75 anys de l'entrada de les tropes del general Franco a Barcelona, que va posar fi a la República i a la Guerra Civil
Avui, 26 de gener, fa 75 anys que les tropes del general Franco van entrar a Barcelona i això va precipitar el final de la Guerra Civil Espanyola. Catorze dies després la guerra va acabar a Catalunya i l'1 d'abril, amb el lliurament de Madrid a les tropes franquistes per part de les forces republicanes, el conflicte es va acabar del tot i va donar pas a 40 anys de dictadura.
Diuen els testimonis que aquell va ser un hivern fred i que a Montjuïc no hi havia ni un arbre. Barcelona era una ciutat famolenca i esgotada on no hi quedava ni llenya. Una ciutat en la qual, en pocs dies, mig milió de persones, entre civils i soldats, van fugir cap a França tot i els bombardejos. I a Barcelona mateix, les bombes havien matat més de 2.000 persones i danyat 3.000 edificis dels 60.000 que hi havia. Els soldats van entrar sense resistència a primera hora de la tarda i poc després ja es va fer la primera missa a la Plaça de Catalunya.
Al Poblenou, al carrer Espronceda, número 201, que ara fa cantonada amb el carrer Perú però aleshores aquell tram corresponia al carrer Casp, hi havia un magatzem de menjar que els nord-americans enviaven per als 'nens de la guerra' i que custodiaven els republicans. Segons ha explicat al Portal 324.cat Rafael Vila Verdés, un veí que aleshores tenia 11 anys, "aquell mateix dia, els propietaris dels magatzems van donar les claus als veïns i els van dir que marxaven, que les donessin a qui les reclamés. Les van reclamar les tropes franquistes, que van buidar els magatzems en un tres i no res."
L'editorial Club Editor ha recuperat ara un dels pocs testimonis escrits sobre una experiència per la qual, però, van passar centenars de milers de soldats republicans: els camps de concentració franquistes. L'autor és Francesc Grau i Viader, Calella, 1920-1997, pertanyent a la "lleva del biberó", va combatre al Segre i a l'Ebre. El seu pas pels camps de concentració de Logronyo i Miranda de Ebro està recollit a "Rua de captius". Aquests són alguns fragments del text triats per Adolf Beltran. Els comentaris són de l'editora, Maria Bohigas.
Fred, gana, polls, pallisses
Davant els presoners formats a l'arena el corneta es negà en rodó a interpretar l'himne espanyol. Un cop, donat a l'entrecuix, el fulminà a terra com un sac. Aleshores les puntades es feren més intensives i anaren dirigides a les parts del cos més feridores. Quan, finalment, li preguntaren si volia interpretar l'himne, el noi va fer una lleu inclinació de cap. L'ajudaren a alçar-se, el van recalcar d'esquena a a la barrera i li posaren la corneta a la mà. El noi alça dificultosament l'instrument, se l'apropà als llavis, obrí la boca i vomità una glopada de sang que deixa la corneta tenyida de roig. Després es desplomà com un manyoc. Què passa quan estàs a les mans d'un enemic que no només ha guanyat una guerra sinó que ha decidit que aniquilaria aquell que li és contrari, que l'aniquilaria fins a fer-ne una persona agenollada.
La por, la humiliació
Totes les mirades coincidiren sobre nostre. Els captius que eren exhibits per l'antiga Roma, encadenats als carros dels vencedors, no crec que passessin tanta vergonya com vam passar nosaltres aquell matí de diumenge. Va fer la noia 'mira, mira, ¿qué es eso?', el jovenet es girà a mirar-nos. 'Bah, son prisioneros rojos'. I ella, 'no comprendo por qué les llamas así, al fin y al cabo son como los chicos de aquí. Algunos incluso más majos'. 'Que tonata eres: por fuera, quizás. Pero si pudieras verlos por dentro, saber lo que estan pensando, menudo susto te ibas a llevar.' 'Jesus', va fer la noia.
És un refús de formar part d'aquest immens ramat d'ovelles que, fatalment, surt dels sistemes de terror. I és un llibre que fa veure fins a quin punt el franquisme és un dels grans sistemes de terror.
El trauma, el tabú
Per això els vencedors procuren degradar-nos al màxim. No n'hi ha prou de saber que hem estat vençuts sinó que ho hem de notar en tot. Ho hem de sentir des de la flor de pell fins al moll dels ossos. Ho hem de respirar amb l'aire i, com més endins ens penetri, més trigarem a anar amb el cap alt. I, com hi ha món, que ho estan aconseguint.
Segons com t'ho mires no pots explicar la transició democràtica sense tenir present això. Sense tenir present l'extraordinària familiaritat amb el terror. Són coses que, si no les poses al centre de la història política, pots pensar on és el llevatq ue fa que una societat sencera pugui tan fàcilment trobar-se impotent davant de l'abús.
El reportatge del "30 minuts" d'aquest diumenge, "Barcelona, any 39: arriba Franco", un reportatge de Jordi Regàs i Mireia Pigrau, sota la direcció d'Eduard Sanjuan, aprofita l'efemèride per recollir alguns dels testimonis vius que encara recorden aquell dia, des de milicians que intentaven aturar l'entrada de l'enemic fins a totes aquelles famílies que es van quedar a la ciutat amb l'esperança que la guerra s'acabés. El gener del 39 es barregen els records de l'arribada dels soldats, de l'assalt als magatzems de menjar o de les misses de campanya multitudinàries. Mentre la por del feixisme impulsa la fugida de la ciutat de prop de mig milió de persones, a Barcelona una part important de la població esclata d'alegria, sobretot pel final dels bombardejos i també pel retorn d'un cert ordre.
Amb l'arribada de les tropes de Franco, arrenca la transformació de la ciutat. Barcelona, símbol de la República, del moviment obrer i del catalanisme, es converteix en una capital de província més de l'Espanya franquista, de "la nueva España", tal com proclamava la propaganda de l'època.
Amb el desembarcament de les noves autoritats, comença també la repressió. El règim no només executa més d'un miler de republicans, també engega les campanyes per depurar funcionaris, mestres, professors universitaris, metges o advocats, que perdran la feina. Són casos com el de l'alcalde de Mollet, Josep Fortuny, que és afusellat al Camp de la Bota, acusat d'assassinar un dirigent carlista, o de personalitats com Josep Maria Boix i Raspall, director la Caixa de Pensions, que és apartat de la feina, multat i empresonat.
El 1939 també comença la requisa dels diners; el català és eliminat de la vida pública i es retiren els monuments republicans i les plaques dels carrers. Els primers anys del franquisme seran anys de gana, però també seran els anys en què florirà el mercat negre de l'estraperlo. Uns anys en què el règim imposarà l'estètica feixista de l'Alemanya nazi o l'Itàlia de Mussolini.
El 26 de gener del 39 representa, per tant, el moment en què el nou règim posa els fonaments sobre els quals construirà els quaranta anys de dictadura. Tot i l'eufòria inicial d'alguns pel final de la guerra, la població s'adonarà ben aviat que mai havia perdut tantes llibertats individuals i col·lectives.
El 1939 moltes famílies descobriran que certes opinions i actituds, així com l'ús del català, han quedat limitats a l'esfera privada, tancats a casa, i que, de cara enfora, per pura supervivència, el mutisme i la grisor són les millors estratègies per tirar endavant.
