Ruanda recorda amb dolor l'inici, fa 10 anys, del genocidi en què van morir 800.000 persones
El món recorda amb tristesa un dels episodis més negres i més sagnants de la història de l'Àfrica. Avui fa deu anys que va començar el genocidi de Ruanda. En aquest país hi convivien, amb més o menys tranquil·litat, les ètnies hutu i la tutsi fins que per interessos polítics, els hutus més radicals van començar a fer créixer l'odi contra els tutsis i contra els més moderats de la seva mateixa ètnia. Un procés diabòlic que va desembocar en un veritable extermini. 800.000 persones van ser assassinades.
3 min
El diari "Kangura" escrivia poc abans de l'inici de les matances: "Els tutsis són una raça de gent molt dolenta. No sé com Déu ens pot ajudar a exterminar-los. Exterminem-los perquè els nostres néts no hagin de sentir parlar dels tutsis." La premsa radical i les ones de la "Ràdio dels Mil Turons" havien escampat l'odi ètnic i la por durant mesos. Els seus missatges eren part de la preparació perfecta del genocidi: llistes de noms, matxets, kalaixnikovs o entrenament de milers de milicians. El senyal va arribar la nit del 6 d'abril. L'avió en què tornava el president ruandès, Juvenal Habyarimana, un hutu, va ser abatut sobre la capital per un míssil. Venia de reafirmar un acord de pau per compartir el poder amb l'oposició i la guerrilla majoritàriament tutsi del Front Patriòtic Ruandès. Les consignes eren clares. Primer s'assassinava tots els opositors polítics, fossin tutsis o hutus moderats. Després calia matar tota la població tutsi i els hutus que s'hi neguessin o hi tinguessin relació. Hi havia moltes possibilitats d'èxit. Els ruandesos havien suportat 30 anys de manipulació ètnica, herència dels clixés de la colonització belga. 30 anys de pobresa relativa i de dictadura i, sobretot, 30 anys que van servir per consolidar un règim corrupte, radical i mafiós que no dubtava a generar un conflicte ètnic per perpetuar-se en el poder. La maquinària del genocidi era més frenètica a mesura que el Front Patriòtic feia retrocedir de nord a sud les tropes governamentals. Es matava a tot arreu, però sobretot a les esglésies, on es refugiaven milers de víctimes. En cent dies, unes 800.000 persones van ser assassinades. El genocidi va ser gairebé complet: moren tres quartes parts dels tutsis ruandesos. L'avanç imparable de la guerrilla va provocar la fugida dels genocides. No se'n van anar sols. En part, els van protegir els soldats francesos sota la bandera de l'ONU, però, sobretot, es van haver de camuflar entre els dos milions d'hutus que van ser obligats a fugir cap a Tanzània i el Zaire. Les imatges d'aquests rius de refugiats a l'estiu van despertar, finalment, la consciència de la comunitat internacional, que havia tancat els ulls mentre es cometia el tercer gran genocidi del segle XX. L'ona expansiva de la barbàrie dels hutus radicals va arribar al Zaire. La seva presència va provocar, en part, tres anys més tard, l'esclat de l'anomenada "primera guerra mundial africana", la guerra del Congo, que encara no està tancada.
