Buscant la sortida... quan encara ets adolescent

Cada vegada que la meva mà esquerra topava amb algun objecte o amb algú, la mà dreta havia de compensar-ho amb un cop equivalent. La intensitat d'aquest segon cop havia de ser la mateixa que la del primer. Si no ho era, calia repetir l'operació de manera que la suma dels dos copets equivalgués a la intensitat del primer cop. I això, que valia per a la mà, valia també per a qualsevol part del cos. Com si el meu cos tingués un eix central i calgués equilibrar la simetria d'interaccions de les dues parts.

Recordo molts minuts de quan era petita dedicats a aquesta complicació motriu. Una obsessió que em va durar uns anys, que per sort no va anar a més, però que mai vaig explicar a ningú perquè formava part del meu món interior i perquè... qui ho podria entendre? L'altra gent no feia aquesta mena de coses estranyes. O potser era que jo no ho sabia.

Tampoc la músic Clara Peya sabia que, igual com ella quan era petita, molts nens passaven llargues estones d'angoixa obrint i tancant el llum de l'habitació moltes vegades cada nit abans d'adormir-se per por d'haver-se quedat cecs. I no ho va explicar. Com també amagava el patiment malaltís que tenia que els seus pares o la seva germana morissin sobtadament en un accident de cotxe. Un malestar que li va néixer després de veure un anunci molt explícit de la Direcció General de Trànsit. Després d'aquestes hi va haver moltes altres obsessions que va malviure en silenci fins que va començar a tractar-se als vint anys, quan el seu patiment ja havia esdevingut insuportable.

Si ella amagava aquest malestar emocional tan fort, si jo no explicava a ningú l'anècdota del meu joc simètric, per diferents que siguin, és pel mateix motiu: la desconeixença profunda dels trastorns mentals. Si tants adolescents han mantingut ansietats, pors i obsessions en silenci és per por de ser etiquetats de "bojos", per l'estigma que encara envolta aquestes malalties invisibles, pel prejudici d'anar a un psicòleg, de fer un tractament.

Els trastorns mentals han crescut molt entre adolescents i joves. I la pandèmia ho ha accentuat. Però la batalla de l'estigma va fent forat i ha millorat. El Miquel, la Jana, l'Aida, l'Andrea, l'Elisenda, l'Ernest i la Camila s'han despullat emocionalment d'una manera molt generosa per explicar el seu trastorn en el nostre reportatge. Ho han fet per ajudar altres persones que estan en la seva situació i fer un crit d'alerta perquè la xarxa pública hi doni resposta. Fa un temps això no hauria estat possible. Són molt valents. Però no són ingenus. Avui mateix a Twitter l'Elisenda, que explica obertament al "30 minuts" que té una depressió molt lligada a la seva situació de precarietat econòmica, ha fet una piulada per promocionar el "30 minuts" de diumenge.

Encara hi ha molt camí a fer per enterrar l'estigma.