Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb l'estrena d'una obra de Gabriel Fauré. Coneixerem les interioritats de la seva composició i també reviurem els anys de patiments que el músic va passar a causa de la seva sordesa. Una malaltia que patia des de feia anys!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Barcelona durant els segles XIX i XX a l'època de la Quaresma, quan els concerts anomenats "de Quaresma" van ser fonamentals per mantenir l'activitat musical durant la prohibició d'òperes i espectacles profans, consolidant-se com a "concerts espirituals". Van destacar els celebrats al Gran Teatre del Liceu i al Teatre Principal, sobretot durant els anys 20 del segle XX. Figures internacionals com ara Saint-Saëns, Fauré, Stravinsky i Glazunov, entre molts d'altres, van venir convidats a dirigir les seves obres.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre que porta per títol "Som el que escoltem". És de la soprano, musicòloga i metge Patricia Caicedo: "Quina és la banda sonora de la teva vida? Quina música et posa la pell de gallina? Per què la música pot expressar les nostres emocions més íntimes sense ni una paraula?" Aquestes qüestions i moltes més les trobaràs en aquest tour. Com a souvenir, "kama-muta". Que què és? La paraula prové del sànscrit: "kama" es refereix a l'amor/desig, i "muta", a ser mogut o commogut. I explica moltes més coses que t'agradaran.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Polònia. Ho hem fet amb una carta que Chopin va rebre de la mare de la noia que s'havia de casar. Sí, ella era pianista i pintora, va pintar-lo a ell, un dels retrats més bonics que es conserven del músic. S'havien conegut de petits, però el moment culminant va tenir lloc el 1835 quan el músic li donava classes de piano a ella. I qui era ella? Maria Wodzi¿ska. Hauràs de fer el viatge. T'agradarà!
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a Austràlia, sí, a Melbourne. Ho fem per rescatar de l'oblit la cantant d'òpera Nelly Melba. Sabrem qui va ser, on va actuar, quins van ser els seus triomfs i com encara avui dia el seu nom es recorda per unes exquisides postres internacionals, tot i que potser no sabeu que existeixen unes altres postres, inventades aquí, que li deuen el nom. És el pijama! La seva història és boníssima i divertida. L'origen el trobem al restaurant barceloní "7 Portes"!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar a l'estrena de la Simfonia núm. 2, anomenada "Resurrecció", de Gustav Mahler. Es tracta d'una adaptació de l'oda "Die auferstehung", de Friedrich Gottlieb Klopstock, ampliada pel mateix Mahler. L'obra, cantada pel cor i solistes en el cinquè moviment, expressa temes de mort, consol i resurrecció espiritual, i culmina amb una celebració de la vida eterna: "Ressuscitaràs, sí, ressuscitaràs, pols meva, després d'un breu repòs! Vida immortal et donarà qui et va cridar. Seràs sembrat per florir de bell nou! El Senyor de la sega surt i ens recull a garbes, a nosaltres, que vam morir."
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al 1694, l'any que moria Maria II d'Anglaterra, coneguda com la reina Mary. Anirem al seu funeral amb la música excelsa que el compositor anglès Henry Purcell, el més important i aplaudit de l'època, va escriure per a ella, la "Música per al funeral de la reina Mary". Com a souvenir, viatjarem al més enllà!
Avui el nostre particular tour, amb motiu del Dia Mundial de la Poesia (21 març) s'ha volgut sumar a la commemoració de la XIX edició de la Institució de les Lletres Catalanes. Per aquest motiu he preparat un viatge a través de moltes de les formes de la poesia i combinant la paraula dita i la paraula cantada. L'objectiu és acostar i escoltar poesia de manera viva i accessible a través d'una selecció de poemes i cançons, establir un diàleg entre veus d'ahir i d'avui i mostrar com la poesia continua sent una eina expressiva, vigent i necessària. Ho farem amb la lectura, la música i la interpretació i escoltarem, sentirem i reflexionarem per reivindicar la poesia com una forma d'expressió quotidiana, capaç de connectar emocions, idees i experiències. Música, poesia i totes les ànimes d'"El gran tour". Perquè la poesia ets tu!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'univers de Robert Schumann: "He passat dies terribles. Tot soroll em fa mal i sovint em sento com si estigués malalt de mort. Tot em costa un esforç immens; compondre ja no és tan fàcil com abans. La simfonia em recorda temps molt foscos, però també la resistència de l'esperit." La carta va adreçada a la seva dona, Clara, i li parla de la simfonia n.2, gairebé un diari emocional, perquè no és només música, sinó el reflex directe del patiment i la recuperació del músic.
Avui el nostre particular tour entre altres destins ens ha fet viatjar amb una monja de clausura: "la música és ofensiva a la modèstia pròpia de les dones", deia l'edicte del papa Innocenci XI i que reflecteix bastant bé la mentalitat d'alguns sectors de l'Església dels segles XVII-XVIII. I així hem anat! Fins i tot quan ens confessàvem quan érem petites, ens feien creure que teníem pecats. I teníem sis i set anys. Això les que anàvem a monges, esclar!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Leipzig a l'època que hi va arribar Bach. Hem anat a una estrena a Sant Tomàs i també hem tingut el plaer d'anar a passar una estona a la Cafeteria Zimmermann. No estava gaire lluny del centre de Leipzig i va ser cèlebre perquè és on es van estrenar moltes cantates profanes i obres instrumentals de Johann Sebastian Bach. Des del 1720 va allotjar el Collegium Musicum, fundat pel compositor Georg Philipp Telemann com a estudiant de Dret el 1702 i posteriorment dirigit per Bach entre el 1729 i el 1739. En aquells anys era una cafeteria molt coneguda a Leipzig i el centre de reunió de la classe mitjana local. El nom provenia del propietari, Gottfried Zimmermann.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al Boscos de Bohèmia. Hi hem anat amb el txec Antonin Dvorak, el compositor es va inspirar en aquesta regió per escriure la seva obra "Ze Šumavy" (en txec). Es tracta d'un cicle de sis peces curtes per a piano a quatre mans inspirades en la natura i els paisatges d'aquesta regió muntanyosa i boscosa i que ell tant estimava. Com a souvenir hem conegut Ludwig Karl Koch. Que qui és? Doncs un ornitòleg que va començar a gravar els primers sons d'ocells a finals del s.XIX en cilindres de cera, això quan era un nen, i posteriorment va enregistrar, sempre en fonògraf, nombroses espècies animals i paisatges sonors. Sense anar gaire lluny, en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona podeu trobar informació sobre ell i escoltar alguns enregistraments. Una meravella!
Avui al nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al club de lectura del GT amb un text del 1917:"Odio als indiferents, crec que viure significa prendre partit. La indiferència és apatia, és parassitisme, és covardia i no és vida, per això odio als indiferents. L'autor és Antonio Gramsci, escriptor, polític, filòsof i un dels fundadors del Partit Comunista italià. Dedicaria intenses planes al tema de la llibertat adreçada als joves a través de la publicació "La città futura". La banda sonora són dos càntics partisans que segur que us agradaran i coneixeu. Com a souvenir avui us he portat el mite de Cassandra. De total actualitat, per cert!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta i alguns pensaments que el Mestre del Vendrell, Pau Casals, va escriure a Lluís Companys des de l'exili: "Estimat amic, em temo que ha arribat el moment de recordar-li el seu oferiment de salvar, en cas de necessitat, el contingut de la meva casa de Sant Salvador. No hi ha res de l'altre món, però és la meva vida, la vida d'un català."
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha donat a conèixer un artista injustament oblidat: Giuseppe Valentini. Era florentí, va néixer el 1681 i va ser compositor, violinista, poeta i pintor italià. Conegut, aplaudit i respectat a la seva època, com a compositor va ser eclipsat per músics com ara Corelli, Vivaldi i Locatelli. A la seva època va contribuir a impulsar la música barroca italiana i moltes de les seves obres es van publicar per tot Europa, però el pas del temps, un cop més, ha estat injust amb ell.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a una data molt important per al món musical del nostre país. Va ser l'arribada del mestre francès Francis Poulenc per assistir a l'estrena al nostre país, al Palau de la Música Catalana, del seu Stabat Mater. Va ser el 8 de novembre del 1958 i el ressò va ser immens. Els motius? Uns quants! Només us direm que entre el públic hi havia Dalí i Gala. El pintor empordanès havia entrat en la seva etapa de misticisme nuclear i cada cop més estava interessat per la música sacra. Si vens t'ho explico! És molt interessant.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Ivan, conegut com "el Terrible", que ha passat a la història com el governant més cruel de la història de Rússia, per això el seu sobrenom. Va regnar amb mà de ferro durant quaranta-sis anys liquidant adversaris, declarant guerres, saquejant terres, atemorint la seva pròpia gent, fins i tot assassinant el seu fill. Els oprítxniks eren els guàrdies personals i els seus agents repressius i molts portaven un cap de gos i una escombra penjats al cavall: el gos simbolitzava "ensumar els traïdors" i l'escombra significava "escombrar-los fora de Rússia. No és estrany que alguns compositors escrivissin obres inspirats en ell, com Prokófiev i Rubinstein.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre de l'antropòloga, periodista i feminista Elvira Altés: "En les pàgines següents he tractat d'escriure una història de la ràdio a Catalunya dins la història social i política catalana, amb la intenció de contextualitzar l'aparició de les dones en el mitjà radiofònic." Es tracta del llibre "Dones a les ones", la història de la ràdio a Catalunya amb la veu de dones. Aquest és un exemple de feina ben feta, ben documentada i tractada de manera rigorosa i sensible on l'autora ha volgut donar cabuda a una gran quantitat de dones del mitjà radiofònic i de totes les emissores del país. D'ahir i d'avui. Com a souvenir us he portat "Consells per a les dones"!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el jove Wolfgang Amadeus va escriure al seu pare i a la seva germana, des de París, per donar-los la notícia més trista de la seva vida. Va estar uns dies marejant la perdiu, fins que finalment s'hi va atrevir!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al fatídic 28 d'octubre de l'any 1949. Aquell dia el francesos es despertaven amb una notícia tràgica. Un avió de la línia Air France que s'havia enlairat a París el dia abans, direcció a Nova York, s'estavellava a l'arxipèlag de les Açores. Les 48 persones que hi viatjaven van perdre la vida. La notícia va fer vessar rius de tinta, però no només per la tragèdia sinó perquè entre els passatgers morts hi havia una estrella nacional, el boxejador francès Marcel Cerdan, campió mundial de pesos mitjans i en aquells moments el gran amor de la cantant Edith Piaf. Però no només el món de la boxa estava de dol, el món de la música clàssica també plorava. Ho feia per la mort d'una jove d'immens talent, la violinista francesa Ginette Neveu i també el seu germà, el pianista Jean-Paul.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a una estrena que no va ser. M'explico! L'any 1773, la compositora Marianna Martines es convertia en la primera dona admesa a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya, una prestigiosa institució que ja tenia un segle de vida i de la qual formaven part els compositors més destacats de l'època. Per celebrar i agrair el seu nomenament com a acadèmica, Martines va compondre una adaptació del Salm 109 ("Dixit Dominus") que va causar un gran impacte. Tot i això, l'obra no es va arribar a interpretar a Bolonya per la renúncia de Marianna a viatjar a l'estrena. Vens a Bolonya?
Aquesta tarda, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Venècia, als carnavals de Venècia, en l'època que van arribar a durar més de cinc mesos. Mesos de diversió i disbauxa que no estaven renyits en absolut amb el fet que aquesta República fos catòlica i tothom anés a missa quan tocava. "Sota la màscara, cadascú era lliure de ser qui volia", escriu Casanova en les seves memòries. Aquesta idea resumeix bé com Casanova entenia el carnaval de Venècia: un temps excepcional en què la ciutat es convertia en un gran escenari de joc social, llibertat i molta música!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens porta un viatge meravellós per la Xina interior, als anys vuitanta. És un llibre i porta per títol "Camí del cel. Trobades amb ermitans xinesos". L'ha escrit l'antropòleg nord-americà Bill Porter i parla del seu viatge a la Xina a la recerca d'ermitans. Us puc assegurar que no us deixarà indiferents: "Al llarg de la història de la Xina sempre hi ha hagut persones que han preferit viure a la muntanya, subsistir amb poc, dormir sota un sostre de palla, portar roba vella, cultivar els vessants alts, no parlar gaire i escriure encara menys (potser uns quants poemes o un parell de receptes). Han tret la pols de la plana per la boirina de la muntanya". Com a souvenir hem conegut "Els amants de les papallones". Es tracta d'un conte popular xinès que avui dia està considerat un autèntic tresor nacional perquè s'ha sabut integrar en l'essència de la vida xinesa. Com? Amb música. Si vens amb mi a la Xina, t'ho explico!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una parella que junts van recollir alguns dels grans triomfs de la música de cinema. Ell era compositor, Ennio Morricone, ella, el seu puntal, confident, lectora de tot el que ell escrivia i autora de les lletres de les seves cançons. Bé, i molt més!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la inauguració i clausura del Primer Festival de Jazz de Barcelona, el 1966. Ella el va presentar, hi va cantar amb el Trio de Tete Montoliu, i el va clausurar. Aleshores tenia 38 anys. Havia entrat en el cant per tradició familiar i en el jazz, per casualitat. Als anys 60 va ocupar, en solitari, el lloc del jazz vocal espanyol. Tot i ser madrilenya, va ser la primera veu femenina que va cantar standards de jazz en català, al costat de Tete, amb qui enregistraria uns quants àlbums. La seva carrera artística va ser tota una revelació. Era filla del gran tenor aragonès, Miguel Fleta i es deia Elia, Elia Fleta. Però amb el pas del temps s'ha anat oblidant. Un cop més, ella va posar el seu gra de sorra, i el pas dels anys se l'ha empassat. Com a souvenir "Free Boleros". També amb Tete però ara amb Maite Martín.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una de les darreres obres sacres que va escriure Franz Schubert. Hem viatjat amb ell fins a Viena i també hem estat al darrer pis on va viure. El va llogar amb el seu germà, era de nova construcció i el lloguer era més econòmic. Per què? Doncs perquè encara eren pisos humits i....! I vols saber què hi passava? I com després la seva figura va arribar al cinema? Doncs has de fer el viatge. No et faci mandra que t'agradarà!
Avui al nostre tour particular, entre altres destins, hem viatjat amb un llibre que és un recull d'escrits, entrevistes i reflexions del pianista canadenc Glenn Gould i que ens mostra el pensament musical i filosòfic d'aquesta ment brillant i peculiar. Porta per títol "No, no soc en absolut un excèntric". No es tracta d'una biografia convencional, sinó d'una col·lecció de pensaments de Gould sobre diferents aspectes i temes relacionats amb la música i la seva persona: "Algunes persones em consideren excèntric perquè porto amb mi la meva pròpia cadira, perquè porto guants a l'estiu, perquè em remullo les mans en aigua calenta abans de tocar i perquè faig servir guants de cautxú per nedar. Vegem això de la cadira, per exemple..." Glenn Gould. Com a souvenir, Grieg i Greig! Que qui són? La mare i el besavi del pianista. Sí, ho heu llegit bé, estava emparentat amb Grieg.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que Beethoven va adreçar als seus germans, a mena de testament. La va escriure el 1802. Aleshores tenia 32 anys i es trobava en un moment molt delicat de la seva vida. La va redactar quan va saber que la seva sordesa no tenia curació. La carta mai va ser enviada. La va escriure des d'una casa on va anar a passar uns mesos, en un poblet al nord de Viena que aleshores tenia aigües termals i que es deia Heiligenstadt. Beethoven hi havia arribat a petició del seu metge, el Dr. Schmidt, i desesperat escriu el que es coneixeria com "el testament de Heiligenstadt": "Vosaltres, germans meus, Carl i Johann, immediatament després que jo hagi mort, si el professor Schmidt viu encara, pregueu-li en nom meu que descrigui la meva malaltia i la seva història, i ho uniu a aquesta carta per tal que, després de la meva mort, almenys en la mesura que això sigui possible, la societat es reconciliï amb mi (...)"!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dos músics catalans que durant la seva època van ocupar un lloc d'honor en el món de la música, i tots dos per mèrits propis. Però amb el pas del temps hem oblidat qui van ser i què van fer. Vols saber qui són? Doncs hauràs de fer el viatge.
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al dia de l'estrena del concert per a violoncel d'Enric Casals. El músic, germà del conegut Pau Casals, volia que la seva filla, que havia estudiat violoncel des que era una nena, debutés davant el públic del Palau amb aquesta obra. També volia que fes carrera internacional, per això de petita la va posar a l'escola alemanya perquè creia que havia de dominar algunes llengües, però no va pensar que portava al damunt el cognom Casals, per les coses bones i per les dolentes. A més, l'oncle volia que només hi hagués un Casals violoncel·lista i famós!