Com viuen ara els supervivents de l'incendi de la nau abandonada de Badalona?
L'Escola de Natura Angeleta Ferrer de Badalona, amb més de 40 anys d'història, és un dels centres pioners en educació ambiental. I és, també, una taula de salvació pel Gibriel i el Dandang. Són de Gàmbia, i van entrar amb patera a Espanya.
El Gibriel va sobreviure a l'incendi de la nau del carrer Guifré, fa dos anys, on van morir quatre persones. I el Dandang va viure el polèmic desallotjament d'una altra nau, la del carrer Progrés, fa un any. Ara, treballen aquí. Els trobem arrencant males herbes a l'hort i cremant la poda.
El Gibriel només té paraules d'agraïment: "Per mi poder estar aquí significa millorar molt la meva vida. És poder aixecar el cap per sobre l'aigua i no enfonsar-me. I sé que hi ha molta gent que no té aquesta oportunitat"
Una gran oportunitat que el seu millor amic no va tenir, perquè va quedar atrapat a la nau incendiada. Va ser una de les quatre víctimes mortals.
El Gibriel ens confessa ara un sentiment agredolç. Està content perquè les coses, amb gairebé 50 anys, li comencen a anar bé. Però també està trist, perquè continua tenint molt present el seu amic de l'ànima.
Era com un germà gran, per mi. Quan vaig saber que havia quedat a dins, sense poder sortir, vaig passar molt temps enfadat. No em portava bé amb ningú.
"Després de quatre dies, vaig poder trucar a la seva família. Va ser molt dur. Molt dur. No ho vull tornar a viure, això", recorda el Gibriel mentre gesticula.
Al seu costat, el Dandang ens explica que és fotògraf i vol fer un llibre amb la seva experiència. Va arribar fa cinc anys, deixant el seu país i la seva família. Envia a la seva mare la meitat del que guanya.
Estic molt content, perquè nosaltres venim aquí per poder treballar. Hem deixat el nostre país i la nostra família, i hem de lluitar per poder treballar.
Tots dos són beneficiaris del programa de subvencions europeu Acol, que ha permès a l'ajuntament de Badalona donar feina a una dotzena de persones subsaharianes provinents de les naus ocupades. Però és molt més que una feina. Perquè quan acabin el contracte, d'aquí a un any, tindran el permís de residència i treball, i podran buscar una nova ocupació com qualsevol altra persona.
"És la porta d'entrada per regularitzar la seva situació", assenyala David Torrents, tercer tinent d'alcalde de Badalona i regidor de Protecció a les persones. "El nostre objectiu és destensionar els assentaments, i anar donant una sortida legal a totes aquestes persones perquè puguin trobar feina i tirar endavant."
Treure tensió als assentaments
Però destensionar els assentaments no és fàcil. Unes 200 persones continuen vivint en mitja dotzena de naus abandonades.
La més gran, ara mateix, està al carrer Antoni Bori, a escassos 500 metres d'on va haver-hi la tragèdia fa dos anys. Està amenaçada de desnonament i hi viuen una seixantena de persones. La majoria, subsaharians que es dediquen a la ferralla.
"Vinga, ajudeu-me a descarregar!" Qui crida això és el Jaume Ventura, de l'entitat Badalona Acull, que cada setmana porta menjar als assentaments. Els aconsegueixen a mercats, supermercats, forns i pastisseries.
Mirem de fer xarxa i acompanyament a aquestes persones necessitades, i els portem productes que estan a punt de caducar. Per tant, a punt de ser malbaratats, ens diu.
Una de les primeres persones que van entrar a aquesta nau és el Mamadou. Té 39 anys i va arribar el 2006. No té papers. La seva mare va morir fa dos mesos a Mali, sense saber en quines condicions viu el seu fill, que es penedeix d'haver vingut.
Els meus amics que estaven aquí em van enganyar. Em deien que tot és un luxe, arribes allà i pots tenir això i allò.. però no era veritat. Sincerament, si arribo a saber que estaria en aquestes condicions durant tant temps, no hagués vingut, lamenta.
El Mamadou viu al pis de dalt de la nau. Té la seva pròpia habitació, però el trobem recollint matalassos de companys que han dormit a la sala gran, una mena de menjador amb una taula i cadires. Es veuen fustes, maletes, roba i cables per tot arreu. L'ajuntament és conscient que podria tornar a repetir-se una fatalitat com la del desembre del 2020.
Segons David Torrents, "tant Mossos com Bombers ens alerten que aquestes situacions precàries poden tornar a ocasionar un incendi, però des d'un ajuntament com el de Badalona no tenim la capacitat tècnica ni legal per poder actuar. L'únic que podem fer, com deia, és anar traient gent i pressió dels assentaments"
Un altre dels que s'ha beneficiat del programa Acol és l'Alpha, senegalès. Fa dos anys, era dels últims a escapar del foc. Ara treballa al Museu de Badalona. Quedem amb ell al taller, on està netejant peces de ceràmica. Després de 16 anys a Espanya, és la primera vegada que té un contracte laboral... i esperança.
Porto 16 anys sense veure la meva família, sense veure el meu fill, sense veure la meva mare, sense poder abraçar a ningú... això em dol molt, moltíssim. Però ara no vull mirar enrere, vull mirar endavant.
I acaba amb una reflexió, amb veu alta, dirigida a tots aquells que, com ell, es juguen la vida intentant arribar a Europa: "S'ha de lluitar sempre. Sempre. I arribarà un dia en què seràs feliç".
