Àfrica: gent jove, líders vells

Paul Biya ha revalidat aquest octubre el càrrec de president del Camerun per un 8è mandat consecutiu. Té 92 anys. En fa 43 que va arribar al poder, el 1982. És el cap d'estat més vell de l'Àfrica i el segon que porta més anys en el càrrec darrere del president guineà, Teodoro Obiang. Si l'edat l'hi permet, tindrà prop d'un segle quan culmini els 7 anys de mandat.

Governar eternament

El president camerunès és el degà dels caps d'estat africans, però no a gaire distància dels dirigents de Togo, la Costa d'Ivori, Guinea Equatorial, Zimbàbue, Uganda i Libèria, que tenen més de 80 anys. Tanquen la llista, amb més de 70, els presidents d'Algèria, Djibouti i Nigèria.

Moviment GenZ

Nigèria és el país més poblat de l'Àfrica, amb una mitjana d'edat de 18 anys i un president de 73, que diuen que se'n treu. Ha estat escenari de les revoltes de la generació Z, juntament amb Kenya, Madagascar i el Marroc.

El decalatge d'edat entre el poble i el seu líder és "abismal", segons Òscar Mateos, expert en l'Àfrica i investigador sènior del Cidob: "Són joves més formats perquè l'educació primària és una realitat i molt més interconnectats, per tant, amb influències que venen de fora, amb una visió de la democràcia diferent, que s'aixequen contra aquest lideratges."

Són moviments que han estat molt actius els últims 10-15 anys, que, segons Mateos, "tenen una capacitat de mobilització molt important amb l'ús de les xarxes socials i que generen nous marcs polítics, una cultura democràtica amb menys interferències del món europeu i occidental".

Unes revoltes que han acabat frustrades, per exemple, a Burkina Faso, on mana una junta militar, o al Sudan, on hi ha una guerra civil i una greu crisi humanitària.

Retrocés democràtic

Les reivindicacions dels joves s'han trobat en la majoria dels casos amb la repressió policial i la tendència de les autoritats a retrocedir en els avanços democràtics que hi va haver a l'Àfrica els anys 90.

Segons l'expert, "el que hi ha hagut des d'aleshores és un intent d'aquests líders de perpetuar-se dins del joc aparentment democràtic, modificant les constitucions, silenciant els partits opositors i reprimint els grups que reivindiquen obertura política".

Parlem de països com Madagascar, el Níger, Burkina Faso, Mali i el Gabon, on els exèrcits han tornat al poder "sota la bandera neopopulista", explica Mateos. Una situació que s'ha vist afavorida per l'expansió africana de potències com la Xina i Rússia, amb els quals "interlocuten perfectament" a partir del principi de no-ingerència: "Aquestes cúpules militars amb líders octogenaris troben una vàlvula de sortida davant d'un paisatge que ja no està condicionat per les polítiques occidentals".

L'excepció senegalesa

El Senegal destaca en l'escena africana com a exemple d'èxit de joves revoltats. Ousmane Sonko n'és el primer ministre des del 2024, però hi va arribar després de 5 anys de lluita i de passar per la presó.

Són joves senegalesos que s'han organitzat entorn del moviment social Y'en a Marre (N'estic fart), que han fet fora dos dirigents per la via de les urnes i que han decidit no constituir-se en partit polític.

De moment, el Parlament de Djibouti ha eliminat de la Constitució el límit de 75 anys d'edat perquè el seu president, que en té 77, es pugui presentar a les eleccions presidencials. A Tanzània, centenars de persones han mort en la repressió policial de les protestes que van esclatar dimecres després d'unes eleccions presidencials amb els principals aspirants a la presó.