L'amistat entre Hitler i Mussolini, a "Segle XX"
La segona meitat del documental que "Segle XX" dedica a la relació entre Hitler i Mussolini cobreix, aquesta setmana, el darrer quinquenni d'aquest vincle, el que va del 1940 al 1945.
Dilluns, a les 23.30, "Segle XX" ofereix la segona part del documental "Hitler i Mussolini: una amistat brutal".
Tot i no haver entrat en el conflicte mundial el setembre del 1939, el Duce sabia que el seu règim no podia romandre indefinidament neutral i va aprofitar la fulminant desfeta de França per declarar-li la guerra, el 10 de juny del 1940. El paper de les tropes feixistes als Alps i a la Costa Blava, però, va ser patètic, com, aquella tardor, en la fracassada invasió de Grècia des d'Albània. Del punt de vista militar, l'aliat italià feia a Hitler més nosa que servei, i obligava la Wehrmacht a distreure forces per anar-lo a socórrer tant als Balcans com al nord d'Àfrica.
Així les coses, quan el Tercer Reich va atacar la Unió Soviètica, el juny del 1941, Berlín no tenia gaire interès en l'ajut de Mussolini. Va ser aquest, cada cop més acomplexat davant el Führer i desitjós de demostrar que Itàlia encara pintava alguna cosa, qui en un any va enviar a l'URSS una força expedicionària de deu divisions, 230.000 homes, molts dels quals perdrien la vida en l'aventura. Després de Stalingrad i de la desfeta de l'Eix al nord d'Àfrica, el juliol del 1943 els Aliats desembarcaren a Sicília, i la cúpula del règim feixista -molt menys monolític que el nazi- va destituir el Duce, que va quedar detingut.
Per evitar que tot el territori italià caigués en mans aliades, Hitler va decidir aleshores ocupar el nord i centre del país i va ordenar la famosa operació de rescat de Mussolini, que seria excutada aquell 12 de setembre. Com un gest d'afecte i d'amistat? Més aviat com un acte de força i de prestigi del Reich, i també per agençar-se un peó, un titella que podria facilitar el control alemany sobre la meitat nord d'Itàlia.
En efecte, posat al capdavant de la fantasmagòrica Repubblica Sociale Italiana, la República de Salò, el Duce va ser des d'aquell moment una simple marioneta dels nazis, un ninot sense voluntat pròpia, incapaç d'impedir l'execució del seu propi gendre, el comte Ciano, incapaç de deslligar la seva sort de la de Hitler, tot i saber que aquest l'arrossegava al precipici. Ja en la desbandada final, resulta tot un símbol que el Duce derrotat intentés salvar la pell sota un abric de la Wehrmacht i dins d'un comboi alemany. Va ser inútil, i la venjança dels partisans es va abatre sobre ell, fins i tot després de mort. Alliçonat per la sort del seu antic soci, un Hitler sempre més pudorós va preferir el suïcidi i la incineració.
Tot i no haver entrat en el conflicte mundial el setembre del 1939, el Duce sabia que el seu règim no podia romandre indefinidament neutral i va aprofitar la fulminant desfeta de França per declarar-li la guerra, el 10 de juny del 1940. El paper de les tropes feixistes als Alps i a la Costa Blava, però, va ser patètic, com, aquella tardor, en la fracassada invasió de Grècia des d'Albània. Del punt de vista militar, l'aliat italià feia a Hitler més nosa que servei, i obligava la Wehrmacht a distreure forces per anar-lo a socórrer tant als Balcans com al nord d'Àfrica.
Així les coses, quan el Tercer Reich va atacar la Unió Soviètica, el juny del 1941, Berlín no tenia gaire interès en l'ajut de Mussolini. Va ser aquest, cada cop més acomplexat davant el Führer i desitjós de demostrar que Itàlia encara pintava alguna cosa, qui en un any va enviar a l'URSS una força expedicionària de deu divisions, 230.000 homes, molts dels quals perdrien la vida en l'aventura. Després de Stalingrad i de la desfeta de l'Eix al nord d'Àfrica, el juliol del 1943 els Aliats desembarcaren a Sicília, i la cúpula del règim feixista -molt menys monolític que el nazi- va destituir el Duce, que va quedar detingut.
Per evitar que tot el territori italià caigués en mans aliades, Hitler va decidir aleshores ocupar el nord i centre del país i va ordenar la famosa operació de rescat de Mussolini, que seria excutada aquell 12 de setembre. Com un gest d'afecte i d'amistat? Més aviat com un acte de força i de prestigi del Reich, i també per agençar-se un peó, un titella que podria facilitar el control alemany sobre la meitat nord d'Itàlia.
En efecte, posat al capdavant de la fantasmagòrica Repubblica Sociale Italiana, la República de Salò, el Duce va ser des d'aquell moment una simple marioneta dels nazis, un ninot sense voluntat pròpia, incapaç d'impedir l'execució del seu propi gendre, el comte Ciano, incapaç de deslligar la seva sort de la de Hitler, tot i saber que aquest l'arrossegava al precipici. Ja en la desbandada final, resulta tot un símbol que el Duce derrotat intentés salvar la pell sota un abric de la Wehrmacht i dins d'un comboi alemany. Va ser inútil, i la venjança dels partisans es va abatre sobre ell, fins i tot després de mort. Alliçonat per la sort del seu antic soci, un Hitler sempre més pudorós va preferir el suïcidi i la incineració.
