretot, quan es van veure els tancs circulant per València.
En aquest capítol de "Dies de transició", molts protagonistes expliquen en primera persona com van viure aquella jornada:
els periodistes i fotògrafs que cobrien la investidura de Calvo Sotelo; Anna Balletbó, que va sortir la primera del Congrés perquè estava embarassada; Jacinto Antón, que feia la mili a la Divisió Cuirassada Brunete i que aquella nit va entrar al Congrés perquè la seva unitat es va sumar al cop de Tejero.
Polítics, militars, gent del carrer...
Van ser 18 hores de por. La nit més llarga de la democràcia.
