Abraham Orriols, sobre la pèrdua de la mare: "Hauria necessitat un consell seu per saber com seguir."
Abraham Orriols, una de les cares joves de TV3 més reconegudes, ha parlat a "L'eclipsi" sobre un dels episodis més durs de la seva vida.
El periodista ha detallat com està afrontant el procés de dol després de la mort sobtada de la seva mare, la Rosa, que va morir l'estiu passat als 54 anys a causa d'un aneurisma cerebral.
Orriols ha descrit el moment en què va rebre l'avís del seu pare mentre sortia de la feina i com, a partir d'aquell instant, tot es va precipitar. L'hospitalització d'urgència, el trasllat al Clínic i els nou dies a l'UCI van situar-lo en un escenari que no havia previst: "De sobte, el món es va capgirar."
Una mort sobtada per un aneurisma cerebral
La seqüència va començar amb una trucada del seu pare. Abraham Orriols acabava de sortir de la feina quan va veure una trucada perduda i va decidir respondre-la.
"Em va dir que s'havia trobat la meva mare a terra; no sabíem si havia caigut o què havia passat", explica. Aquell primer moment d'incertesa es va convertir ràpidament en una alerta que el va portar a desplaçar-se cap a Berga.
Un cop atesa pels serveis mèdics, els professionals van confirmar que la Rosa havia patit un aneurisma cerebral, una malformació d'una artèria que pot cedir i provocar una hemorràgia greu. Després de la valoració inicial, va ser traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on va passar nou dies a l'UCI.
Van ser dies infernals i teníem un sentiment d'impotència molt gran. Va estar sedada tota l'estona; només podíem parlar amb ella i creure que ens escoltava.
El més difícil: no haver-se'n pogut acomiadar
Orriols reconeix que un dels moments més difícils de superar ha estat el fet de no haver pogut parlar amb la seva mare abans que morís.
Segons relata, la rapidesa amb què es va passar tot va impedir qualsevol conversa final...
"Tens la ràbia de pensar que necessitava un minut amb ella per dir-li el que ja sabia, que l'estimava, i perquè ella em digués el que jo ja sé, que m'estimava", confessa.
Afirma que també ha trobat a faltar una última orientació sobre com afrontar l'absència: "Hauria necessitat un consell, que em digués què havia de pensar quan la trobés tant a faltar i tot em costés tant. Com ho faig? Com me'n surto?"
També li pesa no haver parlat mai amb la seva mare sobre la mort, un tema que no havia entrat mai en les seves converses perquè, senzillament, no formava part dels plans de ningú.
Li arriben molts records d'ella, però cap és d'una conversa profunda o solemne. La seva relació s'articulava d'una altra manera: gestos, complicitats, quotidianitat.
"Nosaltres no érem de converses grandiloqüents; érem de riure, de fer-nos petons, d'abraçar-nos Érem un gran equip", recorda.
El moment més dur: explicar-ho a l'àvia
Entre els records més colpidors, Orriols destaca el moment en què van haver d'explicar a la seva àvia, mare de la Rosa, què havia passat. Amb 91 anys i problemes de mobilitat, va insistir a anar igualment a l'hospital per veure la seva filla. Amb el caminador, va recórrer tot el passadís fins a l'habitació, i un cop a dins no se'n va voler separar.
"Veure la meva àvia parlant amb la seva filla i demanant-li que se'n sortís va ser un dels pitjors moments", explica.
La imatge de l'àvia al costat del llit, agafant-li la mà i suplicant-li que resistís, és una escena que Orriols admet que li costarà oblidar.
Aprendre a conviure amb el dol
La mort de la seva mare li ha transformat profundament el dia a dia. Orriols explica que ara manté un vincle encara més fort amb el seu pare i que ha buscat ajuda professional per gestionar el dol. Una psicòloga especialitzada li ha ensenyat que no es tracta de "superar" la pèrdua, sinó d'integrar-la.
"A poc a poc construeixes una nova relació amb la persona que ja no hi és", diu.
Amb aquest procés, Orriols intenta donar espai a l'enyor i als records, però també continuar avançant, sostenint-se en tot allò que la Rosa li va deixar.
