"La il·lustració científica"
L'home de Vitrubi i altres obres de Leonardo són fites històriques de la il·lustració, però en ple segle XXI la il·lustració científica continua sent una eina imprescindible en diverses disciplines
7 min
L'home de Vitrubi i altres obres de Leonardo són fites històriques de la il·lustració, però en ple segle XXI la il·lustració científica continua sent una eina imprescindible en diverses disciplines. Permet descriure una nova espècie de medusa, reconstruir el veritable aspecte d'un ocell extingit anomenat "dodo", entendre pas a pas una operació de trasplantament de fetge o veure la interacció entre un fàrmac i una proteïna.
Podríem pensar que el vídeo digital ha superat i desplaçat qualsevol altre tipus d'imatge, però no és així. La realitat és massa complexa, i per entendre-la s'ha de simplificar i idealitzar. La il·lustració continua sent, doncs, una eina imprescindible en diverses disciplines científiques com la taxonomia. A l'hora de classificar les meduses, per exemple, no hi ha res com un bon dibuix, ja que permet destacar les diferències i ometre els trets irrellevants. Tot i que les espècies grosses són les més conegudes i temudes pels banyistes, la major part de meduses del món són ben petites. L'il·lustrador Jordi Corbera les ha d'observar amb la lupa binocular i les dibuixa sense mirar directament el paper, amb l'ajuda d'una càmera lúcida, un enginyós sistema de miralls que projecta la imatge de l'animal, de tal manera que el dibuixant només ha de resseguir-ne els perfils amb tota la precisió. Després de polir-ne millor els detalls, la medusa es passa a ploma. Aquesta tècnica és la més adient, ja que mostra amb claredat els trets identificadors de cada espècie. Josep Maria Gili és el biòleg marí que ha capturat moltes de les meduses que il·lustra en Jordi. Plegats han publicat uns quants articles en què descriuen diverses espècies noves per a la ciència. Van ser capturades a milers de metres de profunditat, en diferents canons submarins del Mediterrani. Quan en Jordi les va presentar a un públic no científic va optar per dibuixar-les a tot color i representar-les en la foscor del seu ambient natural. En la il·lustració científica cada tècnica té la seva utilitat.
La càmera lúcida i el teleprompter
La càmera lúcida treu profit dels reflexos.
La va descriure Kepler l'any 1611 i serveix per dibuixar millor del que realment saps.
És una caixa fosca amb un forat per mirar. En una paret hi ha un mirall i, en una altra cara, un vidre en què es projecta la imatge que envia el mirall.
Com que el vidre és transparent, fa la sensació de veure sobre el paper la imatge que hi ha al davant. Només cal resseguir el que es veu al paper.
La mateixa idea, però molt sofisticada, és la que usen molts presentadors de la tele.
El telepromter.
Davant de la càmera es col·loca un vidre. La càmera pot veure el presentador amb normalitat. Sota el vidre es col·loca un monitor per on surt el text que el vidre reflecteix cap al presentador. El presentador només ha de llegir, amb cara de com qui sap el que diu. (Ei, que el QQC el fem sense teleprompter...)
Il·lustració per a recrear
A la petita illa de Maurici, situada a l'oceà Índic, hi vivia un ocell parent dels coloms, però gros i rabassut com un gall d'indi. Com que havia evolucionat sense enemics naturals havia perdut la capacitat de volar i era confiat i curiós. Un dia de l'any 1507 va arribar a l'illa un vaixell portuguès. Els mariners en veure que aquell ocell no fugia i es deixava caçar amb facilitat el van batejar amb el nom de "dodo", que en portuguès vol dir "babau". Aquest tret li va costar la vida, ja que en poc més d'un segle s'havia extingit. Es conserven al voltant d'una vintena d'il·lustracions del dodo fetes durant el segle XVII, abans que s'extingís. Se suposa que moltes es van fer a partir d'animals captius i sobrealimentats, o morts i mal dissecats. Per això hi ha tanta diversitat de representacions i sovint són grotesques i poc fiables. Quin era l'aspecte real del dodo? El reporter Pere Renom proposa a l'il·lustrador científic Eduardo Saiz que en faci una recreació realista. Eduardo és il·lustrador professional des de fa quaranta anys. Els seus dibuixos són sobretot de temàtica naturalista, arqueològica i etnogràfica. A Atapuerca, per exemple, ha contribuït a catalogar els fòssils que s'hi han trobat, ha reconstruït l'aspecte del nostre parent l'home de Neandertal i ha recreat escenes d'animals ja extingits com el tigre de dents de sable. D'alguna manera, amb el seu llapis dóna vida als ossos. Prenent de referència l'esquelet de l'animal i les descripcions i il·lustracions antigues, l'Eduardo opta per dibuixar un dodo més gràcil, cobert de plomes simplificades. Sembla que el seu aspecte hauria recordat al d'altres ocells terrestres com el nyandú sud-americà o, especialment, el kiwi de Nova Zelanda.
Il·lustració per ensenyar
Una de les ciències que més aviat va comptar amb el suport de les il·lustracions va ser la medicina. Els estudis anatòmics de Leonardo da Vinci són admirats per la seva bellesa i realisme. Andreas Vesalio va publicar durant la primera meitat del segle XVI set volums d'anatomia detalladament il·lustrats. I probablement una de les escenes més conegudes d'aquest tema és el quadre de Rembrandt "Lliçó d'anatomia". Avui, la medicina ha evolucionat molt, però continua tenint com a suport la il·lustració. Pere Lluís León és un il·lustrador especialitzat en anatomia i cirurgia. Els seus dibuixos acompanyen diferents llibres de text i manuals quirúrgics especialitzats. Tenen una funció didàctica. La seva feina sovint comença als quiròfans on fa els primers esbossos. A l'estudi hi continua treballant i quan té el vistiplau del cirurgià pot fer-ne la versió definitiva a l'ordinador. Explica que el dibuix digital té molts avantatges, com ara, el fet de treballar per capes ja que permet incorporar rectificacions amb molta facilitat.
L'home de Vitruvi
Vitruvi no és cap poble, és un arquitecte. Però el dibuix que el va fer famós no el va dibuixar el mateix Vitruvi, el va dibuixar Leonardo da Vinci. Expliquem-ho.
Marcus Vitruvius Pollio va ser un arquitecte romà del segle I, que, entre altres coses, va definir molt detalladament, però només per escrit, les proporcions del cos humà.
14 segles després Leonardo da Vinci les va dibuixar i va batejar aquest home com l'home de Vitruvi, en honor al seu creador.
Al dibuix es pot veure que l'alçada d'aquest home són quatre avantbraços; la longitud dels braços estesos (l'envergadura) d'un home ideal és igual a la seva alçada.
Potser avui no hi donem importància, però definir unes proporcions en un dibuix va representar un gran avanç en el pensament i es considera una fita molt important del Renaixement.
Una curiositat, el cercle vol representar l'univers, i el quadrat, la terra.
Al centre de l'univers hi ha el melic i el centre de la Terra és una mica més avall.
Il·lustració per animar
De vegades la realitat no es pot observar, perquè és ultramicroscòpica. L'única opció per reproduir-la de manera fidel és basar-se en els números. Una molècula, per exemple, és una llarga llista d'àtoms als quals s'assignen tres números, les tres coordenades de l'espai x, y i z. A partir d'aquestes llistes, els biòlegs moleculars poden obtenir representacions tridimensionals de la molècula. De vegades convé visualitzar la superfície exterior de la molècula basant-se en les òrbites dels electrons. Altres vegades és més adient mostrar només l'esquelet de carboni, o representar els diferents grups funcionals. Però encara es pot anar més enllà. Fernando Cucchietti, del Barcelona Supercomputing Center, i el seu equip s'han especialitzat en il·lustració animada amb qualitat cinematogràfica. Utilitzen el supercomputador Mare Nostrum per processar ràpidament la immensa quantitat de dades necessàries per generar les animacions. Controlant les entrades de llum, la profunditat, les textures, les transparències o l'angle de visió, poden mostrar amb claredat la interacció entre un fàrmac i una proteïna. La biologia molecular deixa de ser ultramicroscòpica per convertir-se en una pel·lícula de dibuixos animats. I amb aquesta tècnica es pot il·lustrar i animar una àmplia varietat de coses. Com les fibres cardíaques, un cor bategant, el procés d'inspiració, assajos d'hidrodinàmica, un camp d'aerogeneradors, o la immensitat de l'Univers. La ciència continua necessitant la il·lustració científica, però quan aquesta il·lustració ja no es basa en la realitat observable, sinó en el números, les possibilitats es multipliquen.
Il·lustració per classificar
Podríem pensar que el vídeo digital ha superat i desplaçat qualsevol altre tipus d'imatge, però no és així. La realitat és massa complexa, i per entendre-la s'ha de simplificar i idealitzar. La il·lustració continua sent, doncs, una eina imprescindible en diverses disciplines científiques com la taxonomia. A l'hora de classificar les meduses, per exemple, no hi ha res com un bon dibuix, ja que permet destacar les diferències i ometre els trets irrellevants. Tot i que les espècies grosses són les més conegudes i temudes pels banyistes, la major part de meduses del món són ben petites. L'il·lustrador Jordi Corbera les ha d'observar amb la lupa binocular i les dibuixa sense mirar directament el paper, amb l'ajuda d'una càmera lúcida, un enginyós sistema de miralls que projecta la imatge de l'animal, de tal manera que el dibuixant només ha de resseguir-ne els perfils amb tota la precisió. Després de polir-ne millor els detalls, la medusa es passa a ploma. Aquesta tècnica és la més adient, ja que mostra amb claredat els trets identificadors de cada espècie. Josep Maria Gili és el biòleg marí que ha capturat moltes de les meduses que il·lustra en Jordi. Plegats han publicat uns quants articles en què descriuen diverses espècies noves per a la ciència. Van ser capturades a milers de metres de profunditat, en diferents canons submarins del Mediterrani. Quan en Jordi les va presentar a un públic no científic va optar per dibuixar-les a tot color i representar-les en la foscor del seu ambient natural. En la il·lustració científica cada tècnica té la seva utilitat.
La càmera lúcida i el teleprompter
La càmera lúcida treu profit dels reflexos.
La va descriure Kepler l'any 1611 i serveix per dibuixar millor del que realment saps.
És una caixa fosca amb un forat per mirar. En una paret hi ha un mirall i, en una altra cara, un vidre en què es projecta la imatge que envia el mirall.
Com que el vidre és transparent, fa la sensació de veure sobre el paper la imatge que hi ha al davant. Només cal resseguir el que es veu al paper.
La mateixa idea, però molt sofisticada, és la que usen molts presentadors de la tele.
El telepromter.
Davant de la càmera es col·loca un vidre. La càmera pot veure el presentador amb normalitat. Sota el vidre es col·loca un monitor per on surt el text que el vidre reflecteix cap al presentador. El presentador només ha de llegir, amb cara de com qui sap el que diu. (Ei, que el QQC el fem sense teleprompter...)
Il·lustració per a recrear
A la petita illa de Maurici, situada a l'oceà Índic, hi vivia un ocell parent dels coloms, però gros i rabassut com un gall d'indi. Com que havia evolucionat sense enemics naturals havia perdut la capacitat de volar i era confiat i curiós. Un dia de l'any 1507 va arribar a l'illa un vaixell portuguès. Els mariners en veure que aquell ocell no fugia i es deixava caçar amb facilitat el van batejar amb el nom de "dodo", que en portuguès vol dir "babau". Aquest tret li va costar la vida, ja que en poc més d'un segle s'havia extingit. Es conserven al voltant d'una vintena d'il·lustracions del dodo fetes durant el segle XVII, abans que s'extingís. Se suposa que moltes es van fer a partir d'animals captius i sobrealimentats, o morts i mal dissecats. Per això hi ha tanta diversitat de representacions i sovint són grotesques i poc fiables. Quin era l'aspecte real del dodo? El reporter Pere Renom proposa a l'il·lustrador científic Eduardo Saiz que en faci una recreació realista. Eduardo és il·lustrador professional des de fa quaranta anys. Els seus dibuixos són sobretot de temàtica naturalista, arqueològica i etnogràfica. A Atapuerca, per exemple, ha contribuït a catalogar els fòssils que s'hi han trobat, ha reconstruït l'aspecte del nostre parent l'home de Neandertal i ha recreat escenes d'animals ja extingits com el tigre de dents de sable. D'alguna manera, amb el seu llapis dóna vida als ossos. Prenent de referència l'esquelet de l'animal i les descripcions i il·lustracions antigues, l'Eduardo opta per dibuixar un dodo més gràcil, cobert de plomes simplificades. Sembla que el seu aspecte hauria recordat al d'altres ocells terrestres com el nyandú sud-americà o, especialment, el kiwi de Nova Zelanda.
Il·lustració per ensenyar
Una de les ciències que més aviat va comptar amb el suport de les il·lustracions va ser la medicina. Els estudis anatòmics de Leonardo da Vinci són admirats per la seva bellesa i realisme. Andreas Vesalio va publicar durant la primera meitat del segle XVI set volums d'anatomia detalladament il·lustrats. I probablement una de les escenes més conegudes d'aquest tema és el quadre de Rembrandt "Lliçó d'anatomia". Avui, la medicina ha evolucionat molt, però continua tenint com a suport la il·lustració. Pere Lluís León és un il·lustrador especialitzat en anatomia i cirurgia. Els seus dibuixos acompanyen diferents llibres de text i manuals quirúrgics especialitzats. Tenen una funció didàctica. La seva feina sovint comença als quiròfans on fa els primers esbossos. A l'estudi hi continua treballant i quan té el vistiplau del cirurgià pot fer-ne la versió definitiva a l'ordinador. Explica que el dibuix digital té molts avantatges, com ara, el fet de treballar per capes ja que permet incorporar rectificacions amb molta facilitat.
L'home de Vitruvi
Vitruvi no és cap poble, és un arquitecte. Però el dibuix que el va fer famós no el va dibuixar el mateix Vitruvi, el va dibuixar Leonardo da Vinci. Expliquem-ho.
Marcus Vitruvius Pollio va ser un arquitecte romà del segle I, que, entre altres coses, va definir molt detalladament, però només per escrit, les proporcions del cos humà.
14 segles després Leonardo da Vinci les va dibuixar i va batejar aquest home com l'home de Vitruvi, en honor al seu creador.
Al dibuix es pot veure que l'alçada d'aquest home són quatre avantbraços; la longitud dels braços estesos (l'envergadura) d'un home ideal és igual a la seva alçada.
Potser avui no hi donem importància, però definir unes proporcions en un dibuix va representar un gran avanç en el pensament i es considera una fita molt important del Renaixement.
Una curiositat, el cercle vol representar l'univers, i el quadrat, la terra.
Al centre de l'univers hi ha el melic i el centre de la Terra és una mica més avall.
Il·lustració per animar
De vegades la realitat no es pot observar, perquè és ultramicroscòpica. L'única opció per reproduir-la de manera fidel és basar-se en els números. Una molècula, per exemple, és una llarga llista d'àtoms als quals s'assignen tres números, les tres coordenades de l'espai x, y i z. A partir d'aquestes llistes, els biòlegs moleculars poden obtenir representacions tridimensionals de la molècula. De vegades convé visualitzar la superfície exterior de la molècula basant-se en les òrbites dels electrons. Altres vegades és més adient mostrar només l'esquelet de carboni, o representar els diferents grups funcionals. Però encara es pot anar més enllà. Fernando Cucchietti, del Barcelona Supercomputing Center, i el seu equip s'han especialitzat en il·lustració animada amb qualitat cinematogràfica. Utilitzen el supercomputador Mare Nostrum per processar ràpidament la immensa quantitat de dades necessàries per generar les animacions. Controlant les entrades de llum, la profunditat, les textures, les transparències o l'angle de visió, poden mostrar amb claredat la interacció entre un fàrmac i una proteïna. La biologia molecular deixa de ser ultramicroscòpica per convertir-se en una pel·lícula de dibuixos animats. I amb aquesta tècnica es pot il·lustrar i animar una àmplia varietat de coses. Com les fibres cardíaques, un cor bategant, el procés d'inspiració, assajos d'hidrodinàmica, un camp d'aerogeneradors, o la immensitat de l'Univers. La ciència continua necessitant la il·lustració científica, però quan aquesta il·lustració ja no es basa en la realitat observable, sinó en el números, les possibilitats es multipliquen.
