Amb la guerra contra la Fed, Trump torna al segle XIX
No se n'ha amagat mai. Al contrari. Donald Trump és un fan del president més populista de la història dels Estats Units, Andrew Jackson. Setè president del país, entre el 1829 i el 1837, la figura de Jackson és de les que més polaritzen la població americana: per a uns va ser un perillós demagog, i per a d'altres un patriota que va fer molt per a les classes populars (potser passarà el mateix amb Trump en la història futura).
En tot cas, de les moltes polèmiques que els llibres d'història recorden de la figura de Jackson, la que ara ens interessa té a veure amb la darrera en què s'ha embolicat Donald Trump: l'enfrontament a mort amb el banquer central Jerome Powell.
La venjança de Trump
Powell, després de mesos d'insults i humiliacions, i ara una investigació criminal, va respondre aquest dilluns públicament amb un insòlit videocomunicat. I acusava sense embuts Trump de venjar-se per no seguir els seus dictats. Per no abaixar els tipus d'interès radicalment i així animar encara més l'activitat econòmica.
Una resposta insòlita per a un banquer central, que ha anat seguida d'un també insòlit comunicat de suport dels altres onze banquers centrals més poderosos del planeta (només falta el del Japó, que ja prou feina deu tenir amb la seva pròpia crisi).
La Bank War de Jackson
Tot això sembla una autèntica declaració de guerra oberta entre els banquers centrals, que defensen la seva independència, i el polític més poderós de la terra.
Segurament, Trump té al cap el que va fer el seu estimat Andrew Jackson, tot i que hagin passat gairebé 200 anys. Es va conèixer com la "Bank War". Jackson, que va néixer de família humil a les muntanyes que separen les dues Carolines (Trump no és de les Carolines ni de família humil), era un crític despietat del que ja aleshores anomenaven elits de la costa Est (Trump va néixer en les elits de la costa Est, però ara no ho recorda mai).
En tot cas, Jackson ja era un terratinent esclavista quan tenia 30 anys (però això no ho recordava en els seus discursos). I, ja president, el 1832 li va declarar la guerra al banc, que en aquell temps feia un paper semblant al de la Reserva Federal ara.
El Second Bank i el preu del diner
Aleshores es deia Second Bank of the United States (el First s'havia creat amb la Revolució), i funcionava amb un mandat del Congrés perquè operés com a banc per sobre dels bancs estatals. Que fes de regulador, com ara fa la FED. I, per tant, que facilités o restringís el crèdit quan calia.
Però, a la pràctica, era un banc privat dirigit per banquers de tota la vida, per gent de les elits que tant odiaven Jackson i els seus votants. I Jackson, que funcionava com Trump amb l'ordeno i mano, creia que el crèdit s'havia d'abaratir costés el que costés per ajudar la gent, i que el president del Second Bank, Nicholas Biddle, era un corrupte que, fins i tot, havia manipulat la campanya electoral en contra de Jackson.
Jackson s'ho saltava tot
Jackson volia, fins i tot, més del que ara vol Trump. Volia eliminar el president del banc, Biddle, i també volia eliminar al mateix banc, que qualificava de monopolista. I ho va aconseguir, a còpia de saltar-se totes les normes, perquè calia l'autorització del Congrés, i ell no en va fer ni cas i ho va vetar tot.
Era el 1832. La guerra del Banc era ja un tema constant a les converses i als diaris, que pintaven com una lluita de boxa l'enfrontament Jackson-Biddle.
Jackson no li va renovar el mandat constitucional al Second Bank, i per tant li va treure la capacitat de regular el crèdit. Biddle ni tan sols ho podria fer a la pràctica, perquè el Second Bank era qui guardava els dipòsits i títols del Tresor, i jugava amb ells. Els títols depenien del ministre del ram, el secretari del Tresor.
Destituir un ministre, i el següent
Només calia donar l'ordre des del ministeri per retirar els dipòsits. I que s'enviessin als bancs estatals perquè poguessin donar crèdits amb més facilitat a la població local.
Louis McLane, el secretari, era un moderat que no es va atrevir a fer-ho. Jackson el va destituir i va nomenar un altre secretari, William J. Douane. Va rebre la mateixa ordre.
Va estar quatre mesos fugint d'estudi, i no ho va fer. Jackson el va destituir. A la tercera, i aprofitant les vacances parlamentàries, va nomenar un íntim seu, el fiscal general Robert G. Tayne. I ell sí que va retirar els dipòsits i els va enviar a set bancs estatals.
Flors i violes... fins al pànic final
Per fi, el 1834, les empreses i els particulars podien disposar de crèdit barat. Entre altres coses, per poder aprofitar-se de les terres acabades d'adquirir als europeus o als indis. Es compraven terrenys per vendre'ls més cars a un altre que esperava vendre'ls més cars a un altre que també esperava fer la mateixa operació.
La falta de regulació i supervisió d'un banc central va provocar que els bancs relaxessin la concessió de crèdits, incrementessin els riscos i descuidessin les seves reserves. Van ajudar a inflar una bombolla especulativa de manual, i tampoc la van saber frenar ni gestionar.
Bombolla que esclata, depressió durant set anys
La bombolla va acabar esclatant el 1837, en el que es coneix com el pitjor pànic financer de la història dels Estats Units fins a aquell moment. Cues als bancs, fallides, deutes que no es van retornar als estrangers... Per cert, Nicholas Biddle i els seus amics, que havien continuat fent de banquers privats, també hi van perdre la camisa.
El país va caure en depressió econòmica i no es va recuperar fins a mitjans dels anys quaranta, sobretot gràcies a la febre de l'or, que va començar a Califòrnia.
La màgia dels tres anys
Andrew Jackson va acabar el mandat el mateix 1837 i va deixar l'herència de la depressió als seus successors. L'Amèrica de Jackson va gaudir les flors i violes del no-banc central durant tres anys, del 1834 al 1837.
Donald Trump promet flors i violes sense Jerome Powell com a mínim els pròxims tres anys, fins que ell acabi el mandat.