Àvies que reclamen límits a la criança a "Les dones i els dies": "Cuidar els nets no és cosa meva"

A Catalunya, moltes famílies poden sostenir el seu dia a dia gràcies a les àvies i els avis. Es calcula que un 85% dels avis es fan càrrec dels nets en algun moment. Són ells qui porten i passen a buscar els nens a l'escola, preparen berenars, ajuden amb els deures i cobreixen franges impossibles per als pares i mares. Però fins a quin punt aquesta ajuda és un regal i quan es converteix en un abús?

Al programa "Les dones i els dies", diverses veus debaten sobre el paper de les àvies en la conciliació familiar, un suport fonamental, però sovint poc reconegut. Són figures d'afecte i saviesa, però també dones que, sovint, carreguen amb una responsabilitat que pot afectar la seva salut física i emocional.

Quan cuidar passa factura a la salut

La doctora Montserrat Romaguera, metgessa de família de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, ho alerta: moltes àvies arriben a la consulta exhaustes. "Són dones que ja tenen una edat, amb petits problemes de salut, i es veuen atrapades en una autèntica gimcana diària: autobusos, trens, trajectes llargs, etc. I tot per cuidar els nets."

Aquesta sobrecàrrega, afegeix, pot provocar estrès, cansament crònic i pèrdua d'espais personals com l'oci, el voluntariat, viatjar o senzillament descansar. Per aquest motiu, Romaguera defensa la necessitat de posar límits sans: ajudar sí, però sense perdre qualitat de vida.

L'altra cara de la moneda: la recompensa emocional

La psicòloga Maria Jesús Comellas va renunciar a assumir la cura dels nets com una obligació imposada, fins i tot abans que arribessin. Segons Comellas, els avis han de poder gaudir dels nets des d'una altra posició, més lliure i escollida.

Malgrat fer-se càrrec de les criatures quan ho ha decidit, defensa que la responsabilitat principal correspon als pares. Per ella, deixar que els infants guanyin autonomia és clau perquè creixin segurs i capaços, sense dependre excessivament dels adults.

Tot i les dificultats, cuidar els nets també té un vessant positiu. Les àvies transmeten coneixements, valors i històries familiars que enriqueixen els infants i enforteixen els vincles afectius.

Maria Jesús comparteix que ser àvia "és una oportunitat per compartir experiències i deixar llegat", tot i que reclama que aquesta transmissió no quedi sepultada pel dia a dia de pijames, esmorzars i trajectes escolars.

Cap a un nou pacte intergeneracional

El debat que posa sobre la taula el programa "Les dones i els dies" planteja una pregunta essencial: estem recorrent massa a les àvies com a recurs gratuït de conciliació?

Entre l'afecte i l'esgotament, moltes dones grans reclamen ser reconegudes com a persones amb desitjos, projectes i límits més enllà del seu rol com a vetlladores familiars.

Com recorda Comellas, posar límits no vol dir estimar menys. Les àvies poden ser-hi presents sense perdre la seva autonomia, i els nens aprenen a enfrontar-se al món amb més seguretat. Tot és qüestió de trobar l'equilibri.

Les àvies que trenquen estereotips a la literatura

La literatura també mostra àvies molt diferents de la imatge devota a la què estem acostumats, segons l'escriptora Irene Pujadas, que recomana una selecció de llibres a "Les dones i els dies":

• "L'anciana senyora Webster", de Caroline Blackwood, un retrat gòtic i fosc d'una besàvia rígida i aristocràtica.
• "Com s'esbrava la mala llet", d'Antònia Carré-Pons, és un recull de contes sobre dones grans capritxoses, sexuals i irreverents.
• "La vella", de Víctor Català, un clàssic demolidor sobre la vulnerabilitat i el menyspreu en la vellesa.
• "La trompeta acústica", de Leonora Carrington, és una novel·la surrealista protagonitzada per una dona de noranta-dos anys que viu aventures delirants en un geriàtric.

Totes elles són obres que reivindiquen que les dones grans són diverses, complexes i plenes de matisos, molt lluny de l'estereotip d'àvia angelical i entregada a la família que preval socialment.