Recordeu coses de quan teníeu un o dos anys? Probablement són records falsos
Recordeu que un dia estàveu estirat en el bressol i van aparèixer els rostres somrients dels vostres pares? Doncs probablement aquest record és fals. Però segons investigadors britànics, això és força comú. Una ampli estudi mostra que el 40% de la gent té records dels seus primers anys de vida que, en realitat, són ficticis.
Molta gent explica alguns records de quan tenia un o dos anys. Però els estudis sobre la memòria assenyalen que aquests records no queden assentats abans que el cervell hagi madurat prou i que a l'adolescència, normalment, han desaparegut. Els records més antics que un adult pot tenir són, tret de possibles excepcions, dels tres anys d'edat.
Investigadors de les universitats de Bradford, Londres i Nottingham-Trent van voler estudiar quanta gent tenia falsos records de la infantesa i per què els tenia. Les seves conclusions es publiquen a la revista Psychological Science.
Van demanar a un total de 6.641 persones que descrivissin el seu record més antic i que diguessin a quina edat es va produir aquell fet. Vora el 40% dels participants -concretament 2.487 persones- van descriure un record de quan tenien dos anys. I n'hi va haver 893 que tenien un record que es remuntava a quan tenien un any d'edat. Això es donava sobretot en gent de mitjana edat o gran.
Els investigadors van deixar clar que havien d'explicar alguna cosa que realment recordessin com viscuda i no que tinguessin a la memòria per haver vist fotografies o haver-ho sentit. Després, van analitzar el contingut, el llenguatge utilitzat i detalls de les descripcions.
A partir d'aquí, van avaluar les raons més probables per què aquelles persones haguessin creat un record que havia de ser fals. Conclouen que estaven basats en records fragmentats d'algunes experiències primerenques, barrejats amb coses que havien conegut a través de fotografies o relats familiars. Per tant, el record que la persona creu que té és una mena de trencaclosques fet amb peces diverses. Això porta a una representació mental que la persona acaba considerant un record real.
Molts detalls que semblen donar més consistència al record haurien estat afegits posteriorment de forma inconscient. El resultat final seria un record tan viu que sembla ben real. I, de fet, quan els investigadors explicaven que el record no podia ser real, la gent no s'ho creia. Una mostra que el mecanisme mental havia fet un treball molt ben elaborat.
