Quan una imatge també és un crim: per què els mitjans no poden exhibir presoners de guerra

L'exhibició de presoners com la prova de la victòria en el camp de batalla ha estat sempre una característica de la guerra. Una característica i una conducta, però, que a partir de les Convencions de Ginebra estan completament prohibides. És, de fet, l'article més violat de totes les convencions segons el Comitè Internacional de la Creu Roja, i molt sovint compta amb la complicitat dels mitjans de comunicació.

L'anhel d'humiliar el rival supera l'anhel humanitari

Aquest sembla ser és el motor ocult darrere de moltes de les imatges que circulen en temps de guerra. Els presoners i ostatges es mostren per exposar, pressionar, desmoralitzar, venjar-se o negociar. I el conflicte entre Israel i Hamas no és una excepció.

La publicació per part de Hamas de vídeos amb ostatges civils israelians --famèlics, humiliats, a punt de morir-- ha reobert una qüestió tant ètica com jurídica: què es pot mostrar d'un presoner de guerra? I, sobretot, per què es mostra?

Les Convencions de Ginebra, el corpus legal que regula les guerres des del segle XX, són clares: no es poden exhibir presoners.

L'article 13 de la Tercera Convenció estableix que han de ser protegits contra la violència, la intimidació, els insults i la curiositat pública. Van ser redactades quan la màxima exhibició possible era les sales de cine i la plaça pública. Per això, a mesura que la plaça pública s'ha fet més gran, les convencions han afegit més limitacions.

En l'era de la imatge, això vol dir: no es poden enregistrar, ni fotografiar, ni difondre. Ni vius ni morts. I encara menys si el seu rostre, el seu cos o les seves condicions s'utilitzen com a instrument de pressió.

Un crim de guerra molt antic

Aquest principi no és nou. El 17 de juliol del 1944 va tenir lloc l'escarni públic més gran de la història contra un enemic. El règim soviètic va fer desfilar desenes de milers de soldats alemanys pel centre de Moscou. No només els van mostrar. Els van degradar, van intentar fer-los perdre la dignitat. Per rematar l'escarni, se'ls va administrar laxants. Les cròniques expliquen que la fortor al centre de la capital era insuportable.

L'objectiu era doble: humiliar el rival i demostrar que la guerra s'estava guanyant. Després de la desfilada, camions dotats amb canons d'aigua van haver de sortir per netejar l'avinguda.

El que ha canviat des d'aleshores no és tant l'ús propagandístic del capturat, com els canals i la velocitat. Si abans la "curiositat pública" s'aturava a la plaça o a la sala de cine, ara arriba a milions de persones en pocs segons. Les convencions s'hi han anat adaptant: prohibint no només l'exhibició física, sinó també la digital, i estenent aquesta protecció fins i tot als cadàvers.

Però els actors bèl·lics continuen desobeint, i els motius s'han sofisticat. Al-Qaeda va inaugurar l'era de les execucions d'ostatges amb l'execució del periodista David Pearl el 2002. Però va ser Estat Islàmic qui va portar aquesta lògica al límit. Amb els recursos propis de les produccions cinematogràfiques va exhibir durant gairebé una dècada tota mena de tortures i assassinats, amb autèntics reportatges llargs que exhibien l'assassinat de presoners de guerra de les formes més cruels.

Molts recordem, perquè ho vam haver de veure, la mort d'un pilot jordà capturat, cremat viu dins d'una gàbia. Era un missatge global contra els infidels occidentals. "Això és el que us espera." L'objectiu no era només intimidar, sinó guanyar terreny simbòlic.

Ucraïna també ha utilitzat aquesta lògica, tot i que menys explícita. Al principi de la guerra exhibia sempre que podia els presoners de guerra russos, humiliats, demanant perdó a la càmera. El CICR va cridar l'atenció al president Zelenski i no s'ha tornat a repetir, cosa que no han fet els actors de l'actual conflicte a Gaza: Hamas i Israel.

L'exhibició de captius a la guerra de Gaza

L'estat jueu sempre és una excepció per a tot. Al principi de la invasió ja va avançar el que passaria després amb l'exhibició de centenars de presoners de Hamas en calçotets, amb el cap acotat. Escenes de submissió dissenyades per minar la moral del rival i reforçar el discurs de poder propi.

Hamas des del primer dia, des del dia mateix de l'atac al sud d'Israel del 7-O, ha utilitzat la presa d'ostatges (un crim de guerra en si mateix) i l'exhibició dels captius. És el cas més recent, el del jove famèlic cavant la seva pròpia tomba davant la càmera. La milícia pretenia així soscavar la moral de l'opinió pública israeliana perquè aquesta pressioni el seu governi i l'obligui a seure en una taula de negociacions.

Fins aquí, cap sorpresa. El que crida l'atenció és que aquest cop les autoritats israelianes i els mitjans de comunicació del país s'hagin afegit a difondre aquest vídeo.

El gabinet Netanyahu fins ara havia prohibit mostrar aquestes imatges. Però ara ha canviat d'estratègia. El president Herzog, amb el permís de la família de l'ostatge, ha optat per fer-lo públic. Per què? Perquè aquesta vegada també li convé. Mostrar-lo li serveix per reforçar el seu relat: que amb Hamas no es pot dialogar perquè són bàrbars.

És la perversió total: els dos rivals, alhora, usant les mateixes imatges d'un ostatge per assolir objectius polítics i en contradicció al Dret Humanitari Internacional. Aquest gir obre un debat difícil: quan l'ús d'una imatge és legítim? Qui ho decideix? I amb quins límits?

La paradoxa s'arrodoneix amb l'aparició pública de Benjamin Netanyahu, apel·lant precisament a les Convencions de Ginebra. Les mateixes convencions que la seva política a Gaza ha trepitjat durant dos anys. Les mateixes que, avui, múltiples organismes internacionals, acusen Israel d'haver vulnerat sistemàticament. Perquè aquest és potser el genocidi en directe més denunciat… i alhora el més negat.

Ensenyar un presoner no és una prova de força: és una derrota de la humanitat. Sigui qui sigui el presoner, i sigui quin sigui el bàndol. I és per això que la llei ho prohibeix. I és per això que alguns --no tots-- decideixen no mirar.