L'emotiu retrobament d'una dona i la seva nina de pedra, més de 70 anys després
Han passat més de 70 anys des que la Coloma Danés va tenir a les mans, per última vegada, la seva nina de pedra. Se la va fer ella mateixa, en una època en què els Reis, com a molt, els portaven torrons dels rodons i unes taronges.
Vaig agafar una pedra i vaig demanar a la meva mare que em donés roba, i em va donar un drap ja vell, és clar, i l'hi vaig posar per vestir-la. I li vaig fer un collaret amb cargolines que hi havia per allà. Tot el dia anava amb aquella nina i un cistellet i anava a comprar, i parlava sola sempre amb la nina.
La Coloma vivia al santuari de Cabrera, a la cinglera del Collsacabra, amb la seva família. Hi van anar seguint una promesa del seu pare, que, després d'haver viscut la guerra durant la mili a l'Àfrica, es va amagar per no haver d'anar al front durant la Guerra Civil espanyola. Va prometre que, si sobrevivien, anirien a fer d'ermitans a Cabrera. I així va ser.
Aleshores tenia 8 mesos i la seva germana, 7 anys. Allà passaria vint anys de la seva vida.
A Cabrera només s'hi arriba a peu. La masia més propera era a tres quarts d'hora caminant. Per estudiar anaven fins a casa uns veïns on hi havia un mestre.
A l'ermita hi havia quatre habitacions on s'allotjaven, com ells deien, els forasters. "Ens va escriure una carta una senyora de Barcelona a veure si podia venir a passar uns quants dies", explica la Coloma.
Aquesta dona, en veure-la amb la nina, li va proposar un tracte, que ella recorda així:
Que me la donaries per portar-la allà? Diu: 'A canvi, l'any que ve, quan torni a venir per les vacances et portaré una nina de veritat'.
La dona era la llavors directora del Museu Etnològic de Barcelona. Es va endur la joguina i va començar una llarga espera per a la Coloma:
Aquell any se'm va fer llarguíssim. Mai tornava a ser l'agost de l'any següent. Quin tip de preguntar a la mare 'i a quin mes estem ara i quant falta?'
Finalment, l'agost següent va arribar, i la nina nova, també. "Era una nina de cartró, perquè abans eren de cartró i amb una perruca", recorda la Coloma.
Des d'aleshores, no havia sabut res més de la seva nina de pedra. Fins que, ara, l'ha pogut tornar a veure i a agafar. Tots aquests anys ha estat ben conservada al Museu Etnològic.
Amb la nina a les mans i envoltada de nets, la Coloma recorda la seva joventut. Diu que era feliç, que necessitava molt poca cosa per ser-ho. En canvi, el jovent d'ara, observa, tenen de tot "i no semblen tan feliços com abans". Tota una lliçó de vida i d'història.
