Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb paraules de Johannes Brahms. No és exactament una carta, però és un poema que el compositor va fer servir per escriure "Nänie", una obra fúnebre dedicada al pintor Feuerbach. Johannes Brahms i Feuerbach havien estat amics. Bé, potser no amics, exactament; almenys, no íntims. Es van conèixer el 1865 a Baden-Baden; llavors el pintor vivia a Roma i passava l'estiu al mateix balneari que Brahms, i allà es van anar retrobant els anys posteriors. Brahms i Feuerbach tenien caràcters diferents: el pintor era un home de món, amb molt d'encant personal, en canvi Brahms era un home amb poques habilitats socials. En aquell ambient cosmopolita i segurament un pèl frívol del balneari, devia sentir-se una mica intimidat per la presència aclaparadora de Feuerbach. En tot cas, mai van tenir una relació fluida, és més, s'havien barallat alguna vegada. Paraules que a Brahms no el van fer trontollar! Us ho explico!
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb alguns músics i músiques que van saber i saben encara despertar els nostres sentiments més íntims i els nostres sentits. Barbara Strozzi, Felix Mendelssohn, Georges Bizet, Chabuca Granda i d'altres que descobrireu si feu aquest viatge amb mi i ells i elles. No us decebrà! És més, descobrireu una compositora que us pot agradar molt, moltíssim.
Avui el nostre particular tour ens porta, entre altres destins, a viatjar al segle XVIII, quan es va popularitzar entre els fills i filles dels aristòcrates britànics el famós viatge a Itàlia conegut com a Grand Tour. Es tractava d'una experiència eminentment masculina a què poques dones van tenir accés. Viatjarem amb una d'elles, coneixerem quines eren les seves inquietuds i sabrem què la va preocupar en una de les visites que va fer a Roma, al panteó. Com a souvenir hem conegut Maria Rosa Coccia. Durant l'època que la protagonista de la parada d'avui va viatjar a Roma, no hi havia compositores reconegudes en actiu. L'única figura femenina romana que va destacar com a compositora va ser ella i ja havia deixat d'escriure i no formava part de la vida musical de la ciutat. Havia estat la primera "maestra di cappella" de Roma. Una història meravellosa i trista! I una música interessantíssima!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a l'univers del pintor, gravador, escultor i fotògraf, nascut a París el 1834, Edgar Degas. De tota la literatura on es proposen les hipòtesis i teories sobre la patologia ocular que va tenir, una és la que explica l'oftalmòleg i estudiós de la pintura de l'artista Francesc Mir Fullana, en el seu llibre "La malaltia d'Edgard Degas". Una aproximació a la seva vida i a la seva obra, cada cop més afectada pel trastorn que tenia: visió borrosa i distorsionada, pèrdua de visió central, dificultat per distingir colors i problemes amb la llum intensa. Dels 1.200 quadres que va pintar, 300 són de ballarines, i moltes segons on ell les veia. I on les veia? A vegades anava als assajos del ballet de l'òpera de París i allà s'inspirava. Un dels compositors residents va ser Leo Minkus. Com a souvenir, avui us he portat les ballarines i els cavallers parisencs. Sí, moltes tenien un "mecenes" i ells "una "distracció"!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a l'univers del finlandès Jean Sibelius. Hi hem anat amb una carta, de les moltes que es van escriure amb una amiga molt interessant, i hem descobert els consells encertats que li donava. Què qui era ella? Hauràs de fer el viatge. Ah, també hem constatat el que sabíem, i és que Sibelius era un alcohòlic.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta al París de la "chanson française". Hi hem anat a principis del XX, quan aleshores en aquella ciutat hi passava de tot i tot era possible. Fins i tot que dues noies que, a priori, tenien un futur poc esperançador, es convertissin ens dues artistes del firmament musical. Els inicis d'una i de l'altra havien estat completament diferents: una sense cap mena de formació, l'altra amb els més alts estudis de música i més d'un premi. Què qui eren? Doncs hauràs de fer el viatge.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Milà per acomiadar amb tots els honors una de les més grans, Ornella Vanoni. Va morir el dia 21 de novembre als 91 anys, però, tot i morir sobtadament, tenia planificat el seu comiat. Havia disposat el que desitjava per al seu funeral: ser vestida amb un model de Dior, que les seves cendres fossin llançades en aigües del mar venecià i que el seu amic, el trompetista Paolo Fresu, interpretés la seva mítica cançó, "L'appuntamento". I així va ser!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a un dels llocs més delirants que hem anat mai en aquests viatges. Es tracta de Fordlàndia, una ciutat avui abandonada i que es troba al mig de la selva amazònica. La va somiar el magnat nord-americà Henry Ford, fundador de la Ford Motor Company. Era perfecta per a les seves idees de negoci, encara que això vol dir arrasar 110.000 quilòmetres quadrats de boscos, de selva, però valia la pena. Fins i tot li va posar el seu nom. I per què ho volia? Doncs hauràs de fer el viatge. Tot plegat, aires de grandesa i misèria humana barrejat. Per cert, la música està inspirada en Fordlàndia. La va escriure el compositor islandès Jóhann Jóhannsson el 2008, després d'haver sabut el fracàs de la planta de cautxú brasilera de Henry Ford.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre titulat "Los cuentos de los hermanos Grimm tal como nunca te fueron contados". Es tracta de la primer edició, la del 1812, de les vuit que se'n van fer, en què descobrim que els contes "La caputxeta vermella", "La ventafocs" "La bella dorment", "Blancaneu" i molts i molts altres que ells van recopilar a l'origen no tenien res a veure amb la manera com ens han arribat. D'entrada, anaven adreçats a un públic adult i eren el reflex de les societats dels segles XVI, XVII, XVIII, i potser més enrere, de quan Alemanya estava dividida, segons els anys, en estats --de 180 a 300--, cadascun amb el seu rei, reina, príncep, princesa i les seves històries. Tot era diferent: la Rapunzel es queda embarassada del príncep en una de les visites; la Ventafocs, abans de casar-se, era un noi, i les madrastres que nosaltres vam conèixer moltes vegades eren les mateixes mares. Històries i contes brutals i sorprenents!
Avui en el nostre tour particular, entre altres destins, no hem volgut oblidar una data tan rodona, 20 de novembre del 2025. Per això, com a souvenir us he portat una auca anònima del segle XX i que va dedicada al dictador que va morir tal dia com aquest d'ara fa 50 anys i que, entre altres coses, diu: "Pel Sant de la Pilarica dintre del llit es fica. La família i el marquès diuen que no serà res, però criden amb urgències moltes doctes eminències.Tots els metges de l'equip diuen: 'Pobre! Ja està RIP!' Però com que són manats, controlats i ben pagats, va i l'entuben i l'injecten, i l'enxufen i el connecten, tot dient: 'Es fa el que es pot, mal que ens quedi un trist robot'. Tots els ultres del país van bevent glopets d'anís bo i dient: 'Miracle gran! Viu i tot, el farem sant.' La família, mentrestant, guarda joies tot resant. I així els dies van passant i la mòmia es va aguantant. I al cap de tres dies, catacruc! Ens consola que ha patit com pertoca a un malparit." Anònim del segle XX
Aquesta tarda el nostre particular viatge ens ha portat a conèixer noves músiques, nous personatges i també el perquè del nom d'alguns llocs. En aquest cas em refereixo al Camp de l'Arpa del Clot. El topònim procedeix, probablement, segons veus autoritzades, d'un dolmen que hi va haver en aquesta zona. Però també hi ha qui diu, veus més populars, que molt poca gent recorda l'existència d'una fàbrica de pianos en aquest barri. Eren els pianos Ortiz&Cussó, Sociedad Franco-Hispano-Americana. L'any 1912 l'empresa instal·lada a Barcelona va decidir traslladar la seva fàbrica als carrers Indústria i Independència. Fabricaven mil pianos a l'any, del quals molts s'exportaven a Europa i Amèrica. Doncs bé, els treballadors deixaven a fora de la fàbrica, deixaven o més ben dit llençaven, les arpes de ferro defectuoses i també els marcs. I aquella visió de tantes arpes donaria el nom del Camp de l'Arpa. O això diuen!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Venècia. Per un costat hem anat al Teatro Sant'Angelo, el 14 de novembre del 1733, per assistir a l'estrena de l'òpera de Vivaldi "Motezuma", i per l'altre, com a souvenir del viatge us he portat a veure "Concierto Barroco". És una proposta escènica del barceloní Pol Roig, amb la direcció musical de Dani Espasa i basada en la novel·la del cubà Alejo Carpentier "Concierto barroco". L'espectacle es va poder veure i sentir el 14 i 15 de novembre a L'Auditori de Barcelona. Carpentier va escriure la novel·la emmarcada dins el moviment literari "Lo real maravilloso" i és precisament el que han aconseguit una companyia ad hoc de joves i no tan joves talents, apassionats i brillants, que han sabut aixecar una relectura fresca i alhora barroca, exuberant i alhora sensorial i natural de la novel·la del 1974. Perquè com diu Pol Roig, "comprendre el que ens precedeix és aprendre a interpertar-ho".
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb el "Petit llibre de la natura. Arbres". L'han escrit Herman Shugart i Peter White i parla de manera divulgativa de l'anatomia i arquitectura dels arbres, la diversitat d'espècies, la dinàmiques dels boscos, els reptes de la conservació, mites, folklore, etc...! Com a banda sonora li he trobat unes peces per a piano que va escriure Sibelius i que fa referència a cinc arbres. Com a souvenir us he portat un blog "All you need is biology". Al darrere hi ha onze biòlegs, 6 noies i 5 nois, la majoria de la UAB i a UB i el blog, amb més de deu milseguidors està dedicat a la divulgació de la biologia, "tant si ets dels ram com si no". Jo m'he fixat en "La timidesa de la copa: arbres que no es toquen".El signa Mireia Querol Rovira i dona tres hipòtesis per intentat explicar-ho. Meravellós!I recorda, tot el que necessites és biologia i amor, esclar, tal com cantaven els Beatles!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a l'època medieval. Hem anat a París per conèixer la història que van protagonitzar Heloïsa i Abelard. Qui eren? Només us avanço que tots dos van acabar reclosos en un convent, abans havien tingut un fill. Ell havia estat mestre d'ella, però van ser separats, tot i que es van seguir relacionant a través de cartes. Un recull de missives que expressen els seus sentiments, les angoixes, els desigs, les passions. Les seves són les confessions de sentiments d'una dona que, malgrat la seva voluntat de ser coneguda no només com a abadessa sinó també com a concubina, serà elogiada en vida i després de morta com una gran dama de vida exemplar capaç de conduir un monestir que creixerà i adquirirà fama fins a la seva destrucció durant la Revolució Francesa. Tot i que tan sols podem reconstruir la imatge i les idees d'Heloïsa a través de la correspondència. En canvi, ell va deixar música, perquè també va ser compositor i poeta.
Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Praga el 1883. Ho hem fet per assistir a l'estrena de l'únic concert que el compositor txec Antonín Dvorák va escriure per a violí. De fet, l'havia d'estrenar el seu amic Joachim, però el músic li va anar donant llargues perquè, tot i que la partitura anava dedicada a ell, no li acabava de fer el pes. Llavors, qui el va estrenar? Doncs això i altres històries, romanços i poemes en el viatge d'avui.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Sibelius. Hem anat als Estats Units en el seu viatge, l'únic viatge que va fer per aquelles terres. L'any 1924, en tornar, ja gran, carregant a l'esquena la pèrdua de molts amics i amb la batalla perduda contra la seva adicció a l'alcohol, escriu: "L'alcohol és l'únic amic que no em decep mai! La música que ens ha acompanyat ho descriu tot plegat.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat al Club de Lectura del GT. Ho hem fet amb el llibre "Un Sartre molt diferent", de François Noudelmann. Seguint el rastre de Jean-Paul Sartre a través d'Arlette Elkaïm, la seva filla adoptiva, permet anar més enllà d'un simple reportatge biogràfic sobre la vida privada d'aquest filòsof francès. L'autor ens explica la tensió constant entre l'obligació que es va imposar a si mateix com a personatge públic i el desig també constant d'escapar-se d'aquest paper que, de vegades, li pesava com una llosa. En un dels capítols dedicat a la música descobrim que adorava Chopin, a qui interpretava des de petit amb la seva mare, però el seu romanticisme reprimit li feia dir que era una músic tou i sensibler, mentre que en la realitat era el seu predilecte!
Avui arrenquem el nostre viatge particular marxant a la ciutat de Nova York. Hi anem amb Liza Minelli, Leonard Bernstein i Betty Comden. Ells, cadascú a la seva manera, van fer posible que el musical "New York, New York" arribés a l'infinit i més enllà: "Em vull despertar en aquella ciutat que no dorm. Tindré un nou començament, allà mateix a la vella Nova York. Val més que us ho cregueu, gent. Depèn de tu (...). Estimats i estimades, tenim un bri d'esperança! Sembla que les coses comencen a moure's. No us sembla? Almenys a la ciutat de Nova York."
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb quatre germanes, les Wurm; tot i que només una d'elles va conservar el cognom patern, les altres tres se'l van canviar per "Verne". Es deien Mary, Alice, Mathilde i Adela. Quatre donasses de la història. Algú les coneix? Doncs això!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb La Milonga del Ángel, de Piazzolla. Forma part d'una sèrie d'obres en què el compositor utilitza la figura de "l'àngel" com a símbol espiritual i emocional. Aquest "àngel" no és un ésser religiós concret, sinó una metàfora: representa la puresa, la redempció i el costat espiritual de l'ésser humà dins del món intens i apassionat del tango. Als anys 1960, Piazzolla ja havia revolucionat el tango amb el seu "nuevo tango" ¿ una fusió de tango, música clàssica i jazz. Tot i així, el públic més tradicional de Buenos Aires el criticava molt, l'acusaven de "trair" el tango. Enmig d'aquesta tensió artística i vital, Piazzolla compon una sèrie d'obres amb un personatge simbòlic: "l'àngel". Aquest àngel és una mena d'alter ego espiritual!
Avui el nostre particular tour ens farà viatjar a la primavera del 1936, quan Prokófiev tornava al seu país amb la partitura del ballet "Romeu i Julieta" entre mans. El músic havia abandonat el país el 1918, després de la Revolució d'Octubre i, després d'uns anys fructífers pels Estats Units i Europa, decidia postergar la seva prominent carrera a Occident. Li havien fet creure que els seus el necessitaven i, confiat, tornava a casa. Però amb poc temps en va tenir prou per adonar-se que aquella no era la terra promesa. L'estrena del ballet no arribava mai i el 1938 li van retirar el passaport. A partir d'ara, tot havia d'estar sota el control de Stalin, i Prokófiev, el músic famós, respectat a Occident i elogiat pels seus, començava a transigir, a sentir-se atacat i a obeir al règim. I això ja, fins al final dels seus dies. Com a souvenir, "Diguem no" i la paraula grega "Hybris". Els antics deien que els governants comencen a ser perillosos quan els causa terror reconéixer els errors!
Avui comencem el nostre viatge particular de manera poètica, amb Margarit i Léo Ferré: "Tu i jo sempre hem tornat junts a París. L'estació de França queda enrere ¿uns ferros dins la nit¿ com el passat. És blavosa la lluna vista des del tren, la lluna feta de records de l'ombra, com, per a mi, el París de fa trenta anys en els teus ulls ¿vull dir els d'aquella noia: literatura, exili, la cançó francesa... Comencem!
Avui farem el nostre particular tour, entre altres destins, per conèixer una carta que l'escultor Rodin va escriure a la també escultora Camille Claudel. Promeses a dojo que en poc temps es van esvair. Ella va ser una d'aquelles artistes que ha quedat a la nostra memòria més per la seva vida amorosa que no pas per la seva obra.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens donarà l'oportunitat de conèixer una mica millor Victoria Kamhi Arditti, pianista i escriptora turca del segle XX i una persona decisiva en la vida de Joaquín Rodrigo. Establerta a Espanya, dona i inseparable companya del compositor, havia nascut a Istanbul (Turquia), a la vora del Bòsfor, l'any 1902. Filla de pares jueus sefardites, la seva família pertanyia a l'alta burgesia turca. El seu pare era otomà i la seva mare, vienesa. Ben aviat es va manifestar el seu talent musical i va començar els estudis de piano als 4 anys. A Viena va ser alumna de Jorge Lalewicz i més tard va estudiar a París amb el mestre Lazare Lévy i amb l'il·lustre pianista català Ricard Viñes. Amb aquest últim va treballar el repertori espanyol, des d'Albéniz fins a Turina i Rodrigo, amb qui va contraure matrimoni el 1933. A partir d'aquí es va convertir en una de les influències més decisives en la carrera de Rodrigo.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar amb la serenata "Eine kleine Nachtmusik", una de les peces "petites" més felices i famoses del compositor Wolfgang Amadeus Mozart. I com a souvenir, acabarem d'entendre el sentit i la melangia que ens produeixen les petites coses que el pas del temps sembla que hagi esborrat. "Aquellas pequeñas cosas", com cantava Serrat.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre del periodista, assagista i cronista Lluís Permanyer. Quan encara no fa ni un dia que ens hem assabentat de la seva mort, aquí al "Gran tour" volem tenir un record per a ell.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta i la seva resposta; una resposta que Giacomo Casanova va escriure el 17 de novembre del 1797. Aleshores tenia 70 anys, ja estava al final de la vida, i treballava de bibliotecari del comte Joseph Carl Emmanuel de Waldstein a Bohèmia. La carta inicial l'hi va escriure Cecilia de Roggendorf i ell n'hi contesta una altra amb aquest títol: "Aquest és l'únic compendi de la meva vida que he escrit i autoritzo que se'n faci l'ús que es vulgui. No tinc vergonya de res."