5 tòpics erronis sobre la realitat dels esquimals, començant pel seu nom!
El cinema i la literatura del segle XX va expandir molts tòpics absolutament equivocats sobre el poble inuit, erròniament coneguts com a esquimals, que en molts casos perduren encara ara.
Qui en sap un munt d'això és en Francesc Bailón, antropòleg expert en la cultura inuit que porta a l'esquena més de 40 expedicions a l'Àrtic. Ho ha explicat aquests dies al Festival BBVA de Cinema de Muntanya i Aventura de Torelló, i n'ha parlat també amb la corresponsal de Catalunya Ràdio a la Catalunya Central, Nati Adell.
Bailón desmenteix tòpics i dona dades que poca gent coneix, moltes sorprenents. Començant pel nom: al poble inuit en cap cas se'ls ha de dir esquimals. Això per a ells és altament ofensiu, tenint en compte que "esquimal" vol dir "menjador de carn" i era tal com els anomenaven els seus enemics. En canvi, el terme "inuit" vol dir "esser humà" força més agraït.
Els iglús
No, els inuits (actualment uns 160 mil) no viuen en iglús. Molts viuen en cases de fusta prefabricades, i, quan van a caçar i passen les nits a la neu, tampoc no fan iglús. Si de cas, ajunten dos trineus i munten una tenda al mig o bé dormen en refugis de muntanya construïts per ells.
És mentida, no es van inventar els iglús. I només un 20 % dels inuits del passat vivien en iglús de neu com a cases permanents. Aquestes coses ens han fet creure una idea impròpia de la realitat que tenen els inuits.
De fet, els iglús es van deixar de fer servir als anys 50 del segle passat, i els seus "inventors" van ser un poble anterior, els Dorset, que es remunten a 1.500 anys abans de Crist. Això sí, els assentaments continuen sent petits i dispersos. Una població de 600 habitants ja es considera una "gran ciutat".
Petons fregant-se el nas
No, tampoc es fan petons amb el nas. Si mai us coneixeu, no cal que acosteu el vostre nas al seu. De fet, en realitat no es freguen els nassos, sinó que s'ensumen per després fer-se un petó "normal". Ensumar-se és una tradició ancestral, però que es reserva per a entorns íntims i familiars. Els amics s'abracen o es donen la mà.
"Deixar" la dona al visitant
No, en cap cas els homes deixaven la seva dona als estrangers que els visitaven. En aquest aspecte, Bailón fins i tot fa conya aportant la seva experiència empírica: "a mi mai me l'han cedit en més de 40 expedicions que he fet". Però, dit això, sí que hi ha alguns matisos: i és que entre ells sí que es podien cedir la dona. Però ho feien per una raó de supervivència, i molt lligat als viatges amb trineu de gossos:
Si jo, l'home, havia de fer una expedició per caçar i pescar i la meva dona estava embarassada, el que feia era cedir-la a un amic meu, i aquest amic meu em cedia la seva esposa (que no estava embarassada) perquè jo me n'anés amb el meu trineu de gossos. D'aquesta manera, la meva dona embarassada es quedava tranquil·la amb l'altre home.
I en tot cas, aquest intercanvi es feia sempre amb un acord de tots:
Es feia absolutament sempre amb el vistiplau de totes les parts i, òbviament, la dona podia negar-s'hi. Però sempre s'arribava a un acord perquè en aquella època era molt important poder tenir fills.
Els fills eren una font de riquesa que els assegurava el futur en unes condicions realment extremes, tenint en compte que l'esperança de vida dels inuits fa menys de 70 anys era de només 30 anys.
Això evitava que moltes dones perdessin el fill, perquè, segons Bailón, està demostrat que l'índex més gran d'avortaments era precisament per viatjar amb trineu de gossos.
Distingeixen entre 100 varietats de neu
No, això tampoc és veritat. No distingeixen entre 100 variants de neu o entre 100 variants de blanc. Si de cas, distingeixen entre unes poques variants (unes quatre) però tenen moltes paraules diferents per referir-se a aquestes quatre variants.
Tampoc és cert, el problema va ser un antropòleg il·luminat que no va tenir en compte que la llengua dels inuits té molts dialectes perquè és molt rica, i cadascun d'aquests dialectes té quatre o cinc paraules per definir el blanc o la neu, i això ens dona 100 paraules.
Els "duels cantats"
Els anomenats "duels cantats" que encara es feien fins a mitjans del segle passat no són cap tòpic; més aviat és un aspecte desconegut de la cultura inuit que diu molt del seu caràcter. Els duels cantats era una manera, a l'estil dels garrotins o de les "baralles de galls" dels rapers, de resoldre litigis. S'aplicaven per a tot excepte per als assassinats, i la justícia estatal els va prohibir.
Qui guanyava? Doncs qui tenia més art, qui tenia la llengua més afilada, sabia mantenir la calma i no perdia els papers davant dels improperis i burles del competidor. Era just? Potser no, però, sens dubte, era una manera "pacífica" de resoldre les diferències. De fet, al vocabulari inuit la paraula "guerra" no existeix.
Jo em vaig enamorar d'aquesta cultura quan vaig saber que els inuits improvisaven cançons i poemes per solucionar els seus conflictes interns i per tant no recorrien a la violència física sinó a la seva imaginació. Perquè a més a més, un dels trets característics del duel cantat és que neix amb la creació, però mor amb el silenci.
I qui ens va enganyar?
D'on surten tots aquests tòpics i aquesta "desinformació general?". Doncs de la literatura i del cinema, grans mitjans de comunicació de masses que han expandit creences absolutament esbiaixades.
Un exemple: la pel·lícula "Les dents del diable", del 1960 amb Anthony Queen, només explica un 5 per cent de la realitat inuit. I això per què? Doncs perquè es va basar en un llibre d'un autor que s'ho va inventar gairebé tot. De fet, mai no havia estat a Groenlàndia.
