10+1 pel·lícules per riure's dels dictadors en temps convulsos
Hi ha pel·lícules magnífiques que retraten les motivacions d'alguns dictadors, d'altres que relaten la seva crueltat o decadència, moltes que mostren el seu magnetisme, però en els temps que corren he triat destacar aquelles que se'n riuen, que mostren les seves debilitats i incongruències, l'absurd que tots veiem des de fora, però malauradament molts no veuen des de dins.
Aquí teniu la llista de títols preparats per al programa Solidaris de Catalunya Ràdio, un petit antídot que ens pot ajudar a riure d'aquells que més por ens fan.
"El gran dictador" (Charles Chaplin, 1940)
Qui no recorda aquella mítica escena on Chaplin, un barber jueu a qui confonen amb el dictador Astolf Hynkel, juga amb un globus terraqüi?
És la millor metàfora cinematogràfica que s'ha fet mai sobre les ànsies de poder d'un dictador, una escena sublim, poètica i inoblidable.
Tot i que feia més de 10 anys que ja existia el cinema sonor, Chaplin encara no s'hi havia atrevit, però no va poder-s'hi resistir per ridiculitzar el nazisme, Hitler, la seva mística de la raça ària i les seves ànsies expansionistes.
El film demostra que, tot i que la Segona Guerra Mundial acabava de començar i els Estats Units intentaven mantenir-se neutrals, Chaplin ja alertava dels riscos del Tercer Reich.
La pel·lícula es va censurar i prohibir a molts llocs, fins i tot en alguns punts dels Estats Units, fins que Roosevelt va decidir donar suport als aliats i, aleshores, sí que es va convertir en un fenomen mundial. Aquí no va arribar fins que va morir Franco.
"Sopa de ganso" (Leo McCarey, 1933)
Una de les obres mestres dels Germans Marx, una sàtira política magnífica, absurda i divertidíssima.
Groucho interpreta el dictador Rufus T. Firefly, un personatge irreverent i excèntric que pren decisions sense sentit des de la presidència de l'imaginari país de Freedonia.
El film ridiculitza la manera arbitrària com sovint els dictadors arriben al poder, com poden declarar una guerra per caprici, el seu patriotisme buit, l'ego desmesurat i el caos que provoquen.
Quan es va estrenar, el feixisme treia el cap a Europa i Mussolini, que segurament és la seva principal inspiració, ja tenia poder a Itàlia.
És evident que, com Chaplin, els Marx es van anticipar a l'hora d'avisar dels riscos del totalitarisme. Il duce, evidentment, la va prohibir.
"Bananas" (Woody Allen, 1971)
Amb una línia argumental similar a la de "Sopa de ganso", Allen interpreta un trist novaiorquès que, per impressionar una noia que el rebutja, viatja a un país en plena revolució i acaba de president. Tot plegat, gràcies a una ridícula barba postissa que recorda la de Fidel Castro.
La pel·lícula parodia la doble moral de les potències occidentals amb les dictadures centreamericanes o sud-americanes, la seva política esquizofrènica i injustificada que els duia a enderrocar règims dictatorials per imposar nous tirans al seu gust.
També carrega contra les anomenades "repúbliques bananeres", amb la revolució cubana molt recent, amb un humor incoherent i absurd propi de la primera etapa d'Allen.
"El dictador" (Larry Charles, 2012)
Reservada als que els agrada l'humor escatològic, irreverent i vulgar de Sacha Baron Cohen ("Borat"), que aquí és el dictador d'un país de l'Orient Mitjà ric en petroli, que porta una vida de luxe extravagant, executa qualsevol que el contradigui i disposa d'un ministre que li proporciona dones per al seu harem.
Ridiculitza l'opressió arbitrària, la misogínia i la hipocresia de les oligarquies petrolieres, però també satiritza com hi intervenen les potències estrangeres.
Amb un humor barroer i provocador, fins i tot fa broma dels atemptats de l'11-S amb una escena memorable dalt d'un helicòpter turístic a Nova York.
Va coincidir molt oportunament amb la Primavera Àrab i acaba amb un al·legat irònic a favor de la dictadura que és, de fet, una crítica directa a com funcionaven els Estats Units governats per George W. Bush. Un plaer culpable.
"The interview (L'entrevista)" (Evan Goldberg/Seth Rogen, 2014)
Una altra sàtira d'un humorista molt d'actualitat, Seth Rogen, el responsable de la sèrie "The studio".
Aquí, ell i James Franco aconsegueixen una entrevista fictícia amb Kim Jong-un, perquè resulta que el sàtrapa nord-coreà és fan del seu programa de televisió.
Abans de viatjar, però, la CIA contacta amb ells perquè assassinin el dictador. El problema és que no són els més adequats per a aquesta missió i tot acaba en un despropòsit.
La premissa no acaba de quallar, però la pel·lícula manté el tipus i té moments molt divertits. Uns hackers, presumiblement finançats per Corea del Nord, van sabotejar-ne l'estrena amb un ciberatac a Sony, que finalment la va estrenar directament en plataformes.
El líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, que la va qualificar d'acte de terrorisme, es va emprenyar perquè el mostra com un dictador immadur, solitari i insegur. Gràcies a això es va convertir en una pel·lícula de culte.
"La muerte de Stalin" (Armando Ianucci, 2017)
Una de les millors sàtires polítiques recents, un film d'humor sibil·lí, molt intel·ligent, obra d'Armando Ianucci, un expert en la crítica política d'alta volada amb sèries com "Veep" o pel·lícules com "In the loop".
L'acció se situa als anys 50, quan mor Stalin i el Politburó entra en pànic quan ha de decidir el seu successor.
Mostra el terror paralitzant del règim: ningú no gosa moure el cos de Stalin per por de ser acusat de conspiració.
Tot, amb un to esplèndid de comèdia negra surrealista. Ridiculitza sobretot el culte a la personalitat, les purgues arbitràries, la repressió i com el poder corromp fins al ridícul. Rússia la va prohibir perquè consideraven que insultava la memòria de la Unió Soviètica.
"Maleïts malparits" (Quentin Tarantino, 2009)
Tot i que no és una pel·lícula destinada directament a satiritzar un dictador, sí que conté dues escenes memorables per ridiculitzar el nazisme.
En una, Hitler, interpretat per un genial Martin Wuttke, crida histèric "Nein, nein, nein!" en assabentar-se que el grup liderat per Aldo Raine (Brad Pitt) està ridiculitzant el seu exèrcit.
En l'altra ("spoiler alert"), el dictador pateix una mort intencionadament prolongada a la llotja d'un cinema que acaba esclatant amb tots els líders del Reich a dins.
Tarantino culmina així un final alternatiu a la Segona Guerra Mundial, amb el seu segell habitual violent i sanguinari.
"Jojo Rabbit" (Taika Waititi, 2019)
Tot i que la pel·lícula és plena de moments dramàtics, la versió de Hitler que mostra té molts elements de comèdia.
Aquí el dictador apareix com a amic imaginari del nen protagonista, un fanàtic de les Joventuts Hitlerianes, i l'interpreta el mateix Taika Waititi. La seva histriònica caracterització beu de l'humor sarcàstic de Baron Cohen i el recicla amb un to més contingut i raonable.
Waititi, creador de sèries com "Lo que hacemos en las sombras", és d'origen jueu per part de mare i va decidir interpretar-lo ell mateix per desmitificar-lo i arrabassar-li així el seu controvertit poder simbòlic.
El to satíric del film va generar un gran debat des del principi, especialment per tractar l'Holocaust amb humor, però els seus malabarismes delirants arriben finalment a bon port.
"La cena" (Manuel Gómez Pereira, 2025)
És una comèdia divertidíssima sobre un sopar que Franco vol fer a l'Hotel Palace de Madrid per celebrar la victòria a la Guerra Civil.
L'organització de l'àpat es converteix en un veritable vodevil, perquè l'encarregat de l'hotel reclama l'alliberament del seu personal de cuina i de sala, empresonats per ser rojos i que volen aprofitar per fugar-se.
A Espanya ha costat molt fer humor sobre la dictadura i sobre el dictador, perquè no s'ha fet mai net i perquè encara vivim en un estat dividit.
D'aquí la valentia i l'èxit d'aquesta senzilla, però genial pel·lícula, que se'n riu de la por que generava el règim, de la incongruència de moltes de les seves decisions, de l'escassa moral dels seus dirigents i de l'oportunisme dels que s'acostaven al poder sense qüestionar-se si això topava amb els seus valors personals.
Menció especial al brillant repartiment que encapçalen Alberto San Juan, Mario Casas, Asier Etxeandía i Elvira Mínguez.
"Madregilda" (Francisco Regueiro, 1993)
Regueiro ja havia fet un esforç anys abans per mostrar Franco com un personatge gris, banal i ordinari. Juan Echanove en fa una caricatura grotesca i patètica que contraposa al que feia la propaganda del règim, que el convertia en un mite heroic.
La pel·lícula és estranya i arriscada, però no deixa de ser una mostra valenta i evident de la repressió que hi havia a la societat de postguerra i de la hipocresia del bàndol vencedor.
Es va estrenar el 1993, quan la figura de Franco encara semblava intocable i això va generar molta polèmica. Els nostàlgics la van qualificar de blasfema i gratuïta, però Echanove es va endur la Concha de Plata al Festival de Sant Sebastià i el Goya al millor actor.
Bonus track: "L'enfonsament" (Oliver Hirschbiegel, 2004)
El film, que retrata els últims dies del Führer, és un drama amb majúscules. Han estat les xarxes socials les que han convertit en còmica una de les seves escenes més memorables, la de Hitler al búnquer desesperat perquè s'adona que la derrota és irrevocable.
A l'escena original, Hitler reuneix els seus comandaments i els acusa de traïció per no obeir les seves últimes ordres, amb un Bruno Ganz que fa una interpretació magistral. Ara, doblat o subtitulat a totes les llengües, el seu personatge s'ha convertit en un mem absolutament viral.