
Avui, en aquest darrer "Gran tour" de la temporada, entre altres destins, viatjarem amb "Picnic". Es tracta d'una obra de teatral de William Inge, estrenada a Broadway el 1953 i amb un èxit enorme: 477 representacions i el Premi Pulitzer de drama aquell mateix any, quan també es estrenar la pel·lícula. El més interessant és que el mateix Joshua Logan, que havia dirigit l'obra a Broadway, va dirigir també la pel·lícula. Inge escrivia sobre desig, repressió i frustració sexual, però al teatre això era més verbal; al cinema, amb William Holden i Kim Novak, es va tornar físic. La famosa escena del ball és gairebé la traducció perfecta del que Inge insinuava. La banda sonora la va escriure George Duning, un compositor molt important del Hollywood clàssic. I com a souvenir, "me'n vaig una estona de vacances"!

Entre altres destins, aquest dijous, viatjarem a Baden-Baden, amb una carta que Brahms va escriure a Clara Schumann l'estiu del 1956. Tots dos hi passaven els estius, vivien no gaire lluny l'un de l'altre, però aquell any, ell va arribar una mica més tard. En una carta li diu: "Et veig al teu estimat jardí, i gairebé puc sentir l'aroma de les roses... El meu pensament vola cap a tu molt sovint, especialment quan el dia és bell i el cel és clar. Que bonic que és l'estiu quan s'està prop de la persona estimada, i com es fa de llarg quan s'està lluny."

A la primavera del 1936 Serguei Prokófiev i Lina Llubera Codina, amb els seus dos fills, tornaven a Rússia. El músic era de l'opinió que un artista tard o d'hora ha de tornar al país d'origen. Aquesta decisió comportava que Lina abandonés la seva carrera artística per seguir la del seu home. La família Prokófiev s'instal·laven a Moscou i se submergien de ple en el drama que vivia la Unió Soviètica. L'any 1941, tres mesos abans de l'atac de Hitler a la Unió Soviètica, Prokófiev va ser evacuat, com altres destacats artistes, al nord del Caucas, i ella era arrestada.

Aquest viatge ens portarà, entre altres destins, al desembre del 1823, quan Franz Liszt va arribar a París amb només 12 anys. Hi anava per intentar ingressar al prestigiós Conservatori de París però tot i portar una carta de recomanació del canceller austríac Metternich, el director de la institució, Luigi Cherubini, va rebutjar la seva inscripció perquè era estranger. Ell, el director, precisament de francès en tenia poc, però la fòbia als de fora, no se la va aplicar a ell.

Avui el nostre particular tour l'he volgut començar amb un poema de J.V. Foix. I ho he fet perquè ahir les campanes de l'església del meu poble tocaven a morts. Era per Jordi Madern i Mas, creador i impulsor de la Fundació J.V. Foix i que des del 1991 s'encarregava de conservar, difondre i gestionar tot el llegat literari de l'escriptor i poeta català i també gerent de la històrica Pastisseria Foix de Sarrià. Vinculat familiarment a Sant Llorenç de la Muga, diumenge el poble i familiars el van voler acomiadar. I després el nostre viatge ha seguit per altres camins, avui el de Bach, Stanford, Franck, Beethoven, i algun altre més! T'apuntes? Comença el "Gran Tour"!

Aquest divendres, al club de lectura d'"El gran tour", he escollit "El vell i la mar", la novel·la del nord-americà Ernest Hemingway escrita el 1951 a Cuba. Va ser l'última gran obra de ficció escrita per Hemingway que es va publicar durant la seva vida. Explica la història del Santiago, un pescador cubà envellit que lluita amb un marlí gegant al corrent del Golf, a la costa de Cuba. Anys més tard, arribaria a la gran pantalla. És que la literatura també té la seva banda sonora. Com a souvenir, Martha Gellhorn, a qui Hemingway va dedicar "Per qui toquen les campanes?"

Aquest dijous viatjarem amb una carta de la vídua de Bizet, Geneviève. Tenia 26 anys quan va enviudar, però li va quedar la gran popularitat del seu home i un fill de la parella, en Jacques. Va ser quan es va convertir en tot un personatge, una "salonnière" influent. El motiu era que, ja que no hi era ell, almenys la tenien a ella. I la carta què diu? Doncs haureu de fer el viatge.

Anirem a l'estiu del 1893, quan Gustav Mahler va arribar per primera vegada a Steinbach am Attersee (Alta Àustria). Fugia de l'enrenou de la ciutat. El músic es va allotjar a una fonda i allà, en aquell entorn natural, s'inspiraria per acabar la seva Segona simfonia i compondre la Tercera i altres moltes cançons. L'estiu següent es va fer construir una caseta de fusta vora el llac. Allà hi trobaria la pau i el silenci per seguir component. (reemissió)

Aquest viatge ens portarà, entre altres destins, a l'estrena "El somni d'una nit d'estiu", de Felix Mendelssohn. El músic havia quedat fascinat per l'obra de Shakespeare i va compondre l'obertura quan només tenia disset anys, inicialment com a obra per a piano a quatre mans, i més tard la va orquestrar. L'obra gira al voltant d'alguns dels grans temes propis del solstici d'estiu: la nit de Sant Joan (i el midsummer europeu) i les festes antigues del solstici.

Aquest dilluns, entre altres destins, viatjarem amb una invitació del dramaturg Henrik Ibsen fins al compositor Edward Grieg. Ibsen li va demanar una música incidental pel seu drama en vers "Peer Gynt". Encara que els dos homes estaven temperamentalment allunyats, el dramaturg li parla en una llarga carta dels seus plans per posar finalment en escena la seva obra amb música d'ell. Grieg ho va acceptar amb gust, imaginant que compondria només la música que Ibsen indicava a la seva carta. Però tot va agafar una altra volada! Com a souvenir, Estate!

Aquest divendres, al "Club de lectura" d'"El gran tour", he escollit una novel·la d'aventures. Va ser la primera obra de l'autor a aconseguir un èxit rotund i així iniciava la seva famosa sèrie de viatges extraordinaris basats en els avenços científics de l'època. L'autor és Jules Verne, la novel·la "Cinc setmanes en globus" (originalment "Cinq semaines en ballon") publicada el 1863.

Aquest dijous, entre altres destins, viatjarem amb una carta de l'escriptor José Luis Borges. Ja gran, a punt de morir, escriu una carta que parla, entre altres coses, del periodisme i els periodistes: "No he llegit cap diari en tota la meva vida. El diari escriu ximpleries, quina importància té que un ministre viatgi o no? Les coses importants, al final, les acabes sabent d'alguna manera. Els diaris es fan per a l'oblit, els llibres per a la memòria."

Entre altres destins, anirem a l'"Illa dels oblidats" amb Robert Stolz, compositor i director d'orquestra austríac, considerat una de les grans figures de l'opereta vienesa del segle XX. Va escriure operetes, cançons i nombroses bandes sonores per al cinema. Durant l'ascens del nazisme, va ajudar jueus i refugiats polítics a escapar-se d'Àustria i Alemanya, i finalment es va exiliar als Estats Units. Allà va continuar la seva carrera i va obtenir dues nominacions als Premis Oscars per la seva música. Després de la guerra, va tornar a Viena, on es convertir en una autèntica institució de la música lleugera vienesa.

Avui el nostre particular viatge ens portarà, entre altres destins, a l'estrena a Barcelona d'"El carnaval dels animals", de Camille Saint-Saëns. Va ser el 26 d'octubre del 1922. Feia un any que el mestre francès havia mort i Pau Casals, amb qui sempre va mantenir una excel·lent relació, el va voler homenatjar. L'estrena va anar a càrrec de l'Orquestra Pau Casals sota la direcció dels dos pianistes Blai Net i Rafael Gálvez. Perquè es tracta d'una partitura per a conjunt de cambra format per dos pianos, cordes, flauta, clarinet, xilòfon i harmònica de vidre (o celesta). El lloc va ser en el Palau de la Música Catalana. El mestre l'havia escrit el 1886 mentre estiuejava en un petit poble d'Àustria.

Aquest dilluns, entre altres destins, viatjarem amb un dels cantants més cobejats de la història, Carlo Broschi. Va ser ell mateix qui es va batejar amb el nom artístic de Farinelli, agafat d'un magistrat i mecenes italià. Nascut en una família de la baixa noblesa, viatjarem amb ell. Si avui en parlem és perquè va passar a engruixir les llistes de castrats de la història. Com tots els altres nens va ser castrat per aconseguir mantenir la veu i arribar a ser una brillant i singular estrella de l'univers musical.

Aquest divendres, al club de lectura del "Gran tour", he escollit el cèlebre poema i monòleg "Què és un petó?" (acte III), el moment culminant on Cyrano de Bergerac declara indirectament el seu amor a Roxana mentre ajuda el jove i apassionat Christian. Amagat en la foscor sota el balcó, Cyrano dicta a Christian les paraules exactes per conquerir-la, definint el petó com un jurament d'amor en miniatura i un pacte de l'ànima. Quina música li posarem com a banda sonora?

Aquest dijous, entre altres destins, viatjarem amb una de les cartes més boniques que un pare ha escrit a la seva filla. El pare era filòsof i escriptor i va ser un personatge decisiu de la Il·lustració francesa, Denis Diderot, i la filla, Marie-Angélique, doncs, hauria pogut ser una reputada música a no ser pel seu pare, que li va fer deixar la carrera de música per fer un bon casament! Com a souvenir, un poema dedicat a una filla, dels més bonics també que s'han escrit. El poeta havia nascut a Barcelona i la filla es deia Júlia!

Avui, entre altres destins, viatjarem a l'"illa dels oblidats" per conèixer Josepa Moreu i Fornells, coneguda familiarment com a Pepeta Moreu, una de les dones més singulars de la Catalunya de finals del segle XIX. Nascuda a Mataró el 1857, va ser pianista, mestra, empresària, cooperativista, defensora dels drets de les dones i dona de cultura, tot i que ha passat a la història sobretot per haver estat el gran amor no correspost d'Antoni Gaudí. Tanmateix, reduir-la a aquest paper seria una injustícia perquè la seva vida, marcada per la independència personal, els viatges, la cultura i la superació de les adversitats, és extraordinària en si mateixa.

Aquest dimarts, entre altres destins, anirem a l'estrena d'una obra d'Eduard Toldrà, els "Sis sonets" per a violí i piano. Composta com a sis peces independents i cadascuna inspirada en un sonet d'un autor diferent, l'obra va ser escrita el 1921 i premiada aquell mateix any pel Concurs Musical Eusebi Patxot i Llagostera. L'estrena va tenir lloc el 28 de desembre del 1922, al Palau de la Música Catalana, i va ajudar a allargar la llista d'obres de compositors catalans que s'estrenarien des de la inauguració del Palau fins al 1936, un total de 180 obres.

Avui, al nostre club de lectura particular del Gran Tour, he convidat un escriptor francès del Renaixement. Michel de Montaigne reflexiona, entre d'altres, sobre una qüestió, en la seva obra mestra, "Assaigs" (concretament al capítol III, 9, sobre la vanitat), on escriu: "Però hi hauria d'haver algun càstig de les lleis contra els escriptors ineptes i inútils, com n'hi ha contra els vagabunds i els desocupats." La música que he escollit és adient per a aquest text. Us agradarà!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el compositor italià Rossini va adreçar a un amic tenor, també italià. Aquest li havia demanat una obra per a la seva filla, que era cantant, i Rossini, molt educadament, li recorda que si està apartat dels escenaris des de fa anys és perquè no té gaire res de nou a dir, al contrari, avorriment i tedi. Com a souvenir parlem de la malaltia que sembla que patia feia anys el músic. Ell, que sempre es mostrava alegre i content, en el fons patia tristeses i poques ganes d'estar amb gent.

Aquest dimecres anirem, entre altres destins, a l'Illa dels Oblidats. Vull que rescatem de l'oblit dues artistes: Anna Sosenko, compositora, productora i representant artística nord-americana molt influent en el món del cabaret i l'espectacle dels anys 30 i 40. Va ser coneguda per ser l'autora de "Darling, Je Vous Aime Beaucoup" (1935) per haver impulsat i gestionat la carrera de la gran cantant de cabaret Hildegarde.

Avui, entre altres destins, anirem d'estrena a Copenhaguen, el 27 d'abril del 1897. Ho fem amb Carl Nielsen , el compositor danès i el seu "Hymnus amoris" (Himne a l'amor), per a solistes, cor i orquestra, op. 12, la primera obra coral del seu catàleg. La inspiració li va venir mentre estava de lluna de mel a Itàlia, a Pàdua, el 1891. Ell i la seva dona, la pintora i escultora Anne Marie Brodersen, van quedar impressionats amb el quadre de Ticià "El miracle d'un marit gelós" i d'aquell moment va sorgir aquesta música. Com a souvenir, parlarem de l'Anne Marie, que va ser molt més que una escultora!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens farà viatjar amb el cubà Ernesto Lecuona. L'acompanyarem a un viatge que va fer a l'Argentina l'any 1936 quan ja era un músic conegut. Doncs, entre altres propostes que li van fer, una va ser treballar en una emissora de ràdio. Fent què? Doncs haureu de fer el viatge i així ho sabreu. I també parlarem d'una de les seves cançons més famoses, "Siboney"!

Avui al nostre particular tour, entre altres destins, us proposo un prec que m'ha fet arribar un oient mallorquí: "Sé que és molt tard per fer una proposta per a aquest divendres, però seria bonic que 'El souvenir' fos el cant de 'La Balanguera'. Per què? Doncs perquè aquest divendres, a les vuit del vespre, fa exactament cent anys que es va cantar per primera vegada al Palau de la Música Catalana. La música l'havia escrit Amadeu Vives, basant-se en el poema de Joan Alcover i Maspons enguany que també celebrem el centenari del seu traspàs." Avui divendres, a les dotze del migdia, i a les vuit del vespre, des de tots els racons de la geografia mallorquina i organitzat per OCB, s'entonarà l'himne mallorquí, com una reafirmació de la identitat i la personalitat d'aquest poble. I sí, Josep Lluís, clar que sí, avui tots els oients d'"El gran tour" cantarem junts, des d'on siguem i amb tots vosaltres, "La Balanguera"!

Viatjarem, entre altres trajectes, amb la llegendària carta que Giacomo Puccini va adreçar a un crític musical: "Els crítics són com les mosques: molestos, però inútils." Un periodista havia escrit que l'art de Puccini es reduïa a una sola lletra: la v, de vulgaritat! Ell en canvi creia que la v era de victòria!

Avui al nostre particular tour, entre altres indrets, anirem a rescatar de l'oblit una formació. Sí, l'anomenada Institut Orquestral. La seva presentació pública va tenir lloc el 6 de maig del 1934, al Palau de Projeccions de Montjuïc, a Barcelona, i es tractava d'una orquestra que era molt més que això perquè unia ensenyament musical, interpretació i cursos per adquirir la pràctica i la tècnica necessàries per formar part d'una orquestra. La formaven membres de l'Associació Obrera que havia fundat Pau Casals el 1926: sabaters, pintors, xofers, enquadernadors, empleats de ràdio, impressors, sastres, barbers, empleats de banca, torners, fusters i fins i tot algun jubilat.

Com cada dimarts, entre altres destins, anirem d'estrena. En aquesta ocasió va tenir lloc en el primer Festival del Teatre de Bayreuth, el 17 d'agost del 1876. Aquell dia, en aquell indret, s'estrenava "El crepuscle dels déus", l'últim dels quatre drames musicals èpics que constitueixen la tetralogia de "L'anell del Nibelung", de Richard Wagner. Com a souvenir sabrem el perquè d'aquell famós teatre de Bayreuth que es va construir expressament per a les òperes de Richard Wagner i que es va inaugurar el 1876!

Avui, entre altres destins, viatjarem a la Barcelona de mitjans del XIX, per rememorar un lloc que va obrir al públic el 19 d'abril del 1853. Estava situat a la dreta del passeig de Gràcia i es deia Els Camps Elisis. Durant uns quants anys llargs va ser el lloc d'esbarjo més luxós i majestuós de Barcelona. Ho era pels seus salons, el seu teatre, també pels jardins extraordinaris que l'embolcallaven, un espai de lleure on el públic podia gaudir de bona música, de bon teatre i a més a més participar en activitats lúdiques que tenien lloc als jardins, amb funcions i atraccions, com veritables parcs europeus.