Veníem d'un reguitzell de convidats mallorquins amb el bitllet de tornada a la butxaca, però el guionista i humorista de Palma trenca la tendència: ell viu a Barcelona i no sembla que tingui cap intenció de tornar a casa. Amb ell parlem de la "mallorquinitat" des de la distància i del seu llibre "Manual per infiltrar-se malament", on utilitza casos reals de policies infiltrats per analitzar com es construeix qui som: "Des de ben petit que m'ha interessat la identitat, la gent que en construeix una de falsa m'ha anat molt bé per estirar el fil", explica. Una reflexió que combina amb el guió d'actualitat a l'"Està passant" i l'exigència de l'stand-up, dues disciplines on l'humor és l'eina per entendre el món.
Veníem amb la idea de parlar de teatre, però ens hem trobat amb una artista que respira, sobretot, a través de les cançons. Per a Tarrats, la música és un pilar innegociable: "La meva vida sense música no pot existir, és una manera d'entendre qui soc", afirma. Però calma, també parlem de teatre, perquè aquests dies la veiem sobre la sorra de La Biblioteca de Catalunya amb "En la mesura de l'impossible", un text de Tiago Rodrigues que ens submergeix en els dilemes del món humanitari. Amb la barcelonina recordem també els seus inicis com a veu de l'SP3 i el seu pas per la mítica "Ventdelplà" per saber com va viure la popularitat durant la seva preadolescència.
El comediant vigatà Galdric Plana Masoliver, conegut com a Godai Garcia, troba en el paisatge un refugi contra la monotonia de l'edat adulta: "A mesura que ens fem grans, tot és cada cop més pla. La natura és l'única cosa que em desperta eufòria i, alhora, intimitat. Com deia Roger Mas, mística domèstica, afirma. Amb ell parlem d'aquesta connexió vital i de l'estrena, la setmana que ve a l'Espai Texas de Barcelona, d'"Eix transversal", un espectacle de comèdia que comparteix amb l'humorista Alba Segarra.
La periodista tarragonina ha passat de ser una de les prescriptores literàries de referència a Catalunya Ràdio a publicar el seu propi debut: "Els moixons" (La magrana, 2026). Un llibre que és un híbrid entre la crònica periodística, el relat i l'autobiografia on la nostàlgia només s'utilitza com a eina per construir un present lluminós: "Jo estic escrivint sobre mi, utilitzant les dones del llibre per parlar de mi. És un recorregut sobre les meves pors i aquestes dones em serveixen de mirall", explica. Amb ella parlem d'aquest canvi de rol i d'un text ple d'aforismes on, en certa manera, la literatura li torna el favor després de tants anys dedicada a la divulgació. Imperdible, per cert, el seu programa de Catalunya Ràdio "Les dones i els dies".
L'imaginari d'Ouineta és el d'una dona que fuig del rol de diva convencional per abraçar un personatge disruptiu que genera, sovint, fascinació i incomoditat. Darrere d'aquesta proposta hi ha la cantant i coreògrafa Marta Ros, una artista que busca trencar: "Connecto amb persones com la també coreògrafa i ballarina Mabel Olea, amb això d'apropiar-te de formes per deformar-les. M'agrada entendre que no som aquestes estructures", explica. Amb ella parlem de "Ouineta verificada", el seu primer disc llarg que s'estrena la setmana vinent i que inclou col·laboracions de Ben Yart i Mushka..
L'exmembre d'At Versaris té clar que el rap ha deixat de ser una feina per convertir-se en un espai de llibertat absoluta: "Tot el que faig amb Extraño Weys ho poso al sac comú", afirma. La seva feina com a llibreter li permet crear sense les pressions de la indústria i facturar discos que s'escapen de les dinàmiques comercials actuals. Amb ell parlem d'aquesta independència creativa i de la celebració que prepara per al 20 de març a la sala Paral·lel 62, una festa en què els grans noms del rap en català compartiran escenari amb sonoritats tan diverses com les d'El Petit de Cal Eril, Remei de Ca la Fresca o OKDW.
L'actor barceloní admet que, de vegades, la feina s'escapa del guió: "Algunes de les meves parelles han sorgit de la ficció", explica recordant que, de jove, és habitual fer el primer petó davant la càmera o a un escenari abans que a la vida real. Però aquest vincle també apareix fora de l'amor romàntic i li passa ara amb Marta Angelat a "Una festa a Roma", dirigida per Clara Segura: "Llegint el text, ja estimava la Romina i la Marta", diu sobre la seva mare a l'obra. Amb ell repassem l'èxit de "Nico & Sunset" -la primera websèrie feta al país ara fa 12 anys- i la pel·lícula autobiogràfica que està escrivint actualment amb el guionista Guillem Dols.
"Si no fos pel Lluís, potser encara estaria fent el disc. Tenir una persona així a la vora m'ajuda moltíssim. Ara bé, jo crec que també l'ajudo a frenar i a entendre quan s'ha de parar, perquè ell no té límit". Així descriu la mallorquina Maria Jaume la seva relació creativa i personal amb Lluís Cabot, parella sentimental i productor de la seva música. "Sant Domingo forever", acabat de publicar, es presenta com el més conceptual de la seva carrera i referma el camí que ja va obrir amb l'anterior "Nostàlgia Airlines". Amb ella parlem de l'enyorança de l'illa, del desig de tornar algun dia al poble i de com s'ha espolsat de sobre el complex d'aquella "indie girl" que va arribar a Barcelona amb divuit anys: ara, Jaume celebra obertament la seva passió pel pop i, nosaltres, la seva maduresa creativa.
"Quan de petita vaig veure 'La història interminable' a la tele, em va calar molt fort. Tenia la sensació de ser dins de la història, de creure-m'ho de veritat, i això m'ha marcat com a actriu. És un joc que practico sempre". Amb aquesta premissa, l'actriu de Badalona no va parar fins a pujar dalt dels escenaris, primer com a figura clau dels musicals i ara consolidada en tota mena de formats. Repassem amb ella una carrera que no s'atura: des del teatre amb "Kramig" o l'exitós "You say tomato" que ja prepara una segona part, fins al cinema amb l'estrena de "Balandrau" i la pantalla petita, on protagonitza la nova aposta del 3Cat, "Departament Amades".
"La joventut està identificant-se amb uns valors d'extrema dreta molt perillosos i diuen obertament que són antifeministes", alerta Mireia Matoses. Segons la cantant, per a molts joves avui dia l'acte de rebel·lia és, precisament, ser de dretes. Són algunes de les reflexions d'una de les veus de Malifeta, que al costat d'Arnau Giménez ens presenten el seu segon disc, "Brega". Un àlbum festiu i polític a parts iguals que funciona com un remei contra una societat reaccionària i nostàlgica d'èpoques passades que les seves lletres retraten amb punteria. "Va davant el rei Borbó, Felip VI el camallarga, darrere la confraria de la toga negra, cowboys de la rojigualda", diu la lletra de "Processó", la cançó que obre aquest nou treball i que deixa ben clara la seva declaració d'intencions.
És difícil captar públic? Hi ha cap fórmula màgica? "Personalment ho trobo complicat. Sempre que amb la companyia hem intentat una operació per atraure públic, no ens n'hem sortit. I quan no ho hem intentat, ens ha sortit sense voler", respon el dramaturg. Un dels fundadors de La Calòrica defensa que el teatre no és obligatori per a tothom, però té clar que, si vols anar-hi, segur que trobaràs una forma que t'encaixi. Amb ell parlem d'una trajectòria que en només quinze anys ja ens ha regalat un nombre imponent de textos teatrals. També del seu pas per l'Institut del Teatre, on va néixer la llavor d'una de les companyies més imprescindibles de Catalunya.
De nena, a la seva natal Londres, la música i la lectura van ser el refugi de Louise Sansom, una etapa marcada per la solitud que més tard entendria a través d'un diagnòstic de TDA combinat: "Considero que la música em va servir de flotador", explica sobre uns orígens que han definit la seva mirada com a professional del sector. Lluny de la competitivitat ferotge que sovint impera en la indústria, la fundadora de Hidden Track Records defensa que el món de la música també es pot construir des d'un lloc bonic i col·laboratiu. Repassem amb ella una trajectòria de gairebé deu anys al capdavant d'un segell que ha publicat artistes com Anna Andreu, Mar Pujol o la seva parella, Ferran Palau, i analitzem com la seva manera de ser ha acabat creant un dels projectes més singulars i cuidats del nostre panorama musical.
Per a Pol Solernou, el creador de contingut darrere del perfil @elpolyklin, la democratització de l'humor digital té una cara B: "Quan un concepte com el mem es fa "mainstream", els que en fem acabem sentint una mica de 'cringe'. És llavors quan ens veiem empesos a evolucionar del mem cap al "shitpost" o el "brainrot"", reflexiona sobre la necessitat de buscar constantment nous codis. El periodista barceloní, que ha passat per programes emblemàtics com l'"APM", ens visita per analitzar les mutacions de la cultura d'internet i per parlar-nos de les seves altres grans passions: el Barça i l'anime.
Per a Valèria N. Saurí, el títol del seu segon disc llarg és una invitació a revisar com ens mirem a nosaltres mateixes: "Volia posar èmfasi en l'única mirada que una mateixa pot controlar, que és la pròpia. Sovint tenim un filtre que es pot treballar", reflexiona l'artista darrere de Ven'nus. Amb "mai vista trista", la sabadellenca bascula entre l'indie, l'electrònica i el folk per construir un relat sobre la consciència personal i dibuixar mons esperançadors tot i la realitat per la qual transitem. Durant la conversa, també analitzem la seva relació amb la indústria dels directes i la necessitat que els escenaris s'obrin -de debò- a nous gèneres i sonoritats.
Per a Clara Viñals, el pop és un trencaclosques on el repte és trobar paraules noves per explicar els sentiments de sempre: "Has d'intentar fer metàfores originals tot i que sigui complicat, perquè en el pop ja s'ha dit tot. Això, per mi, és un al·licient", explica la veu de Renaldo & Clara. A les portes de publicar el seu cinquè disc llarg el proper mes de maig, l'artista lleidatana ens parla de l'art de fer cançons com un joc que practica des de petita. En aquesta conversa també abordem la seva recent maternitat i com aquesta nova etapa vital conviu amb els dubtes i la pulsió creativa d'algú que fa una feina prou volàtil com la seva.
Per a la trompetista i cantant d'Avinyó, el jazz no hauria de ser un terreny reservat per a uns pocs, sinó un espai d'experimentació obert a tothom: "Entenc que pot fer una mica de por per la incertesa de què t'hi trobaràs, però t'hi has d'atrevir. És com quan tastes un plat en un restaurant que potser no et convenç, però ja hauràs tingut l'experiència", reflexiona. Amb quatre àlbums a l'esquena, l'artista ens presenta "Panical", un treball conceptual construït al voltant d'aquesta flor de card que reivindica la bellesa d'allò que és diferent, malgrat que, d'entrada, pugui semblar que no encaixa. Parlem amb ella de com perdre la por a estils musicals desconeguts i de la feina mental i física que hi ha darrere del seu instrument.
El panorama musical del país sembla haver obert la porta a allò que els de "Pausa" anomenem "trencadissa sonora", una mirada que entusiasma Cesc Valverde, conegut artísticament com a Xicu. Amb la publicació de "Listen", el seu disc més inspirat, el músic juga a buscar els límits entre la calidesa del pop i aquest embrutiment sonor: "Tant de bo això passés més. Segur que sempre hi ha hagut gent amb aquesta mirada, però ara per fi se'ls està donant visibilitat", afirma. Durant la conversa parlem d'utilitzar la tristor com a motor d'escriptura, de la importància de cuidar el cos per mantenir una ment preclara i de la feina d'un artista que, a banda de compondre, ha polit el so de bandes com Ginestà, Flashy Ice Cream o Triquell".
Per al cantant de Sant Feliu de Llobregat, l'èxit és el resultat d'una determinació que va començar quan no era ni adolescent: "Em penjava la guitarra i ja m'imaginava tocant a un estadi. Ho somiava tan fort que d'alguna manera sabia que hi arribaria", confessa Moliner. Amb l'ambició intacta, recorda com, després d'omplir el seu primer Palau Sant Jordi, la primera pregunta que va fer a l'equip va ser quan actuarien a l'Estadi Olímpic. Durant la conversa descobrim les influències que s'amaguen darrere la seva música i escoltem algunes cançons del seu pròxim disc, "Nexo", que veurà la llum el 22 de maig. Tot plegat, amanit amb les reflexions i les notes de veu de companys de ruta com Joan Dausà i Adrià Salas, de "La Pegatina".
El periodista i comunicador barceloní reconeix que la seva tendència a l'autoanàlisi és una arma de doble fil: "Faig moltes voltes a tot. Per fer feina creativa és positiu, però, pel que fa a les relacions personals, és molt negatiu", confessa. Després d'anys liderant grans projectes a la ràdio i televisió públiques, el comunicador adopta ara un perfil més discret com a guionista a l'equip de Júlia Otero. Parlem dels seus problemes de salut mental, que va explicar al llibre "Digue'm boig", de la seva passió per la música -i en concret per Pixies- i de la seva visió de la llengua catalana i el seu futur, ara que s'està gestant la quarta temporada del seu pòdcast "Tenim paraula".
Per a la líder de Koko-Jean and the Tonics, la música en directe és un acte de generositat absoluta on no hi ha lloc per a les mitges tintes: "Cal connectar amb allò que estàs cantant. Com a artista has d'entregar-ho tot a l'oient i ells t'ho tornaran a tu", afirma amb la convicció d'algú que desprèn un magnetisme absolut sobre l'escenari. Aquest diàleg constant amb el públic és el motor d'una trajectòria personal que ens porta des de Moçambic -on va néixer- al Brasil, passant pels Estats Units i Barcelona, on resideix des de fa més de quinze anys.
L'humorista de les Masies de Voltregà arriba amb el telèfon traient fum i una trajectòria que és el reflex d'una activitat frenètica: des de la creació teatral i audiovisual fins a la producció de formatges. Confessa que viu immers en una inèrcia creativa des dels dotze anys i que no ha abraçat mai l'oci per por de perdre oportunitats: "Tenia la sensació que si parava, perdia un tren, a la vida has de triar una cosa o l'altra", explica. Actualment, defensa fins a l'abril el muntatge "Hamlet" amb Albert Pla i triomfa amb el seu flamant videopòdcast de 3Cat "La renaixença", dos projectes que refermen una carrera marcada per la passió pel teatre i l'humor i la necessitat vital de no deixar mai d'impulsar noves idees.
Per a la responsable de "La Turra" de 3Cat, la fragmentació dels continguts a les xarxes està canviant les regles del joc de la comunicació i, fins i tot, la llibertat dels convidats: "Comencem a patir-ne les conseqüències: hi ha persones que ja no volen venir per por a l'impacte d'un fragment o et demanen que no es treguin 'reels' de la conversa", confessa. Amb la periodista barcelonina analitzem aquesta deriva dels mitjans i repassem una trajectòria vital marcada per la pèrdua prematura de la mare. Parlem profundament d'un projecte d'èxit com "La Turra" impulsat majoritàriament per dones. També reflexionem sobre la responsabilitat de crear espais on es fomenti el pensament crític.
Amb una trajectòria que va de la recordada Tània de "Merlí" als seus èxits actuals, Elisabet Casanovas reflexiona sobre la mística de l'ofici i el vincle emocional amb els personatges: "És inevitable que hi hagi una connexió molt forta que esdevé gairebé ritualista; és un exercici d'entrega cap als espectadors i cap a tot l'equip", afirma l'actriu. La sabadellenca es refereix a aquest compromís com la base de la seva feina, una entrega que ara l'ha portada a protagonitzar "El rastre del llop". La pel·lícula s'estrena aquest divendres i la comentem juntament amb Ángeles Hernández, la directora.
Amb la dissolució de Lágrimas de Sangre encara recent, el raper Jordi Estivill se centra ara en la creació del seu nou disc i en la tasca pedagògica que realitza amb el col·lectiu Versembrant a escoles i instituts de tot el país. Aquesta feina a peu d'aula li permet analitzar de prop com els discursos d'extrema dreta penetren entre els adolescents a través de referents digitals, plantejant el dubte de si existeix una escena real de rap lligada a aquesta ideologia més enllà de les pantalles. "Sí que existeix, però crec que l'hem de situar només a les xarxes", reflexiona Estivill, que tot i no descartar que acabi cristal·litzant en un moviment més gran, sosté que ara com ara aquests perfils "no tenen tanta força com per generar un circuit i omplir sales" com sí que ho fa el projecte Catalunya Freestyle en el qual participa.
Amb la premissa que "cada dia es fa més política a la cuina", el xef barceloní reivindica una mirada crítica que s'allunya dels discursos més conservadors o mediàtics per situar-se a "l'altra banda": la dels cuiners sense altaveu que assumeixen una responsabilitat real amb el territori. Després d'anys d'aprenentatge al costat de mestres com Fermí Puig i Oriol Ivern, i de patir un desgast personal que va suposar el tancament del Gegant, un nou projecte està a tocar. El Bar Dijous serà un nou local de cuina tradicional situat a l'Esquerra de l'Eixample. Per Vallès, cuinar en aquest barri és una eina per combatre la gentrificació i el poder dels grans grups inversors.
Tot i l'èxit aclaparador del muntatge "A.K.A. (Also Known As)", l'actor de Vallromanes confessa que aquella experiència va ser agredolça: "Vaig patir. Abans d'estrenar no em sentia prou bo i els premis Butaca i Max em van generar encara més inseguretats en els projectes següents". Aquesta pressió, però, no ha frenat la trajectòria d'un intèrpret que sembla amant dels reptes i que ara fa el salt al teatre musical amb un dels papers protagonistes de "Germans de sang", en cartell al teatre Condal fins al 8 de març.
El talent del músic garrotxí s'ha convertit en element indispensable de l'escena catalana: és la mà dreta de noms com Guillem Gisbert, Llum, Triquell o Maig. Amb Arnau Grabolosa xerrem sobre com es construeix una carrera de renom -fins i tot a partir de referents tan diversos com David Bisbal- i com la seva ment processa idees musicals a l'abast de ben pocs. Aquesta creativitat l'ha ajudat també a situar-se en perspectiva davant dels problemes de salut viscuts al llarg dels anys: "No em vull morir, però si em passés ara, me n'aniria content amb tot el que he fet, No tinc res pendent", assegura.
L'autoodi que moltes nenes senten per primera vegada neix sovint de les inseguretats heretades de les mares, tal com reflexiona la comunicadora de Santa Coloma de Queralt: "El primer autoodi que sentim les nenes ve d'aquelles frases que diuen les nostres mares; quan es miren al mirall i es diuen que estan grasses o que fan panxa, tot això afecta les filles". A partir d'aquesta premissa sobre els llegats familiars, xerrem amb ella sobre com superar episodis traumàtics i la necessitat d'haver-se de fer adulta abans d'hora, tot explorant el seu camí de sanació a través de teràpies com la meditació o les constel·lacions familiars.
L'humorista Marc Buxaderas, una de les cares més populars de la nova fornada d'humor gràcies al seu pas per l'"Està passant", fa servir la seva pròpia paràlisi cerebral com a eix central de l'espectacle "Spasticity", que actualment volta per Catalunya. En una conversa sobre els seus orígens i les dificultats viscudes, l'actor reflexiona també sobre la seva relació amb el "hate" a les xarxes, un fenomen que afronta amb comprensió i perspectiva: "La gent no està acostumada a veure una persona amb paràlisi cerebral en el seu dia a dia, per això penso que els comentaris negatius són més per desconeixement que per una altra cosa", explica, tot subratllant que la clau resideix en com cadascú decideix encaixar aquestes crítiques.
Ja ho veieu, no ens hi posem per poc. Aprofitant la seva visita per parlar del muntatge "Göteborg", que coprotagonitza actualment, l'actriu barcelonina ens proposa una conversa que pivota sobre la "Teoria sueca de l'amor". Aquest concepte, nascut als països nòrdics als anys setanta per fomentar l'alliberament i la independència individual, serveix de punt de partida per reflexionar sobre com entenem les relacions avui dia. Segons l'actriu, el llegat que estem deixant en aquest àmbit és qüestionable: "La meva generació no ha fet un bon traspàs a la següent, els ho hem explicat d'una manera molt encasellada", lamenta, mentre defensa que el sentiment ha de ser lliure de definicions perquè, com afirma amb rotunditat, "posar etiquetes a l'amor és empetitir-lo".