Embarcar una criatura sola en un tren per refugiar-la de la guerra
No sé per on començar. Segurament sonaré naïf. Sé que estem tots molt colpits. I si ho estem aquí no puc arribar a pensar com han d'estar els ciutadans i ciutadanes ucraïnesos que s'estan intentant refugiar arreu d'Europa. No soc aliena a la resta de refugiats que a diari hi ha pel món i que sovint no obren els informatius que haurien.
Sé molt bé que no hi ha refugiats de primera ni de segona -tot i que sovint semblem immunitzats a la desgràcia d'alguns- però avui un cas ucraïnès m'ha rondat tot el dia. Ha estat un cop de puny a l'estómac.
Oksana: casada, amb una criatura i un gos. El seu company sap manegar una arma i ha decidit quedar-se a Ucraïna per fer front a l'exèrcit rus que els envaeix. Ella ha decidit quedar-s'hi també. Per ell i pel gos. Conscient que és una decisió arriscada. Un risc que han decidit que no ha d'assumir la seva filla. Amb tota la fe del món, l'ha embarcada sola en un tren cap a Polònia. Diu: "Es la noticia del día, mi niña está en un tren" (trobar-li lloc ja ha estat una victòria).
D'allí fins a Madrid. Han hagut de refugiar la seva nena lluny d'ells. Per salvar-li la pell. Ma mare no em deixava anar a comprar el pa per por que em raptessin, violessin o ferissin. No puc arribar a imaginar com se senten l'Oksana i el seu marit, deixant la seva criatura sola, en un tren. I un avió, i un AVE i fer-ho pel seu bé. Arrencar-se un projecte de vida de cop, amb un tiquet a la mà i sort al petó de comiat. Tot, perquè un senyor amb aires de grandesa vol jugar al Risk.
