Avui al nostre tour particular, entre altres destins, hem viatjat amb un llibre que és un recull d'escrits, entrevistes i reflexions del pianista canadenc Glenn Gould i que ens mostra el pensament musical i filosòfic d'aquesta ment brillant i peculiar. Porta per títol "No, no soc en absolut un excèntric". No es tracta d'una biografia convencional, sinó d'una col·lecció de pensaments de Gould sobre diferents aspectes i temes relacionats amb la música i la seva persona: "Algunes persones em consideren excèntric perquè porto amb mi la meva pròpia cadira, perquè porto guants a l'estiu, perquè em remullo les mans en aigua calenta abans de tocar i perquè faig servir guants de cautxú per nedar. Vegem això de la cadira, per exemple..." Glenn Gould. Com a souvenir, Grieg i Greig! Que qui són? La mare i el besavi del pianista. Sí, ho heu llegit bé, estava emparentat amb Grieg.
ESCOLTA-HO ARAAvui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que Beethoven va adreçar als seus germans, a mena de testament. La va escriure el 1802. Aleshores tenia 32 anys i es trobava en un moment molt delicat de la seva vida. La va redactar quan va saber que la seva sordesa no tenia curació. La carta mai va ser enviada. La va escriure des d'una casa on va anar a passar uns mesos, en un poblet al nord de Viena que aleshores tenia aigües termals i que es deia Heiligenstadt. Beethoven hi havia arribat a petició del seu metge, el Dr. Schmidt, i desesperat escriu el que es coneixeria com "el testament de Heiligenstadt": "Vosaltres, germans meus, Carl i Johann, immediatament després que jo hagi mort, si el professor Schmidt viu encara, pregueu-li en nom meu que descrigui la meva malaltia i la seva història, i ho uniu a aquesta carta per tal que, després de la meva mort, almenys en la mesura que això sigui possible, la societat es reconciliï amb mi (...)"!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dos músics catalans que durant la seva època van ocupar un lloc d'honor en el món de la música, i tots dos per mèrits propis. Però amb el pas del temps hem oblidat qui van ser i què van fer. Vols saber qui són? Doncs hauràs de fer el viatge.
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al dia de l'estrena del concert per a violoncel d'Enric Casals. El músic, germà del conegut Pau Casals, volia que la seva filla, que havia estudiat violoncel des que era una nena, debutés davant el públic del Palau amb aquesta obra. També volia que fes carrera internacional, per això de petita la va posar a l'escola alemanya perquè creia que havia de dominar algunes llengües, però no va pensar que portava al damunt el cognom Casals, per les coses bones i per les dolentes. A més, l'oncle volia que només hi hagués un Casals violoncel·lista i famós!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb l'hongarès Franz Liszt. El músic va venir a actuar a Barcelona la primavera del 1845 dins una gira de concerts que havia emprès ja feia uns anys. L'objectiu era obtenir diners per dedicar-li un monument a Ludwig van Beethoven a la ciutat de Bonn, dins els actes del seu aniversari. I aquells tretze dies que va estar aquí va fer sis concerts, i el públic va embogir. De fet, va ser el primer músic estrella que el públic sentia a la seva ciutat!
Avui, Dia Mundial de la Ràdio, he volgut que ho celebréssim donant a les paraules la importància que es mereixen: "No hi ha res que tingui més força que les paraules", deia la poeta Emily Dickinson. Per això us he portat un llibre que parla de la força de les paraules, del psiquiatre Marcos Rojas, i també un poema del periodista i pedagog italià Gianni Rodari: "Tenim paraules per vendre, / paraules per comprar, / paraules per fer paraules. / Busquem junts paraules per pensar / Tenim paraules per plorar, / paraules per callar, / paraules per fer soroll. / Busquem junts paraules per parlar." Això és el que fem la gent de ràdio, buscar paraules i més paraules. Paraules, en el meu cas, amarades de música! Com us deia, paraules per donar i per vendre!
Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, amb una carta que va escriure la compositora, pianista , directora d'orquestra i organista Florence Price. Ella tenia tot el que calia per triomfar. Tenia la formació. Tenia el talent. Ho tenia tot excepte el que era important a l'Amèrica de principis del segle XX, perquè no era home ni de raça blanca i, per tant, no tenia dret a ser escoltada. El 5 de juliol del 1943, Florence Price va escriure una carta a Serguei Koussevitzki, el llegendari director de l'Orquestra Simfònica de Boston conegut per donar suport als compositors nord-americans, que deia: "Estimat Dr. Koussevitzki, per començar, tinc dos desavantatges: els de sexe i raça. Soc dona i tinc sang negra a les venes."
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una de les obres més belles del catàleg de Mozart, la Simfonia concertant per a violí, viola i orquestra. Ho hem fet perquè en el fons era el camí pel qual havíem de passar abans d'anar a parar al compositor Michel Legrand i la cançó que el 1969 li va fer guanyar un Oscar. Només us dic una cosa, us agradarà i molt. Que ja us començo a conèixer (o això crec)!
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha donat l'oprtunitat de viatjar a l'Antàrtida. De fet, ho hem fet de dues maneres diferents, una de poètica i l'altra científica. La primera l'hem recorregut amb el compositor anglès Vaughan Williams, a la segona hi hem anat amb la científica catalana Josefina Castellví, la noia que estimava l'Antàrtida: "Sovint el que més colpeix d'aquest lloc és la música del silenci, només trencada per sons naturals molt puntuals, com el vent bufant amb força, el gel que es trenca o cruix, i de vegades els crits dels pingüins o d'altres animals. Aquest silenci immens no era buit, sinó una experiència gairebé espiritual, molt diferent del soroll constant del món civilitzat. Allà aprens a escoltar d'una altra manera!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Walt Whitman i la seva obra mestra "Leaves of grass" (Fulles d'herba). Viatjarem amb la banda sonora de dues pel·lícules, "Resplendor a l'herba" i "El club dels poetes morts". Com a pista us dic: "Encara que res pot portar de tornada l'horade l'esplendor a l'herba, de la glòria a la flor; nosaltres no ens lamentarem, sinó que trobarem força en el que queda enrere" i "Oh capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge." I fins aquí us puc dir.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una carta que Oscar Wilde va escriure a un jove admirador seu. Acabava de sortir publicada la seva novel·la "El retrat de Dorian Gray" i un jove va gosar adreçar-li una carta demanant-li que li expliqués el que ell deia en el prefaci de la novel·la: Per què l'art és inútil? Per què us sembla a vosaltres? Wilde ho tenia claríssim.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viajar a la Viena dels Wittgenstein, una de les famíles més riques de l'Europa d'aquell moment. La casa de l'industrial Karl Wittgenstein i la seva dona, una pianista polonesa, era freqüentada per la gent més selecta de la cultura de l'època, entre ells prominents compositors com Johannes Brahms, Gustav Mahler o Richard Strauss. Un dels nou fills, Paul, seria pianista, malgrat tot! Què vull dir? Doncs que va perdre el braç dret durant la I Guerra Mundial, però això no va ser impediment per seguir amb la seva carrera. I com? Gràcies al membre fantasma.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins ens ha fet viatjar al "jardí d'Epicur" amb una obra de Ludwig van Beethoven que a molts de nosaltres ens dona "brots de felicitat"! I per què? Vols saber-ho? Hauràs de fer el viatge!
Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens porta al 18 de gener del 1958, quan es va emetre el primer episodi de "Concert per a joves", conduït per Leonard Bernstein. La sèrie televisiva s'emetria durant els catorze anys següents i convertiria Bernstein en el director d'orquestra més famós dels Estats Units. Què significa la música? Què és la música clàssica? Com es fa la música simfònica? Eren algunes de les preguntes que aquest famós director feia al jove públic. Amb empatia, mestratge i entusiasme va aconseguir que tothom s'enganxés al programa. Els grecs antics deien que això de l'entusiasme era "com tenir a dins la divinitat".
Avui, en el nostre tour particular, entre altres destins, us proposo viatjar amb un llibre del valencià Pau Alabajos: "Versos a la vietnamita". Es tracta d'un recorregut per la poesia catalana de postguerra, escrita en temps de vietnamites, que eren aquelles multicopistes manuals que permetien difondre textos clandestins i subversius en una època caracteritzada per la censura i les repressions quotidianes. Llegirem el fragment que fa referència a la Nova Cançó! I també parlarem de la Chanson francesa. I escoltarem una mica de tot.
Avui al nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar amb una carta, la darrera carta que va escriure Maria Stuarda, reina d'Escòcia, sis hores abans de ser decapitada. El 8 de febrer del 1587, Maria va escriure a la seva cel·la una carta de comiat a Enric III, rei de França: "Aquesta nit, després del sopar, m'han informat de la meva sentència. M'executaran com a una criminal a les vuit del matí." Aparentment tranquil·la, malgrat la seva mort imminent, passa a reafirmar la seva fe catòlica, així com la seva convicció que la Corona anglesa li corresponia per dret. Molts anys més tard, Donizetti escriuria una òpera basada en la seva història.