Avui el nostre particular viatge ens ha portat a conèixer una artista que va ser coneguda, reconeguda i admirada per haver creat i representat el que ella anomenava els seus "Cants plàstics". Els dansava acompanyada de música de Chopin, Grieg, Paderewski, Granados, Schumann, Liszt, Bach...! S'abillava espectacularment i sortia a escena: (...) "La idea és dansar sobre les idees i les sensacions que la partitura em comunica. Ho rebo com un poema, que no expresso en paraules, sinó amb els moviments i les línies del meu cos i amb l'expressió del meu rostre", deia ella. I d'aquesta manera va recórrer mig món oferint les seves danses, com a deessa, com a nimfa, com a dona captivadora, turmentada, passional, ingènua, del món real, o del clàssic. Havia nascut a Barcelona el 1889 i va fer d'Arenys d'Empordà el seu refugi i del seu art, el seu món particular. Es deia Àurea de Sarrà.
ESCOLTA-HO ARAAvui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar al segle XII. Aquell va ser el moment àlgid d'un grup social amb unes característiques peculiars: pertanyien a l'elit cultural, criticaven obertament el poder establert i menaven una vida dedicada al joc, el vi i les dones. I eren monjos. Eren els goliards. Els "Carmina Burana" i el "Cançoner de Ripoll", també conegut com a "Cançoner eròtic de Ripoll", estan emparentats amb aquesta tradició de la poesia goliarda. Vols saber per què? Vols saber quin compositor del segle XX i per què el va convertir en la cantata que avui s'ha fet mundialment famosa? Hauràs de fer el viatge!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a Anglaterra l'any 1664 que és l'any que es va crear a la Societat Reial Britànica un comitè especial per llegir literatura de viatges. La idea ens pot semblar forassenyada avui dia, però us puc assegurar que en aquell moment els viatgers estaven classificats en tres modalitats i cadascuna tenia el seu què. Voleu saber com funcionava la cosa, o més ben dit, la societat aquesta? Doncs haureu de fer el viatge.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la lectura d'un llibre que està considerat un dels més importants del segle XX, "L'home a la recerca de sentit". És d'un neuròleg, psiquiatre, filòsof austríac d'origen jueu i creador de la logoteràpia: Viktor Frankl. El llibre explica la vida d'un presoner d'un camp de concentració, que era ell, des de la perspectiva d'un psiquiatre. Descriu la manera com va poder sobreviure, vivint en el seu propi ésser, sense res, malgrat que ho va perdre tot. Fins i tot en les condicions més extremes de deshumanització i sofriment, l'home ha de trobar una raó per viure, basada en la seva dimensió espiritual. Sense aquesta dimensió, es produeix un col·lapse interior que pot conduir l'home al buit existencial o bé a la mort. Com a souvenir, hem anat a Swastika. És un poblet de 500 habitants del Canadà fundat el 1908 al voltant d'una mina d'or. El nom prové del sànscrit "svastika" i significa "bona fortuna" o "benestar".
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb paraules de Johannes Brahms. No és exactament una carta, però és un poema que el compositor va fer servir per escriure "Nänie", una obra fúnebre dedicada al pintor Feuerbach. Johannes Brahms i Feuerbach havien estat amics. Bé, potser no amics, exactament; almenys, no íntims. Es van conèixer el 1865 a Baden-Baden; llavors el pintor vivia a Roma i passava l'estiu al mateix balneari que Brahms, i allà es van anar retrobant els anys posteriors. Brahms i Feuerbach tenien caràcters diferents: el pintor era un home de món, amb molt d'encant personal, en canvi Brahms era un home amb poques habilitats socials. En aquell ambient cosmopolita i segurament un pèl frívol del balneari, devia sentir-se una mica intimidat per la presència aclaparadora de Feuerbach. En tot cas, mai van tenir una relació fluida, és més, s'havien barallat alguna vegada. Paraules que a Brahms no el van fer trontollar! Us ho explico!
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb alguns músics i músiques que van saber i saben encara despertar els nostres sentiments més íntims i els nostres sentits. Barbara Strozzi, Felix Mendelssohn, Georges Bizet, Chabuca Granda i d'altres que descobrireu si feu aquest viatge amb mi i ells i elles. No us decebrà! És més, descobrireu una compositora que us pot agradar molt, moltíssim.
Avui el nostre particular tour ens porta, entre altres destins, a viatjar al segle XVIII, quan es va popularitzar entre els fills i filles dels aristòcrates britànics el famós viatge a Itàlia conegut com a Grand Tour. Es tractava d'una experiència eminentment masculina a què poques dones van tenir accés. Viatjarem amb una d'elles, coneixerem quines eren les seves inquietuds i sabrem què la va preocupar en una de les visites que va fer a Roma, al panteó. Com a souvenir hem conegut Maria Rosa Coccia. Durant l'època que la protagonista de la parada d'avui va viatjar a Roma, no hi havia compositores reconegudes en actiu. L'única figura femenina romana que va destacar com a compositora va ser ella i ja havia deixat d'escriure i no formava part de la vida musical de la ciutat. Havia estat la primera "maestra di cappella" de Roma. Una història meravellosa i trista! I una música interessantíssima!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a l'univers del pintor, gravador, escultor i fotògraf, nascut a París el 1834, Edgar Degas. De tota la literatura on es proposen les hipòtesis i teories sobre la patologia ocular que va tenir, una és la que explica l'oftalmòleg i estudiós de la pintura de l'artista Francesc Mir Fullana, en el seu llibre "La malaltia d'Edgard Degas". Una aproximació a la seva vida i a la seva obra, cada cop més afectada pel trastorn que tenia: visió borrosa i distorsionada, pèrdua de visió central, dificultat per distingir colors i problemes amb la llum intensa. Dels 1.200 quadres que va pintar, 300 són de ballarines, i moltes segons on ell les veia. I on les veia? A vegades anava als assajos del ballet de l'òpera de París i allà s'inspirava. Un dels compositors residents va ser Leo Minkus. Com a souvenir, avui us he portat les ballarines i els cavallers parisencs. Sí, moltes tenien un "mecenes" i ells "una "distracció"!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a l'univers del finlandès Jean Sibelius. Hi hem anat amb una carta, de les moltes que es van escriure amb una amiga molt interessant, i hem descobert els consells encertats que li donava. Què qui era ella? Hauràs de fer el viatge. Ah, també hem constatat el que sabíem, i és que Sibelius era un alcohòlic.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta al París de la "chanson française". Hi hem anat a principis del XX, quan aleshores en aquella ciutat hi passava de tot i tot era possible. Fins i tot que dues noies que, a priori, tenien un futur poc esperançador, es convertissin ens dues artistes del firmament musical. Els inicis d'una i de l'altra havien estat completament diferents: una sense cap mena de formació, l'altra amb els més alts estudis de música i més d'un premi. Què qui eren? Doncs hauràs de fer el viatge.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Milà per acomiadar amb tots els honors una de les més grans, Ornella Vanoni. Va morir el dia 21 de novembre als 91 anys, però, tot i morir sobtadament, tenia planificat el seu comiat. Havia disposat el que desitjava per al seu funeral: ser vestida amb un model de Dior, que les seves cendres fossin llançades en aigües del mar venecià i que el seu amic, el trompetista Paolo Fresu, interpretés la seva mítica cançó, "L'appuntamento". I així va ser!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a un dels llocs més delirants que hem anat mai en aquests viatges. Es tracta de Fordlàndia, una ciutat avui abandonada i que es troba al mig de la selva amazònica. La va somiar el magnat nord-americà Henry Ford, fundador de la Ford Motor Company. Era perfecta per a les seves idees de negoci, encara que això vol dir arrasar 110.000 quilòmetres quadrats de boscos, de selva, però valia la pena. Fins i tot li va posar el seu nom. I per què ho volia? Doncs hauràs de fer el viatge. Tot plegat, aires de grandesa i misèria humana barrejat. Per cert, la música està inspirada en Fordlàndia. La va escriure el compositor islandès Jóhann Jóhannsson el 2008, després d'haver sabut el fracàs de la planta de cautxú brasilera de Henry Ford.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre titulat "Los cuentos de los hermanos Grimm tal como nunca te fueron contados". Es tracta de la primer edició, la del 1812, de les vuit que se'n van fer, en què descobrim que els contes "La caputxeta vermella", "La ventafocs" "La bella dorment", "Blancaneu" i molts i molts altres que ells van recopilar a l'origen no tenien res a veure amb la manera com ens han arribat. D'entrada, anaven adreçats a un públic adult i eren el reflex de les societats dels segles XVI, XVII, XVIII, i potser més enrere, de quan Alemanya estava dividida, segons els anys, en estats --de 180 a 300--, cadascun amb el seu rei, reina, príncep, princesa i les seves històries. Tot era diferent: la Rapunzel es queda embarassada del príncep en una de les visites; la Ventafocs, abans de casar-se, era un noi, i les madrastres que nosaltres vam conèixer moltes vegades eren les mateixes mares. Històries i contes brutals i sorprenents!
Avui en el nostre tour particular, entre altres destins, no hem volgut oblidar una data tan rodona, 20 de novembre del 2025. Per això, com a souvenir us he portat una auca anònima del segle XX i que va dedicada al dictador que va morir tal dia com aquest d'ara fa 50 anys i que, entre altres coses, diu: "Pel Sant de la Pilarica dintre del llit es fica. La família i el marquès diuen que no serà res, però criden amb urgències moltes doctes eminències.Tots els metges de l'equip diuen: 'Pobre! Ja està RIP!' Però com que són manats, controlats i ben pagats, va i l'entuben i l'injecten, i l'enxufen i el connecten, tot dient: 'Es fa el que es pot, mal que ens quedi un trist robot'. Tots els ultres del país van bevent glopets d'anís bo i dient: 'Miracle gran! Viu i tot, el farem sant.' La família, mentrestant, guarda joies tot resant. I així els dies van passant i la mòmia es va aguantant. I al cap de tres dies, catacruc! Ens consola que ha patit com pertoca a un malparit." Anònim del segle XX
Aquesta tarda el nostre particular viatge ens ha portat a conèixer noves músiques, nous personatges i també el perquè del nom d'alguns llocs. En aquest cas em refereixo al Camp de l'Arpa del Clot. El topònim procedeix, probablement, segons veus autoritzades, d'un dolmen que hi va haver en aquesta zona. Però també hi ha qui diu, veus més populars, que molt poca gent recorda l'existència d'una fàbrica de pianos en aquest barri. Eren els pianos Ortiz&Cussó, Sociedad Franco-Hispano-Americana. L'any 1912 l'empresa instal·lada a Barcelona va decidir traslladar la seva fàbrica als carrers Indústria i Independència. Fabricaven mil pianos a l'any, del quals molts s'exportaven a Europa i Amèrica. Doncs bé, els treballadors deixaven a fora de la fàbrica, deixaven o més ben dit llençaven, les arpes de ferro defectuoses i també els marcs. I aquella visió de tantes arpes donaria el nom del Camp de l'Arpa. O això diuen!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Venècia. Per un costat hem anat al Teatro Sant'Angelo, el 14 de novembre del 1733, per assistir a l'estrena de l'òpera de Vivaldi "Motezuma", i per l'altre, com a souvenir del viatge us he portat a veure "Concierto Barroco". És una proposta escènica del barceloní Pol Roig, amb la direcció musical de Dani Espasa i basada en la novel·la del cubà Alejo Carpentier "Concierto barroco". L'espectacle es va poder veure i sentir el 14 i 15 de novembre a L'Auditori de Barcelona. Carpentier va escriure la novel·la emmarcada dins el moviment literari "Lo real maravilloso" i és precisament el que han aconseguit una companyia ad hoc de joves i no tan joves talents, apassionats i brillants, que han sabut aixecar una relectura fresca i alhora barroca, exuberant i alhora sensorial i natural de la novel·la del 1974. Perquè com diu Pol Roig, "comprendre el que ens precedeix és aprendre a interpertar-ho".