"Absolutament ningú va descobrir el calvari que patia l'Alan a causa del bullying"
Fins que em va esclatar en plena consciència la tragèdia de l'Alan Montoliu, jo havia estat un simple espectador del tema trans. Va passar l'any 2019. En aquella època estava acabant la meva següent novel·la gràfica autobiogràfica, en què, com gairebé totes les meves obres, acostumo a riure dels meus propis esdeveniments i adversitats. Bé, el qui m'ha llegit ja sap que la meva vida no dona per a menys. Amb això vull avançar que el meu terreny és l'humor, és a dir, una manera d'entendre la vida per sobreviure-la. I a la història de l'Alan no hi ha res d'humor. O això vaig pensar al principi. Vaig tenir les meves pors i reticències a dibuixar aquesta cruel història, perquè poques vegades he sortit de les meves vinyetes per entrar en paisatges que em són aliens. No obstant això, vaig aparcar la realització del còmic que tenia entre mans per indagar i descobrir més sobre la història de l'Alan i saber si valia la pena explicar-la.
Així va començar tot.
Van venir a sopar a casa uns companys de col·le del meu ex. Durant el sopar va sortir el tema trans. Jordi Montoliu, que era al sopar, ens va explicar que el 2015 el seu nebot de 17 anys s'havia suïcidat perquè no va suportar el bullying que li feien els seus companys d'institut, pel fet de ser trans. No em podia creure el que m'explicava. Era un fet desgraciadament usual, però sentir-ho en veu d'una persona tan propera a la víctima em va omplir d'emoció.
Gràcies al fet que Jordi Montoliu i la seva dona, Mercè Bosch, em van passar el contacte dels pares de l'Alan, vaig poder començar el meu periple d'entrevistes amb ells i alguns familiars, germà, amics, xicotes, mares de les xicotes... per Barcelona, Rubí, Piera i altres indrets durant uns tres mesos. Del maig al juliol del 2019.
Vaig descobrir que tots en tenien una visió afectiva positiva i, gràcies al fet que havien viscut diferents moments i circumstàncies amb ell, vaig poder crear un perfil fidedigne del seu caràcter.
L'humor, les depressions, els pensaments, els desitjos que he traslladat de la seva vida a les pàgines del còmic "BAT ALAN: Biografia d'un assassinat social" tenen la intenció de mostrar l'Alan Montoliu tal com era. Tot i que durant tota la seva vida, o almenys la que explico a la novel·la gràfica, que va des que tenia 9 anys fins als 17, en què mostro la seva transformació de Neus (el seu nom de naixement) a Alan, va tenir relacions de parella, relació amb el seu germà i pares, amistats, etc., ningú, absolutament ningú, no va descobrir mentre vivia el calvari que patia pel bullying. L'Alan no volia, "per culpa seva", crear ansietat i fer patir els seus.
No és aquí el lloc per dir com era, això ja és a la novel·la gràfica, però sí que puc explicar la impressió que em van produir l'Ester i el Xavi, els pares de l'Alan, al seu pis de Rubí que encara conservaven, tot i que aleshores s'estaven traslladant a un altre habitatge, ja que els era difícil viure al mateix lloc on va passar aquella tremenda nit de Nadal del 2015. Em van mostrar l'habitació de l'Alan, em van dir que la conservaven tal com la va deixar. Decoració a l'estil Batman, ja que l'Alan era un fan d'aquest personatge de còmic, perquè deia que ell, com Batman, sense tenir superpoders, podia arribar a ajudar gent que ho necessitava. La decoració de l'habitació em va ajudar a descobrir encara més l'Alan, encara que jo al còmic he dissenyat l'habitació incloent-hi detalls que recalquen encara més l'ambient del Batman que endevino que somiava l'Alan (petita llicència creativa).
També vaig descobrir, en les diverses entrevistes que vaig mantenir, com havia influït l'Alan en les persones que s'estimava i van conviure amb ell; la seva lluita particular contra la discriminació i el bullying, que veia dia a dia executat contra altres per ser diferents, fos quina fos la diferència. Defensava tots els qui ho necessitaven, menys ell mateix. Per tot això, poc després de la seva mort es van produir diverses manifestacions (l'Alan va ser el primer transsexual que va aconseguir canviar-se el nom al DNI, a Catalunya) i a Madrid es volia posar el seu nom a una plaça, plaça d'Alan Montoliu, però els seus pares, Xavi i Ester, van proposar que millor posar-hi un nom més genèric i que englobés tots els que patien per aquest tema. I així va ser com la plaça madrilenya va acabar anomenant-se "placeta de la Memòria Trans".
Amb qui em va costar més contactar va ser amb l'Albert, el germà de l'Alan, ja que li feia mal parlar del tema. Però els seus pares el van convèncer perquè s'entrevistés amb mi i m'expliqués el que havia viscut amb ell. Li agraeixo aquest esforç.
Quan es va presentar el còmic al teatre Romea de Barcelona el 16 de maig del 2022, que gairebé es va omplir, com a mostra del poder i interès d'aquest tema, van venir perquè els signés un exemplar l'última parella de l'Alan i la seva mare, i totes dues, en veure's a les pàgines del llibre, van plorar d'emoció. Aleshores em vaig dir: "he fet bé d'aparcar durant tres anys les meves aventures a l'estil Quixot per dedicar-me a aquesta obra que fa plorar d'emoció".
Ramon Boldú
