Un experiment mostra que quan dues persones s'atreuen el batec dels cors se sincronitza
Quan dues persones se senten atretes, els seus cors s'acceleren i bateguen compassadament, al mateix ritme.
Podria semblar una frase més o menys romàntica, però és el que han demostrat investigadors holandesos. Analitzant diverses cites a cegues de parelles heterosexuals, han pogut observar els canvis fisiològics en dues persones que senten atracció mútua, que permeten predir, fins i tot, si demanaran o no una segona cita.
L'estudi l'han fet investigadors de la Universitat de Leiden, liderats per Eliska Prochazkova, i s'ha publicat a Nature Human Behaviour.
Els autors volien estudiar el paper que juguen, en una trobada, tant les expressions facials, la mirada i la postura corporal com aquelles sensacions internes que ens fan sentir bé amb l'altra persona.
Per això, van dissenyar un experiment que analitzava tots aquests paràmetres en una cita a cegues. Van seleccionar 140 homes i dones de 28 a 38 anys per formar aleatòriament parelles heterosexuals que no s'havien vist mai. Una barrera impedia que es veiessin, i quan s'aixecava durant tres segons els participants tenien una primera impressió visual, que valoraven de 0 a 9.
Després hi havia una interacció verbal i una de no verbal, de dos minuts cadascuna. Quan la barrera es tornava a tancar, feien una nova avaluació de 0 a 9.
Finalment, els participants havien de dir si desitjaven o no tenir una nova cita amb aquella persona.
Sincronia de batecs i suor de mans
Durant l'experiment els investigadors registraven postures, gestos i mirades, però també paràmetres fisiològics, com els batecs per minut i la conductància de la pell, aquesta última per detectar la suor dels palmells de les mans.
Al final de l'estudi, el 44% dels participants es volien tornar a citar amb la parella --molts més homes que dones--, però només en el 17% de les parelles tots dos van coincidir a demanar-ho. En prop d'una tercera part (31%) també van coincidir, però a no desitjar una altra trobada. I en una mica més de la meitat (52%) un dels dos volia però l'altre no.
Un cop combinades aquestes respostes amb les dades registrades, els autors van constatar que en les parelles que encaixaven i que se sentien atretes es produïa una sincronització en el ritme del cor i en les pujades i baixades de la suor de les mans. Si un cor s'accelerava, l'altre també. Si a un li suaven les mans, a l'altre també.
En canvi, no hi havia una associació significativa entre la sintonia de les parelles i les expressions visibles, com els somriures, les mirades directes als ulls o els moviments del cap.
Malgrat això, els resultats no suggereixen, segons els investigadors, que la sincronia en somriures, rialles i mirades no jugui un paper en l'atracció.
Però demostra que aquesta sintonia mútua es manifesta més enllà dels senyals més visibles i es tradueix en reaccions inconscients que no es poden controlar fàcilment.
Saber què passa, però no per què passa
I per això, assenyalen, aquests paràmetres permeten detectar una resposta emocional més genuïna, perquè és molt més difícil manipular-los. La sincronia permetria predir si una parella manifestarà atracció i intenció de tenir una segona trobada. I creuen interessant esbrinar si la sincronia augmenta quan els dos components d'una parella se senten cada vegada més atrets mútuament.
El 2011, investigadors israelians ja havien demostrat, amb un estudi publicat a Infant Behavior and Development, que les mares i els seus fills o filles coordinen els ritmes cardíacs quan interactuen. Això es produeix en altres mamífers, però en els humans la velocitat dels batecs augmenta significativament quan hi ha contacte vocal o interacció més afectiva.
Però això és constatar el què passa i no per què passa. En el cas de l'experiment amb parelles, les reaccions fisiològiques no permeten respondre a la pregunta de per què la gent s'enamora, com reconeix Prochazkova:
Què fa saltar l'espurna d'aquest sentiment entre les persones és encara un dels misteris no resolts de la ciència.
Al mateix temps, però, proposen fer més estudis perquè amb dispositius per capturar paràmetres fisiològics, com polseres o mòbils, s'avaluï el paper d'aquesta forma de comunicació no verbal.
Potser d'aquí un temps apareixeran aplicacions per calcular l'atracció mútua, però és molt probable que la sensació que cadascú experimenti sigui l'indicador més fiable, més enllà d'algoritmes que pretenguin certificar que, segons la fisiologia, una parella té prou química.
