40 anys de la llei dels espais naturals protegits: encerts, mancances i reptes pendents
La llei catalana d'espais naturals protegits ha contribuït a construir un model de territori on el desenvolupament sostenible fos compatible amb el respecte i la preservació del medi ambient.
Ho ha fet reforçant el rol fonamental que aquests espais juguen en la protecció de fauna i flora, hàbitats o patrimoni geològic, per posar uns exemples.
Ara bé, queda feina per fer, i més en un context en què el canvi climàtic altera ecosistemes i en complica la gestió. Millorar la qualitat de vida i la biodiversitat sense excedir la capacitat de càrrega dels ecosistemes és el repte d'un futur que ja és aquí.
Ho explica Joan Pino, catedràtic d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB):
La llei, que ara fa 40 anys, va servir per fixar les bases de la nostra conservació i ens ha permès consolidar una xarxa d'espais naturals en diverses tipologies, diverses figures, que cobreixen més d'un 30 per cent del territori.
El també director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, el CREAF, subratlla que "és un èxit que cal atribuir a la constància de mantenir aquesta llei tots aquests anys".
Quatre dècades de feina
El sistema d'espais naturals protegits de Catalunya ha estat una peça clau per a la conservació de la biodiversitat a casa nostra.
El patrimoni natural català és ric i divers gràcies a les característiques geogràfiques del territori, que inclouen des de l'alta muntanya fins als espais fluvials, litorals i marins.
A més, hi trobem també hàbitats agraris humanitzats, zones humides, boscos, bosquines, prats i pastures.
Hem aconseguit consolidar el model, endreçar el territori, evitar la degradació de molts d'aquests espais i fins i tot revertir les tendències de disminució de la qualitat d'alguns d'aquests hàbitats o d'algunes de les espècies.
I una cosa més, afegeix Pino: "Augmentar la consciència ambiental".
Deures pendents
Ara bé, encara hi ha terreny per a la millora. Segons Joan Pino: "La nostra xarxa de parcs naturals és una xarxa amb mancances cròniques. En els espais marins, en els espais fluvials, cal fer més feina".
D'altra banda, a ningú no se li escapa que la intensa humanització del territori ha transformat gran part d'aquests paisatges, i ha afavorit unes espècies i n'ha arraconat d'altres.
Per això, cal promoure que se'n faci un ús racional, respectuós i sostenible, i protegir millor alguns espais, per preservar-ne la biodiversitat i el bon funcionament dels ecosistemes.
1985, els inicis
L'origen del sistema d'espais naturals protegits propi de Catalunya es remunta al 1985, amb la promulgació de la llei 12/1985, d'espais naturals. El 2006 es va modificar per incorporar-hi quatre categories o figures de protecció especial.
Aquestes categories són els parcs nacionals (1), els paratges naturals d'interès nacional (2), les reserves naturals (3) i els parcs naturals (3). Totes elles s'anomenen espais naturals de protecció especial (ENPE).
El 1992, a Catalunya, es va fer un altre salt endavant, innovador dins el territori estatal i referent en molts llocs d'Europa, amb l'aprovació del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). Lògicament, tots els espais naturals d'especial protecció declarats formen part del PEIN.
En paral·lel, la integració a la Unió Europea va significar la transposició de diverses directives comunitàries de protecció ambiental.
Actualment, el sistema d'espais naturals protegits de Catalunya té relació amb xarxes d'espais protegits d'abast geogràfic més gran, a escala estatal, europea i internacional.
Característiques de cada categoria d'espai protegit
Els Parcs Nacionals són els espais naturals d'extensió relativament gran, no modificats essencialment per l'acció humana, que tenen interès científic, paisatgístic i educatiu.
La finalitat de la declaració és preservar-los de totes les intervencions que poden alterar-ne la fisonomia. La declaració de parc nacional s'ha de fer per llei estatal.
A Catalunya l'únic que hi ha és el Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici.
Els Paratges Naturals d'Interès Nacional són els espais o els elements naturals d'àmbit mitjà o reduït que presenten característiques singulars pel seu interès científic, paisatgístic i educatiu.
Aquí comptem amb els paratges de Poblet, el de l'Albera i el de Pinya de Rosa, un jardí tropical situat en una finca als afores de Blanes. Aquest últim es tracta d'una biblioteca de cactus vivents única a Europa.
Les Reserves Naturals són els espais naturals d'extensió reduïda i de considerable interès científic. Se'ls categoritza així per aconseguir preservar íntegrament el conjunt d'ecosistemes naturals que contenen alguna de les seves parts.
Sense anar més lluny hi trobem la Reserva Natural del Delta del Llobregat, afectada per la possible ampliació de l'aeroport del Prat.
I els Parcs Naturals, els espais naturals que presenten valors naturals qualificats, la protecció dels quals es fa amb l'objectiu d'aconseguir-ne la conservació d'una manera compatible amb l'aprofitament ordenat dels seus recursos i l'activitat dels seus habitants.
Així doncs, a Catalunya un terç del territori està protegit, almenys, sobre el paper.
Estem parlant d'una xarxa de 184 espais d'especial valor ecològic, que estan protegits pel PEIN, el Pla d'Espais d'Interès Natural.
I entre els organismes gestors de cada espai natural trobem la Generalitat de Catalunya, el Patronat de la Muntanya de Montserrat, les Diputacions de Barcelona i Girona, el Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, o el Consorci del Parc de Collserola.
14 Parcs Naturals (de moment)
Si posem de nou la lupa sobre la categoria dels parcs naturals, aquests representen el 10,8% de la superfície de Catalunya. Una xifra que augmentarà aviat.
Onze anys després de la catalogació del darrer parc natural de Catalunya (el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, el 2015), l'any vinent el Parc Natural de Prades s'afegirà a la llista. I serà el segon més gran de Catalunya, amb 43.700 hectàrees.
El nou repte: l'adaptació dels espais protegits al canvi climàtic
Amb relació a les alteracions que el canvi climàtic està provocant en els espais naturals, Ponç Feliu, director del Parc Natural de Cap de Creus i també del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, ens ho deixa clar:
La crisi climàtica als parcs naturals està alterant de forma substancial els ecosistemes, els paisatges, el medi natural i la biodiversitat
L'augment de les temperatures, assenyala, "fa que moltes espècies que abans eren presents (en un espai natural concret) ara difícilment hi puguin sobreviure".
També, apunta Ponç Feliu, apareixen "espècies invasores que estan adaptades a ecosistemes més càlids (espècies més termòfiles) que comencen a colonitzar aquests entorns i a competir amb les espècies d'aquí".
Ecosistemes marins i l'escalfament global
Feliu també posa èmfasi en el fet que "a l'ecosistema marí es nota molt el canvi climàtic: fa que augmenti el nivell del mar i que el fons marí es vegi molt alterat".
En aquest sentit, assegura que una petita variació d'un grau o dos provoca que "algunes espècies que estaven acostumades a aigües més fredes no puguin subsistir" i sentencia que:
Estem veient també com canvia la dinàmica, el paisatge submarí, com els ecosistemes marins van deteriorant-se amb el pas del temps
I conclou que "en general, els hàbitats aquàtics són uns petits testimonis d'allò que està venint i que hem d'intentar fer front els pròxims anys".
D'altra banda, Feliu alerta que el règim pluviomètric està minvant i que "menys pluja fa que llocs com aiguamolls i zones humides se'n ressentin molt".
Altres amenaces
Ponç Feliu no s'oblida de "l'amenaça d'incendis forestals", un repte que, segons ell, "se suma a d'altres més globals, com la massificació dels parcs naturals, qüestions que avui en dia hem d'entomar".
Un posicionament que Joan Pino, del CREAF, comparteix. Posa com a exemple el Parc de la Serralada de Marina, que "pateix les conseqüències d'una sequera llarga que ha durat uns quants anys".
El resultat, diu Pino, és que "per tot el bosc podem observar arbres morts, pins, alzines i, sobretot, molts roures, que tenen unes necessitats d'aigua importants i que no han rebrotat després que hagin tornat les pluges".
Com haurà de ser la gestió del futur
"Necessitem més recursos, necessitem adaptar tots els plans de gestió que tenim, necessitem planificar i ordenar la infraestructura verda que envolta els espais protegits", reivindica Pino, "i tot això ho hem de fer amb els instruments adequats".
En concret el director del CREAF recorda que "un dels instruments que necessitem es diu Agència de la Natura de Catalunya". Aquesta agència és un organisme creat per llei fa quatre anys, però que té pendent l'aprovació dels estatuts. Es preveu que es posi en marxa enguany.
El fet és que els ecosistemes canviaran i, per això, apunta Pino, "cal desenvolupar una gestió adaptativa, anticipar-se, preveure, amb models i escenaris climàtics i de gestió, com evolucionaran els nostres espais i els nostres sistemes naturals; i tot això cal començar a fer-ho ja".
