Qui era Heinz Ches, executat el mateix dia que Salvador Puig Antich
El garrot vil va funcionar per última vegada a Espanya el 2 de març de 1974. Poc abans de les deu del matí, el botxí va acabar amb la vida de l'anarquista català Salvador Puig Antich a la presó de Barcelona. Simultàniament, a Tarragona, va tenir la mateixa sort un misteriós rodamon que havia sigut condemnat a la pena de mort per l'assassinat d'un guàrdia civil el desembre de 1972. L'únic que se sabia d'ell era el que ell mateix havia explicat: es deia Heinz Ches, no tenia família i havia nascut a Polònia el 1939. Durant gairebé trenta anys el cas de Ches va ser un dels grans misteris de la història judicial i política espanyola.
"La mort de ningú, l'enigma Heinz Ches" és un documental d'investigació sobre la vida i la identitat reals de Heinz Ches. Després de dos anys de treball, s'han pogut presentar unes conclusions sorprenents. Heinz Ches no era polonès ni havia nascut el 1939. I tenia família. S'ha localitzat la seva mare, els seus germans, la seva companya sentimental i els seus tres fills. Tots ells han conegut ara, tres dècades després, les circumstàncies que van conduir Heinz Ches al garrot vil. I, juntament amb ells, l'opinió pública espanyola i alemanya, a les quals des del primer moment es va ocultar la personalitat de l'executat per raons que ara surten a la llum. Per començar, els llibres d'història hauran de canviar les seves dades. Mai no va existir un polonès anomenat Heinz Ches. En realitat es deia Georg Michael Welzel i havia nascut a la República Democràtica Alemanya el 1944. Aquesta és la veritable identitat que s'amaga darrere de Ches.
L'any 1962, quan el fals Ches tenia 18 anys, es va construir el mur de Berlín, una barrera física que va separar famílies i va retallar la llibertat de moviments de milions de ciutadans que, com ell, van quedar confinats a un vessant o a l'altre. Al costat occidental del mur hi havia el seu pare, que havia abandonat la família quan Georg era petit. I des d'aquest costat arribaven fins a la RDA estímuls que suggerien una vida millor. La idea d'escapar es va convertir en una obsessió per a Georg, un home profundament inquiet i expeditiu segons tots els que el van conèixer.
Després de dues fugides frustrades, va acabar a la presó. A la tercera va aconseguir sortir del país i aquest va ser el començament d'un descens vertiginós als inferns. La ironia va voler que un home que fugia de la dictadura comunista de l'Alemanya Oriental acabés morint executat per un dictador feixista a l'altre extrem d'Europa.
Però les incògnites del cas no s'esgoten en la identitat de Ches. Quines decisions polítiques van unir el seu cas al de Salvador Puig Antich? Sabien els qui el van jutjar que Ches era alemany i no polonès? I si era així, per què van assumir i van fer seva la mentida? A mesura que les peces encaixin en el trencaclosques, s'aniran desvelant les claus que poden arribar a fer servir les estructures del poder, en aquest cas, les d'un estat autocràtic, per maquillar i deformar la realitat en funció dels seus interessos i les circumstàncies que poden dur un home, que essencialment buscava la llibertat, a convertir-se en un homicida i a morir executat pel botxí.
Entrevistats:
- Manuel Vázquez Montalbán, escriptor i periodista:
Era un element que necessitaven i que podien executar fredament, amb una impunitat total, per camuflar el sentit polític de l'execució de Puig Antich.
- Albert Boadella, actor i dramaturg:
Vam fer la metàfora d'un home que es troba enmig d'un ball de màscares i l'únic que no du màscara és ell. Per tant, veu un món demencial, una justícia demencial, la justícia militar, que li munta al costat un autèntic 'esperpento'.
- José Luis Martín Prieto, periodista:
Heinz Ches és per nosaltres i per al meu record una espècie de fantasma, d'espectre, que està envoltat de boira.
- Manuel Campo Vidal, periodista:
Heinz Ches era un home a la deriva. Ningú no el va reclamar. Ni consolats, ni ambaixades, ni la seva família, ni uns advocats, ni uns parents llunyans No era a la llista de ningú. Ningú l'esperava.
- Pedro Costa, periodista i cineasta:
Estava claríssim que després de l'atemptat a Carrero Blanco el primer que enxampessin anava al garrot. Aleshores la forma de calmar l'opinió pública va ser utilitzar Heinz Ches.
- Juan Eslava Galán, historiador i escriptor:
En el cas del darrer botxí de Sevilla, que va ser el darrer botxí d'Espanya, mai no va tenir contacte amb un botxí veterà. Per tant, no sabia com s'executava correctament.
- Peter Welzel, germà de Heinz Ches:
No és Heinz Ches. És Georg Welzel. Mira els ulls, la boca. Té un aspecte desendreçat, no és normal en ell. Sens dubte és el meu germà.
- Monika Howack, germana de Heinz Ches:
El pare es deia Heinz. El cognom de soltera de la nostra mare era Ches. Per això va escollir aquest nom, per protegir-se i per protegir la nostra mare. I per evitar problemes amb l'Stasi. Això és el que imagino.
- Christa Fuchs, companya sentimental de Heinz Ches:
A Espanya no va donar a conèixer que tingués dona i fills. Per què no ho va fer? Què volia aconseguir amb això?
- Michael Shilling, fill de Heinz Ches:
La versió oficial que jo coneixia era que al meu pare el van afusellar a la frontera.
- Silvia Petygk, filla de Heinz Ches:
Jo només recordo que va venir una vegada de visita al nostre pis antic. Era molt simpàtic i jugava amb nosaltres.
- Jordi Salvà, advocat de Heinz Ches:
La seva sentència va estar dictada per algú que sabia que hagués sigut correcta amb una pena de 25 o 30 anys de presó. Però van apostar per un esglaó superior i després no es van poder tirar enrere.
- Manel Fran, periodista:
La tràgica ironia que algú que fuig del comunisme vingui a morir amb el 'cúmplase' del dictador anticomunista de l'època per excel·lència, Francisco Franco, realment és el que dona un punt més tràgic a una història que ja és per si terrible.
- Joaquín Gutiérrez Cano, ministre de Franco (gener 1974-desembre 1975):
A mi no em preocupa un home així. Aquest és un desgraciat que mata un servidor de la llei. Purament i simplement. Aleshores s'arriba a la conclusió que se li ha de castigar amb la pena de mort. Doncs mala sort, perà així és. Agradi o no agradi.
- Juan de la Cruz Badell, sacerdot:
A mi em va fer una abraçada, em va fer un petó i li vaig dir 'doncs fins al cel', perquè estava segur que Déu Nostre Senyor l'acolliria amb els braços oberts.
- Antonio Rocafort, primer secretari judicial del procés:
Jo era el secretari judicial del comandant Aizpuru. A les pauses del procés ell m'explicava com veia la cosa i em vaig adonar que no pensava gens que aquest home fos culpable.
- Josep Echevarría, intèrpret en les primeres instruccions:
Va dir que va tenir por que el guàrdia civil aquell anés a buscar-lo i en aquell moment li va disparar un tret a boca de canó.
- Josep Maria Potau, espectador del Consell de Guerra:
Se'l veia molt trist, com abatut, parlava molt poc. Encara que hi havia un traductor, era difícil la comunicació amb el tribunal. Era una persona que no sabia ben bé el que estava fent allà.
Fitxa tècnica:
Guió i direcció: Joan Dolç
Narrador: Francesc Figuerola
Productors executius: Joan Dolç, Montse Portabella
Productor delegat de 3Cat: Jordi Ambrós
Productors: José Luis Forteza, Pedro Pastor, Enrique Uviedo, Paco Palacios
Productors associats: Piluca Baquero i Gustavo Cortés Bueno
Director de fotografia: Miguel Ángel Beltrán
Direcció de producció: Nicole Pardo, Carlos Laullón, Emmanuelle Charrier
Investigació i documentació: Gimena Arensburg, Eva María Bauer, Nicole Pardo, R. Riebenbauer, Pau Montagud
"La mort de ningú, l'enigma Heinz Ches" és un llargmetratge documental de Malvarrosa Media, Motion Pictures, Palacios Productores, amb la participació de 3Cat i RTVE.
