Estendre el territori a cop de talonari: Trump no planteja res de nou a Groenlàndia

Si alguna cosa han après els periodistes a còpia d'anys de cobrir Donald Trump és que sovint parla molt seriosament quan planteja les idees aparentment més esbojarrades i que, quan els experts les descarten per improbables, tant ell com els seus seguidors fan el contrari.

A més, el president electe és un líder a qui agrada complir les promeses, sacsejar el sistema i trencar tabús i convencions. I què millor que fer "Amèrica gran de nou" que ampliant l'actual territori de la Unió amb Groenlàndia, Canadà o el canal de Panamà?

Per tant, l'afirmació de dimarts assegurant que "la gent realment no sap ni si Dinamarca hi té algun dret legal [sobre Groenlàndia], però si l'hi tenen, haurien de renunciar-hi perquè la necessitem per a la seguretat nacional" no seria una ocurrència sinó alguna cosa més arrelada en la seva ment.

Ja fa 70 anys, el 1959, que els EUA van convertir Alaska i Hawaii en els estats 49 i 50 dels Estats Units. Al president republicà Dwight Eisenhower se'l recorda en part per això. Trump indica que tants anys després ja és hora d'expandir el territori de la primera potència, per passar a la història com el líder visionari que ho va tornar a fer possible.

Què pensaria l'opinió pública occidental si de sobte Vladímir Putin comencés a piular mapes en què les fronteres de Rússia arribessin al canal de la Mànega? O si Xi Jinping publiqués dibuixos on la Xina es mengés diversos països veïns?

Trump no fa broma amb Groenlàndia

Segons tres fonts citades de l'agència Reuters pròximes a Trump, el líder republicà "es pren seriosament l'adquisició de Groenlàndia, tant per ampliar l'esfera d'influència dels Estats Units a l'hemisferi occidental com per consolidar el seu llegat, que es recordarà al llarg de generacions".

A més, s'ha de tenir en compte la mentalitat de promotor immobiliari del president electe, que tota la vida ha gaudit comprant propietats espectaculars, expandint i exhibint el seu imperi familiar.

El president electe, a més, és molt hàbil a l'hora de recuperar un passat suposadament "gran" en la psicologia dels nord-americans i prometre que amb ell el país recuperarà aquells temps de glòria del passat, com van ser, per ell, l'era de l'expansió territorial.

Només fa falta visitar el seu perfil d'X (abans Twitter) per veure la quantitat de mapes i mems que ha piulat o repiulat sobre el tema. En gairebé tots s'apropia del Canadà i de Groenlàndia.

Donald Trump Truth Social 03:00 PM EST 01/08/25 pic.twitter.com/dFrpwlcRIT

— Donald J. Trump Posts From His Truth Social (@TrumpDailyPosts) January 8, 2025

De fet, Trump sembla que ressuscita sense gaires escrúpols la doctrina Monroe, rebatejada ja pel tabloide conservador The New York Post com a "doctrina Donroe". Fa referència a aquella política impulsada pel president James Monroe (1817-1824) i de funesta memòria per a molts llatinoamericans i caribenys.

Oficialment deia "Amèrica, per als americans" i sense ingerències de les velles potències europees. A la pràctica, volia dir "Amèrica, per als nord-americans"; Washington considerava la resta del continent el seu patí del darrere i s'atorgava el dret a intervenir-hi per "defensar" els seus interessos.

Pocs s'ho esperaven, perquè el magnat ha fet sempre més gala del seu aïllacionisme, però ara estem descobrint que també tenia una pulsió expansionista.

Un vell somni del promotor immobiliari

La de Groenlàndia no és una idea que li hagi vingut de nou a Trump sinó una ambició força arrelada a la seva ment.

El 2017 ja hauria plantejat en privat la compra de l'illa danesa i el 2019 ho va fer en públic. Va aparcar la idea després del rebuig frontal de Copenhaguen. L'opinió pública s'ho va prendre com una ocurrència més d'un líder inestable, però ell simplement va deixar el projecte en standby. I ara, legitimat per les urnes, el torna a treure del calaix.

Segons les fonts de Reuters, és poc probable que Trump utilitzi la força militar per aconseguir el control de Groenlàndia, però no tant que utilitzi altres mitjans -com aplicar pressió diplomàtica o econòmica a Dinamarca- per adquirir l'illa més gran del món que no és un continent.

"El veritable llegat per a la història seria expandir els Estats Units. Literalment, en 70 anys no hem afegit ni una peça d'immobles a la cartera. Trump en parla molt", diu una de les fonts. I continua assegurant que "en la llista de prioritats de política exterior del seu equip de seguida en va destacar una: comprar Groenlàndia".

Un dels herois de Trump

Un dels herois de Trump és el president William McKinley, que va estar al càrrec des del 1897 fins al seu assassinat, el 1901. Va aconseguir el control de diversos territoris estrangers durant el seu mandat, inclosos Puerto Rico i Hawaii, i va guanyar la guerra de Cuba a Espanya per convertir-la en un satèl·lit de Washington.

Trump, que va elogiar McKinley sovint a la campanya pel seu ús d'aranzels expansius, va dir al desembre que tenia previst canviar el nom de Denali, com anomenen els indígenes d'Alaska la muntanya més alta de l'Amèrica del Nord i que havia rebatejat Obama, pel de McKinley, com s'havia dit durant un segle en honor al 25è president.

I què millor per al president Trump que veure per a la prosperitat el seu nom en algun gran parc nacional del Canadà o Groenlàndia?

La llarga tradició dels EUA de comprar territoris

La idea d'adquirir a cop de talonari nous territoris per engrandir el país no és gens nova als EUA sinó més aviat una tradició. Té una llarga trajectòria en aquesta pràctica des que els primers colons blancs hi van posar el primer peu i fins que, ja com a estat independent, va anar multiplicant el seu immens territori fins a les fronteres actuals.

L'excompany de la secció d'Internacional de TV3, ara jubilat, Jaume Bartrolí, també és expert en aquesta dinàmica històrica i ens explica una relació dels precedents de compra o d'usurpació del territori de l'Amèrica del nord. Aquí transcrivim el seu text:

És sabut que Nova York la van fundar els neerlandesos el 1625, amb el nom de Nova Amsterdam. L'any següent van comprar l'illa de Manhattan als indis munsee (una branca dels delaware), per quincalles amb un valor de seixanta florins, el que serien uns vint dòlars. (Bé, això és el que diuen els cronistes neerlandesos: ves a saber què pensaven els indis que estaven fent realment en acceptar aquelles bagatel·les.)

Tornant a Nova Amsterdam. Els colons van fundar la ciutat, hi van establir granges i en van conrear els camps. I la van fer capital de la colònia de Nieuw-Nederland (Nous Països Baixos).
 

Nova York a preu de ganga

Al cap d'uns anys, van ocupar la propera colònia sueca de Nova Suècia, a les ribes del riu Delaware. Després van beure la seva pròpia medecina, i els anglesos establerts més al nord, a Nova Anglaterra, van conquerir Nova Amsterdam el 1664, i se la van fer definitivament seva el 1674. A la capital la van rebatejar-la com a Nova York. Com veieu, per a això dels noms no gastaven gaire imaginació, a l'època.

Seixanta florins per una illa que avui en dia, si algú la volgués comprar, valdria una quantitat que la nostra ment no seria capaç d'abastar. Es podria dir que va ser la millor compra de la història.

No obstant, és una afirmació arriscada de fer, donada la llarga tradició dels Estats Units en aquesta qüestió.
 

S'obre el talonari del nou estat independent

El 1803 el president Thomas Jefferson va comprar als francesos l'immensíssim territori de Louisiana, que s'estenia per tota la conca dreta -occidental- del riu Mississipi. El preu? Només quinze milions de dòlars. Els hi va vendre Napoleó, que necessitava finançar les seves guerres europees.

A l'època significaven moltíssims més diners que ara, però tanmateix va ser una ganga: 2.140.000 quilòmetres quadrats. Una quarta part de l'actual territori de la Unió. I la porta oberta a la conquesta de l'Oest. Cal dir que, malgrat que Jefferson no tenia poder legal per fer l'adquisició, ningú al Congrés va protestar gaire.

El 1819, els Estats Units i Espanya van pactar la cessió de la Florida Oriental pel Tractat d'Adams-Onís. A canvi, es fixaven amb claredat les fronteres entre el virregnat de Nova Espanya i la Louisiana nord-americana, i els EUA renunciaven a les reclamacions sobre Texas. Però també hi havia diners de pel mig: Washington es comprometia a pagar cinc milions de dòlars de deutes que el govern espanyol tenia pendents amb súbdits nord-americans.

En realitat, el govern de Madrid es venia un territori que ja veia perdut: l'exèrcit nord-americà havia ocupat la Florida Occidental i Espanya, immersa en les guerres d'independència hispanoamericanes, era incapaç de defensar-la.
 

La barata conquesta de l'Oest

Els EUA també van pagar a Mèxic, després de conquerir-li Nou Mèxic, Arizona, Nevada, Utah i Califòrnia i Texas. Tot plegat, ni més ni menys que 1.972.000 quilòmetres quadrats. Mèxic perdia més de la meitat del territori i, a canvi de renunciar als seus drets, Washington li va pagar quinze milions de dòlars. Cinc milions més van anar destinats a cobrir les indemnitzacions que els ciutadans nord-americans poguessin reclamar a l'estat mexicà.

Uns anys més tard, el 1853, per l'anomenada Gadsden Purchase (la compra de Gadsden), els nord-americans van pagar deu milions de dòlars més per una franja de territori semi desèrtic de 76.800 quilòmetres quadrats al sud d'Arizona, per poder fer una via fèrria intercontinental que unís Nova Orleans amb Los Angeles. Un altre cop, els nord-americans ja havien començat a ocupar il·legalment la zona.

Una gran pica a l'Àrtic rus i i d'altres mars enllà

El 1867 va venir l'altra gran compra: ni més ni menys que l'Alaska russa, per la qual l'endeutat govern del tsar va rebre 7,2 milions de dòlars. Aquesta vegada, l'adquisició va sumar 1.500.000 quilòmetres quadrats més als Estats Units. I no s'acaba aquí.

També és sabut que els Estats Units van guanyar, com hem dit, la guerra del 1898 a Espanya. I els espanyols van haver de cedir les illes de Cuba, Puerto Rico i Guam, i vendre'ls les Filipines per vint milions de dòlars.

El 1903, Washington va proposar a Colòmbia la compra de la zona veïna al canal de Panamà, que era a mig construir. Davant la negativa del govern de Bogotà, els nord-americans van donar suport a una revolta independentista, i al cap de no res el nou govern de Panamà els venia -o llogava, mai va quedar clar- la zona del canal.

Aquest cop, els EUA van pagar 25 milions de dòlars a Colòmbia en compensació per la pèrdua de la seva província panamenya i es van quedar el canal pràcticament per un segle, fins al 1999, quan van tornar la sobirania a Panamà. Ara, Trump torna a dir que els canal marítim pertany als EUA i dimarts no va descartar recuperar-lo per la força militar.

I encara, el 1917, els EUA van comprar a Dinamarca --que malgrat la seva neutralitat patia les conseqüències econòmiques de la Primera Guerra Mundial-- les Illes Verges Daneses, a les Petites Antilles: Saint Croix, Saint Thomas i Saint John al mar del Carib: 346 quilòmetres quadrats, per 25 milions de dòlars més.

A això caldria a sumar-hi tots els territoris indis que els nadius nord-americans van vendre al llarg de dos segles a les autoritats nord-americans, gairebé sempre per la força de les armes i per mitjà de tractats que després, habitualment, no es complien.

Durant dècades, el dòlar semblava poder-ho comprar tot. Un país fet a cop de talonari que ara Trump està decidit expandir i a "tornar a fer gran". Encara s'ha de veure si podrà replicar al segle XXI les pràctiques dels seus antecessors del segle XIX i principis del XX.