"Jo no busco el meu pare, ja en tinc. Busco la informació que, fins i tot a un nivell més físic, em pertany"

Cada any neixen milers de nens per reproducció assistida, però, encara que la llei de reproducció assistida espanyola no permet saber la identitat del donant que ha permès la inseminació, hi ha persones que reclamen el seu dret a saber quin és el seu origen biològic.

Una experiència personal

A "Els matins" hem sentit el testimoni de Miquel Roure, que fa temps que està estirant el fil. "Per un tema de justícia, crec que tinc tot el dret de saber qui és el meu pare biològic", explica, encara que ell ja ha tingut "un pare social, polític". En Miquel va néixer d'una inseminació "perquè la parella de la meva mare tenia una malaltia neurodegenerativa i els metges van dir que millor que no fos el pare biològic". No ho va saber "fins als 15 anys, quan qui creia que era el meu pare ja havia mort".

Aleshores el Miquel es va trobar amb "un conflicte de lleialtats", perquè, tot i que té "una excel·lent relació" amb els seus pares, "costa" preguntar-ho i cal "tot un procés per afrontar-ho".

Per això se sentia "molt sol", fins que va "llegir un article en un blog sobre maternitat" on una persona que volia saber el seu donant li va fer "canviar el xip". Aleshores va començar una cerca que l'ha posat en contacte amb clíniques d'inseminació: "Em diuen que fa molt i que s'han perdut els papers", lamenta, perquè el pot ajudar en casos mèdics. "La història o la trajectòria d'una persona que va patir depressió pot influir", afirma, ja que "busco informació que em pertany, fins i tot a nivell físic, és informació sobre el meu cos". Com la que va posar a la web MyHeritage, on ha trobat tres consanguinitats que li han permès "triangular noms dels ancestres". Però aquesta recerca de formigueta és "desgastant": "És delicat el moment de trucar a una porta".

El marc legal

Núria Terribas, directora de Fundació Grífols i vicepresidenta del Comitè Bioètica de Catalunya, recorda que la llei de reproducció assistida "preserva la confidencialitat" dels donants, de manera que "els nascuts a partir d'aquests cicles no podran tenir mai accés a la identitat d'aquestes persones". L'única excepció és en cas de malaltia greu del nascut, quan "es podria arribar a saber si el donant era portador d'alguna malaltia, però mai saber-ne la identitat".

Encara que aquesta llei també preveu que "a partir dels 12 anys, les famílies els hi han d'explicar als seus fills", en alguns casos "es considera tabú i s'ho queden per a ells". Però, esclar, "no pots tenir un policia al costat de cada parella per veure si els hi han explicat". A més, "la persona donant té dret a l'anonimat, però la donació no és anònima", de manera que cal un registre, previst des del 2006, que "fins fa dos anys no es va començar a posar en marxa", en un país com Espanya, que "és un lloc de turisme reproductiu".

El cas de la María José

Tenint en compte tots aquest condicionants sobre la identitat dels progenitors en casos d'inseminació, l'andalusa María José Sánchez va optar per inseminar-se a Portugal. "M'inquietava" que si el seu fill "en un futur volia conèixer el seu pare biològic, pogués tenir aquesta opció". Del seu donant, la María José no només té les dades més habituals (alçada, pes, color d'ulls i els cabells) sinó també "la nacionalitat, la professió, l'arbre genealògic, si té més fills, si són propis o a partir de donacions" i "un àudio i una carta explicant per què es va fer donant".

La María José explica que té "un nom" del donant, però que "la resta ho podrà reclamar la meva filla quan sigui gran", per a qui desitja donar-li tota la informació possible: "A mesura que tingui curiositat i em faci preguntes l'hi respondré". "No vull que visqui angoixa per no saber qui és una meitat biològica", afirma, mentre celebra que el seu donant es mostrava obert a poder "posar-se en contacte amb algun dels seus descendents".