Barcelona, Països Baixos, Dinamarca. Científica catalana busca oportunitats

Fer una estada a l'estranger sempre ofereix un ventall de beneficis i oportunitats de creixement tant professionals com personals; és enriquidor per conèixer altres maneres de treballar i costums, altres cultures i llengües, i crear xarxes de contactes. Ara bé, per a aquells que ens dediquem a la recerca, moltes vegades la qüestió no és "marxar o no marxar?", sinó "quan marxar?", tot i que sigui temporalment.

En el meu cas, vaig créixer i estudiar a Catalunya, incloent-hi el grau universitari. Vaig rebre una educació pública excel·lent que em va saber preparar per als reptes del futur, tant pel que fa als coneixements com a les competències transversals. Durant el camí, també vaig conèixer grans persones i professionals que em van ajudar a créixer i van ser importants fonts d'inspiració per a la persona en qui em voldria convertir.

Europa, una alternativa

Quan s'apropava el moment de finalitzar el grau, però, la possibilitat de marxar a l'estranger per continuar la meva educació anava creixent. Sempre m'havia atret la recerca biomèdica i sabia que, si més endavant m'hi volia dedicar, tenir aquest tipus d'experiències seria molt avantatjós. D'una banda, perquè es valora positivament com una oportunitat d'intercanvi de coneixements i un enriquiment pel que fa a tècniques i maneres de raonar. D'altra banda, i no menys important, perquè probablement seria més fàcil trobar oportunitats laborals a l'estranger, especialment com a investigadora júnior. Així doncs, després de graduar-me en Biologia Humana vaig mudar-me durant dos anys a Groningen, al nord dels Països Baixos, per estudiar el màster en Medicina Molecular i Tractament Innovador.

Equilibri entre la vida laboral i personal

La part lectiva del màster va ser de gran qualitat, tot i que no diferia gaire de la meva experiència educativa anterior. El que va marcar la gran diferència va ser quan vaig començar el primer dels dos períodes de pràctiques que incloïa el programa en un grup de recerca de la universitat. Durant mig any, em vaig unir a un grup internacional reconegut en el camp de la biologia cel·lular. Ràpidament, vaig notar una gran millora pel que fa a espais, instal·lacions, materials i recursos de què disposaven i que podien oferir tant a investigadors com a l'alumnat en formació. A part dels avantatges que això va suposar per al meu propi aprenentatge i desenvolupament, també em va obrir els ulls a una realitat diferent per als investigadors predoctorals, postdoctorals i sènior. Les oportunitats de feina no només són més abundants, sinó que també són més estables temporalment i econòmicament. Això permet reduir relativament la competitivitat i pressió clàssicament associades a la recerca i, en conjunt, ofereix millors condicions laborals per al personal investigador. En conseqüència, és més comú dedicar-se a la recerca sense que suposi grans sacrificis de la vida personal i mantenint una bona qualitat de vida.

Posteriorment, em van oferir una plaça com a investigadora predoctoral al mateix grup de recerca. Aquest cop, però, el laboratori es mudava a Aarhus, a Dinamarca. La principal motivació del canvi d'ubicació era la possibilitat d'obtenir més finançament per a les diferents línies de recerca. El panorama danès de finançament de la recerca pública està compost per unes quantes fundacions públiques i, notablement, una infinitat de grans i petites fundacions privades. En resum, això es tradueix en una gran diversitat de possibilitats per a la investigació. Vaig acceptar l'oferta, ja que, per moltes raons, suposava una oportunitat gairebé immillorable. Ara mateix em trobo enmig d'aquesta aventura i no podria estar més contenta i satisfeta de seguir formant-me i investigant en un entorn on es posa en valor tant la meva feina com la meva persona.

L'afluència de recursos i oportunitats impacten positivament tant en el progrés dels projectes de recerca com en les condicions laborals, fet que facilita l'equilibri entre la vida laboral i personal, i potencia l'accessibilitat independentment del gènere i l'edat.

Esperança en el futur

Encara no tinc clar quin serà el meu destí i les meves opcions quan acabi aquesta etapa, però, per la meva experiència, el principal missatge que m'agradaria transmetre és que a Catalunya no falta talent, sinó que falten oportunitats. Aquestes oportunitats només es poden generar, essencialment, si augmenten els recursos destinats a la recerca.

M'agrada mantenir una visió positiva i pensar que cada vegada es posa més en evidència la importància i beneficis que la recerca comporta, així que tinc l'esperança que el futur vagi en aquesta direcció.