
Avui "El club de lectura" d'"El gran tour", entre altres destins, ens fa viatjar amb Carles Fages de Climent i la seva "La balada del sabater d'Ordis". Es tracta d'un llibre de poemes de l'escriptor empordanès publicat l'any 1954. L'obra se situa al poble d'Ordis, a l'Alt Empordà, on havia viscut i mort un sabater que, després de veure la mort del seu fill i l'abandonament de la seva dona, va perdent el cap. El sabater va existir, es deia Anton Iglesias. Hi ha gent gran de la comarca que recordava que, quan feia tramuntana, es col·locava a un cantó de la Rambla de Figueres i dirigia el vent com si fos una orquestra: "Parteix pel mig aquella tosca canya i en fa una creu que endinsa un pam al sol." La banda sonora us sorprendrà!

Entre altres destins, anirem a l'estiu de l'any 1812, quan Beethoven escriu una de les seves cartes més famoses i enigmàtiques. És la carta dirigida a l'estimada immortal: La carta acaba dient: "Sempre teu, sempre meva, sempre nostre. L." No queda clar a qui va dirigida, encara avui és un misteri, però mostra la seva vida sentimental complicada en paral·lel a una etapa creativa molt productiva. Aquesta carta coincideix temporalment amb la composició de la Simfonia número 7. Com a souvenir, parlem de "Les lletres de Beethoven" que es van editar a Catalunya l'any 1927, amb motiu del centenari. Estan escrites en català i són les seves cartes. És que aleshores en deiem lletres, de les cartes! En parlem!

Avui al nostre particular viatge, ens porta, entre altres destins, a finals del Renaixement, a la ciutat italiana de Ferrara, quan un grup de dames cortesanes enamoraven tots aquells que les sentien cantar. Eren les conegudes com el Concerto delle donne, un conjunt vocal femení, i més endavant també de ball, que revolucionaria el paper de la dona en la música professional.

El nostre particular tour ens farà viatjar, entre altres destins, cap a "El cant de les estrelles" d'Enric Granados. Tot i el grandíssim èxit que va obtenir el dia de l'estrena, l'11 de març del 1911, l'obra va desaparèixer. Granados no va publicar la partitura i ni ell ni cap altre pianista van tenir ocasió de tornar a interpretar-la. Després de la mort del mestre, només cinc anys més tard d'aquella estrena, els diversos manuscrits de l'obra van descansar a l'arxiu familiar fins que l'any 1938 un dels fills de Granados va rescatar-la de l'oblit, però tot van ser problemes. Si voleu, us ho explico!

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a viatjar amb la mítica sèrie d'aventures i ciència-ficció "Star Trek". La idea parteix del s. XXIII, imaginant un futur en què la humanitat ha superat guerres i divisions per explorar l'univers de manera pacífica. A bord de la nau Enterprise, una tripulació diversa recorre nous mons buscant coneixement i contacte amb altres civilitzacions. Amb reflexions ètiques sobre el poder, la guerra, el racisme i la tecnologia, la sèrie planteja valors com la cooperació, la diversitat i el progrés científic dins de la Federació Unida de Planetes. Reflexionarem sobre el futur de la humanitat i la consciència constant dels riscos humans. "Llarga vida i prosperitat".

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta a "Nagori", que significa literalment l'empremta de les onades, i designa en japonès la nostàlgia de la separació i, en particular, la nostàlgia de l'estació que acaba, que ens deixa. Viatjarem amb aquest llibre de la japonesa Ryoko Sekiguchi i també reflexionarem al voltant d'un pensament de l'escriptor mallorquí Biel Mesquida: "Fer memòria": "Vull fer la vida lenta perquè passin els dies sense témer-se'n amb la serenitat de les estacions que arriben justes en cada cicle amb l'humus de la memòria alimentant-les sense treva". Què ens fa diferents?

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a les melodies de posta. En concret, a l'octubre del 1910, quan l'escriptor Lev Tolstoi, que en aquell moment tenia 82 anys, va escriure la darrera carta a la seva dona, Sofia, també escriptora, a més de la seva transcriptora, traductora, editora, agent literària i mare dels tretze fills que van tenir i que ella va educar. Li deia: "He decidit fer ara el que volia fer fa temps: marxar. Com els hindús, que, quan han arribat als 60 anys, se'n van a un bosc; com cada home vell i religiós que vol consagrar els darrers anys de la seva vida a Déu i no a les bromes, als jocs de paraules, a les xerrameques (...)".

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat per diferents ciutats d'Itàlia per acabar a Venècia. Durant els segles XVI i XVII va ser segurament la capital de la música i les arts, i un dels càrrecs més cobejats sabeu quin era? Doncs el de mestre de capella a la basílica de Sant Marc. Seguint Giovanni Legrenzi, un dels compositors clau de la música barroca italiana, sabrem la seva importància i la del càrrec, un dels més prestigiosos, musicalment parlant, en l'Europa d'aquell moment. Com a souvenir, us proposo unes històries i unes músiques que us agradaran, i molt, que ens coneixem!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la Música per a un funeral maçònic, KV 477, de Mozart. Escrita per a un servei maçònic celebrat el 17 de novembre del 1785 en memòria de dos germans maçònics del compositor i membres de l'aristocràcia vienesa. Aquest serà el pretext també per endinsar-nos en l'organització maçònica de la qual Mozart va ser membre durant els últims set anys de la seva vida i que va jugar un paper molt important. Com a souvenir us he portat "La Martiniana", una cançó mexicana que parla de la mort però des d'una perspectiva completament diferent.

Avui el nostre tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb l'escriptor italià del segle XIII Rustichello de Pisa, conegut principalment per coescriure amb Marco Polo "Il milione" ("Els viatges de Marco Polo"). Els dos van coincidir com a presoners a Gènova cap al 1298, on Rustichello va transcriure els relats de viatges de Polo per Àsia, donant-los forma literària en francès-italià, cosa que va ajudar a difondre les meravelles d'Orient a Europa. [reposició]

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una carta de l'escriptor i filòsof Albert Camus a l'actriu gallega María Casares: «T'espero: espero la calma del capvespre, espero el nostre temps, la llum obliqua, aquesta pausa entre el dia i la nit. La pau arribarà, sens dubte. Però no puc imaginar una altra pau que la dels nostres dos cossos units, la de les nostres mirades lliurades l'una a l'altra; no tinc cap altra pàtria que tu.» Com a souvenir, Francine Fauré.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta al maig del 1977, quan el Diari de Barcelona publicava una article on parlava de la guitarrista argentina María Luisa Anido: "Si haguéssim de sintetitzar en dues paraules el seu art, diríem que és poesia pura." Va ser el mateix Miquel Llobet, deixeble de Tàrrega, qui de gira per Llatinoamèrica es va interessar pel talent precoç d'aquella nena que havia començat a estudiar guitarra als 5 anys i havia debutat quan en tenia 11. Per a aquella ocasió, el seu pare la va obsequiar comprant-li la famosa guitarra Torres que havia estat propietat del mestre Tàrrega. Com a souvenir, parlarem del gran luthier de guitarres que havia començat com a fuster.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar a l'any 1779, quan Wolfgang von Goethe va fer una estada a Suïssa, la segona vegada que visitava aquell país. Va ser en una excursió que va fer de dos dies quan, davant la contemplació meravellada de les cascades de Staubbach, va escriure el poema "Els esperits sobre les aigües". Anys després, el 1821, Franz Schubert el va musicar.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al 25 d'abril del 1880, quan l'Escolania de Montserrat interpretava per primer cop, a la basílica de Montserrat, el "Virolai": "Rosa d'abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel..." Aquell dia el mestre Rodoreda i el poeta Verdaguer no es podien imaginar que aquella composició, amb el pas dels anys, esdevindria un dels símbols més significatius de Catalunya.

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta al club de lectura d'"El gran tour": "La música serveix per respirar, per ser feliç, per acostar-se a la veritat. La música transforma les persones, les fa més intel·ligents i, sobretot, més bones. La música és un camí cap a l'eternitat". Aquestes són algunes de les reflexions que proposa Jaume Cabré a "Baix continu", una antologia de contes enllaçats tots ells per la música. Aquí viatjarem, amb ell, Franck i un poeta de la Catalunya del Nord.

Ens passejarem per la diada de Sant Jordi, i entre flors, dracs, roses i llibres, ens endinsarem en el món de Jacint Verdaguer amb "Discursos, articles i pròlegs". Es tracta d'un treball que aplega bona part de la seva producció en prosa. El llibre recull la seva faceta més personal amb reflexions literàries, escrits de caràcter social i religiós i viatges. Amb ell, anirem a la seva estimada capella de Sant Jordi: "La capella de Sant Jordi és per mi, lo que pel mariner que navega és lo port de la pàtria."

L'any 1914, l'Òpera de París encarregava el llibret, per a un ballet, a la coneguda escriptora francesa Sidonie Gabrielle Colette. No era el primer cop que Colette rebia una proposta musical, tot i que no ho havia acceptat mai, però aquesta vegada no s'ho va pensar dos cops. En vuit dies, Colette tenia enllestit el text de la fantasia lírica, l'"Enfant et les sortilèges". Un treball sobre la reflexió de la infantesa, en què l'autora es va inspirar en la seva filla i el seu petit món, per això ho va subtitular "Divertiment per a la meva filla".

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a l'estrena d'una obra que el mestre Pau Casals va compondre quan tenia quinze anys i que no s'ha estrenat fins fa tres anys. Es tracta de la seva "Missa de Glòria". Com a souvenir, i aprofitant la setmana de Sant Jordi hem estat amb un contemporani de Casals, el barceloní Ramon Miquel i Planas, un bibliòfil per antonomàsia. La seva vida va estar dedicada exclusivament al llibre en totes les seves manifestacions: editor, traductor, empresari, assagista, investigador, escriptor, poeta, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes i més coses. Per cert, va escriure una novel·la que parla de llibres, un assassí i Barcelona!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una novel·la: "Viatjar és molt útil, fa treballar la imaginació. Tota la resta és només desil·lusió i fatiga. El nostre viatge és purament imaginari." Aquí anirem amb "Viatge al fons de la nit", de Louis-Ferdinand Céline, que va inspirar el director Sorrentino per a l'inici de la seva pel·lícula "La gran bellesa". La música és un mosaic eclèctic que combina música clàssica, coral, electrònica i contemporània. Aquest és el primer dels cinc tours que aquesta setmana de Sant Jordi dedicarem als llibres. Llibres i música!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a començar amb una reflexió de vida. És una cançó del 1955 i porta per títol "C'est la vie". La van escriure dos músics nord-americans, lletra i música, i ens trasllada a aquella època daurada de la música francesa, quan estava de moda internacionalment. Després de la Segona Guerra Mundial, París es veia com la capital del Romanticisme i l'art, i molts compositors estrangers volien captar aquest aire francès. Era habitual fer cançons d'estil francès perquè sonaven sofisticades, exòtiques i xics. I a partir d'aquí, entrem en el món de les vanitats, dels oblits, de la diversió, i de les paraules, moltes paraules i música, esclar!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb el compositor txec Bedrich Smetana a finals del 1874. Aleshores tenia cinquanta anys, i escriu a un amic: "El 20 d'octubre vaig perdre deixar de sentir-hi del tot." Després de perdre l'audició a l'orella esquerra al setembre, perdria la de la dreta un mes després, l'octubre del mateix any, i això el va obligar a retirar-se de la vida pública, però no va deixar de compondre. En aquell moment havia començat a treballar en el cicle de poemes simfònics "La meva pàtria", una oda a la seva terra. Dos anys després, completament sord, escrivia el Quartet de corda n. 1 "De la meva vida". Segons el compositor, volia imaginar el transcurs de la seva vida en tons.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta al món d'una violoncel·lista que ho hauria donat tot per ser escriptora. Però en aquells temps, a principis del XX, les noies havien d'obeir el pare, i més si era escriptor. En tot cas, la música no va ser un embelliment en la seva vida, la música va ser el mitjà durant molt anys amb què es guanyaria la vida, es divertiria, coneixeria món, s'avançaria al seu temps, que la prepararia i la deixaria en el camí que finalment, la portaria al món de la literatura. Era gironina i es deia Aurora Bertrana.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar amb la música de dos músics negres, tal com els hi agradava que els hi diguessin. El primer va ser compositor: "Amb la meva música no vull imitar ni a Beethoven, ni a Brahms, ni a ningú. Vull que quan la gent l'escolti digui que és la música d'un negre." La segona va ser cantant, tot i que volia ser pianista de música clàssica, però ser negre i música estava renyit amb la idea d'aspirar a tocar el repertori reservat només per als blancs.

Avui el nostre viatge particular, entre altres destins, ens endisa al centre del poder polític dels Estats Units, a Washington D.C. Hi anirem amb la música de Jeff Beal escrita per a la sèrie "House of cards". Una història sobre el món de la política nord-americana centrada en l'ambició i les manipulacions d'un congressista. Com a souvenir us podia portar un munt de coses, però m'he quedat per parlar d'Artemis 2 i la música que van escollir els quatre membres de la missió!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre del neuròleg Oliver Sacks: "Musicofília: relats de la música i el cervell". Es tracta d'un estudi interessantíssim sobre la relació entre la música i el cervell humà a través de casos reals de pacients. Sacks explica que la música no és només entreteniment, és una part fonamental del cervell i de la identitat humana i pot influir en les emocions, en la memòria i fins i tot en la salut. El llibre està format per diferents històries clíniques agrupades en temes i jo m'he fixat en un cas real d'un accident cerebral, que el pacient va desenvolupar un talent musical inesperat. És la història de Tony Cicoria, un cirurgià que no tenia cap interès especial per la música fins que un dia és colpejat per un llamp mentre parla per telèfon. Sobreviu, però després de l'accident experimenta canvis inesperats: desenvolupa una obsessió sobtada per la música, especialment pel piano.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una obra de Johannes Brahms, "Nänie", basada en un poema de Friedrich von Schiller que porta el mateix nom. "Nänie" és un lament poètic sobre la fugacitat de la bellesa que utilitza la mitologia grega per il·lustrar la mort del que és bell. El poema esmenta la mort d'Adonis --estimat per Afrodita--, la desaparició de les nereides i el lament per Aquil·les, i destaca que fins al més bell ha de morir.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una parella molt desconeguda que va tenir un paper molt important en el món de la música. Ella es deia Vally Weigl. Va néixer a Viena el 1894 i va ser compositora i una de les pioneres en musicoteràpia als Estas Units. Ell es deia Karl Ignaz Weigl i també va néixer a Viena, tretze anys abans que ella. En el seu apogeu compositiu, les seves obres feien que fos considerat com un dels millors compositors de la seva generació. Tots dos eren jueus i, després de l'esclat de la II Guerra Mundial, van decidir marxar als Estats Units. L'arribada dels Weigl a Nova York va ser agredolça. Tot i que van ser rebuts calorosament i van gaudir del suport de diverses organitzacions d'ajuda, ella va tirar endavant amb èxit la seva carrera, però ell no se'n va sortir. El seu nom va desaparéixer per sempre.

Avui, el nostre particular tour l'he volgut començar amb aquest poema: "No plorava per tu, ni plorava per mi, plorava pel ball que ens havíem promès amb aquella il·lusió i que no vam ballar. I que no vam ballar." (Josefa Contijoch. "Les lentes il·lusions"). Després el viatge ens ha portat, entre altres destins, a Filadèlfia, a l'estrena del Concert per a piano n. 3 de Béla Bartók. El 1940, després de l'inici de la Segona Guerra Mundial, es va veure temptat de deixar la seva Hongria natal. Dos anys després, marxava als Estats Units amb la seva dona i el seu fill. El concert el va escriure ja malalt i no va poder acabar-lo del tot. Va morir cinc anys després d'arribar a Amèrica. Està dedicat a la seva dona pianista, Ditta Bartók-Pásztory. Cap dels dos s'havia adaptat aquell nou país.

Avui, el nostre particular tour ens porta als anys previs a l'estrena al nostre país de "La Passió segons Sant Mateu de Bach. Va tenir lloc el febrer de l'any 1921 però abans d'arribar fins aquí van passar moltes coses. Anys llargs de dificultats i fites que es van anar superant a poc a poc. Tot havia començat el 1913. D'entrada es va traduir tota l'obra en català, i també es van buscar els solistes. Un d'ells va ser Emili Vendrell. El mestre Millet va confiar i treballar amb ell en el paper d'Evangelista, però hi va haver un moment que el tenor va voler tirar la tovallola, quan canta aquestes paraules "I, a fora eixint, plorà amargament!". En una carta del 29 de desembre de 1920 Millet li deia: "Amic Vendrell: Estic empipat. Això no pot anar. Sembla que juguem, i jo ja no soc cap noi. Vull assajar de seguida amb vós la segona part de la Passió. Aquesta nit veniu-me a veure. Vostre, Lluís Millet. Finalment l'estrena va ser apoteòsica!

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una pianista soviètica que va dedicar tota la seva vida a Déu i la música. I tot va girar a l'entorn d'això! Admirada i venerada pel seu públic, aquí amb prou feines la vam conèéixer perquè mai va traspassar les fronteres del seu país. Era una dona a més amb molts pocs fums. I per què us dic això? Doncs haureu de fer el viatge. Es deia Maria Yudina.