Carla Simón i Xulia Alonso: la història de dues vides travessades per l'heroïna i la sida

La cineasta Carla Simón i l'escriptora gallega Xulia Alonso són amigues, però també podrien ser mare i filla. Comparteixen un passat marcat per l'heroïna i la sida dels anys 80, i totes dues defensen en la seva obra la memòria de les víctimes de la droga. És una amistat basada en la mútua admiració i plena de curioses coincidències. 

"La meva gran pregunta és qui eren els meus pares, com eren..." 

"Quan ho intentes reconstruir a través dels altres és difícil, perquè cadascú té la seva versió, distorsionada pel temps". La cineasta Carla Simón no té cap record del seu pare, i molt pocs de la seva mare, que va morir de sida quan ella tenia sis anys. El que va passar després ho ha explicat al film "Estiu 1993", el relat del primer estiu que va passar amb la seva nova família, la dels tiets, que es van convertir en els seus pares adoptius. 

El que havia passat abans ho imagina a "Romería", la seva última pel·lícula, on recrea la història d'amor dels seus pares, heroïnòmans. "El cinema té aquest poder de crear les imatges que no existeixen, i que jo necessitava veure". Vol pensar que va ser una relació "molt forta, però amb la droga pel mig, que fa que a vegades sigui una mica turbulenta". Que fos un amor "de veritat" la deixa més tranquil·la. Ella mai els ha jutjat: "Són els meus pares i van viure el que van viure, i en el fons penso que és fascinant, i que forma part d'una història molt més gran: la d'una generació que va trencar amb els valors establerts i que va obrir portes a noves maneres de viure." 

"Romería" és també un homenatge a aquesta generació poc explicada i gens homenatjada "perquè parlar-ne era massa dolorós", diu Carla Simón. En diuen la "generació perduda", perquè els joves que van morir de sobredosi o de sida arran del consum d'heroïna van ser milers i milers. 

"Era un moment de llibertat absoluta, de viure intensament, de provar coses... i aquí és on entraven les drogues, que van tenir un paper crucial en les seves vides."

" I després va venir la sida. Va ser molta, molta mala sort."

La Xulia

Xulia Alonso té l'edat que tindria ara la Neus, la mare de Carla Simón, i va iniciar-se en l'heroïna als 17 anys. "No feia ni sis mesos que havia arribat a la universitat, a Compostel·la", diu. Venia d'un poble petit, A Rúa, a la província d'Ourense, i la seva era la primera generació que estudiava de la família. "Santiago era una ciutat fascinant, plena d'estudiants, i jo volia menjar-me el món." 

"Llegíem moltíssim, vèiem molt cinema, fèiem política, escoltàvem música... Franco havia mort i va ser com si s'obrís una porta i entréssim en estampida: ho volíem fer tot, provar-ho tot, canviar-ho tot...", explica la Xulia. "Volíem ser autèntics, viure una vida de veritat, no tota la mentida i la repressió que ofegaven la generació dels nostres pares." I anaven "a totes", diu. 

"Jo sabia que l'heroïna eren paraules majors, però hi estava disposada: fins a l'infinit i més enllà."

 I un dia uns amics la van convidar a punxar-se. "Jo podia haver dit que no, perfectament. Però vaig dir que sí, i tant. Quan ets jove no et fa por el risc." 

D'heroïna, en aquells anys, "n'hi havia en abundància, moltíssima, en quantitats industrials", diu la Xulia. "Com entrava? Algú devia fer els ulls grossos. El 78 hi havia heroïna "a palades". Hi devia haver una consigna política de no-intervenció, perquè sabien perfectament el que fèiem, nosaltres no dissimulàvem gens."

L'heroïna i la cúpula de vidre

Carla Simón no ha tastat mai les drogues, "m'espanta, pel que van viure els meus pares", però sempre ha sentit una gran curiositat per l'heroïna. Es demana què és el que et dona aquesta droga i per què agrada tant. 

La Xulia hi ha reflexionat molt. "Quan t'injectes és com si t'envoltés una cúpula de vidre que et separa de la resta del món, emocionalment. Ets en un estat en què ningú et pot fer mal, protegida. I sempre havia tingut por. Jo era molt bona nena, amb cuetes, molt obedient. Sempre tenia por de no estar a l'altura. I amb l'heroïna, era com tornar a la panxa de la mare, a l'úter matern, el lloc més protegit del món." 

Carla Simón no ha tastat mai les drogues, però sempre ha sentit una gran curiositat per l'heroïna i per saber per què agrada tant (3Cat)

És fàcil que en algun moment la Xulia es trobés, sense conèixer-los, amb els pares de la Carla, que en aquell moment vivien a Galícia. "Segur que compartíem locals i amics", diu. Ella es va enamorar del Nico, "culte, educat, tendre, afectuós, però gens embafós, res de floretes ni carallades". S'estimaven. "Ell em donava pau, era el terra que jo trepitjava i la meva mitja taronja." Tots dos es van enganxar a fons. "L'amor no ens va protegir, no ens va salvar... però va sobreviure a l'heroïna", diu. "Vam continuar junts fins i tot quan ja havíem arribat a nivells de degradació difícils d'acceptar, quan l'heroïna ens definia i era la nostra mestressa". 

La història de les víctimes de l'heroïna en els vuitanta i noranta ha quedat marcada per l'estigma que associa droga i delinqüència, i sida amb marginalitat i culpa. 

"La carència de la droga, la síndrome d'abstinència, és l'infern: penses que et moriràs." 

En aquell estat la gent anava a atracar bancs, a atracar farmàcies, robava el que fos. Com pot entendre una família que el fill arribi a casa i li foti una empenta a la mare per agafar-li el moneder? Però ho vam fer, sí, esclar." 

Molts dels supervivents han passat per la presó o per la vida al carrer. Els més benestants van poder sortir-se'n, sovint en centres privats, i recuperar una vida normal. La mare de la Carla va aconseguir deixar-ho, va quedar embarassada d'ella i va tornar a Barcelona. "Ella em va fer de mare fins que es va morir. No tinc allò d''em va abandonar', no. Era amb mi." El seu pare, en canvi, no ho va deixar, "però no ho he viscut des de la rancúnia sinó des del 'quina pena que no va poder'", diu la Carla.

La Xulia i el Nico van desintoxicar-se en un centre que van pagar els pares d'ella. Quan van sortir, la Xulia va recuperar la seva feina i van decidir "el que sempre havíem volgut: tenir un fill". 

I llavors va caure la bomba

Moltes famílies han silenciat el seu dolor per vergonya. A la mateixa Carla Simón no li van explicar fins als 12 anys de què havien mort els seus pares. Com la mare de la Carla, molts joves van ser diagnosticats de sida quan ja s'havien desintoxicat i rehabilitat. 

"Va tenir molt mala sort: va morir el 1993, un any abans que arribessin els tractaments antiretrovirals". 

Van quedar moltes preguntes sense resposta. "Hauríem sigut amigues, ella i jo, si ens haguéssim conegut en els anys vuitanta?"

També a la Xulia i al Nico els van diagnosticar quan tot semblava anar bé. Havia nascut la seva filla, la Lucía, que va negativitzar de seguida els anticossos. Treballaven, tenien bons amics i havien recuperat la família. "I de sobte va caure la bomba", diu la Xulia: el Nico va manifestar la malaltia, molt ràpida, molt greu, terrible. 

"No ho vam viure mai com un càstig, sabíem que no érem culpables de res. Però per a la societat sí que ho érem. Nosaltres, no els narcos. La sida va anar molt bé per desviar la mirada dels narcos i fer-nos als heroïnòmans culpables de tot.

"Érem els que atracàvem bancs, els que anàvem contagiant la sida, els que destruíem la societat." 

La sida provocava terror, i la Xulia i el Nico van haver d'amagar la malaltia i "mentir molt, a tothom", per protegir la Lucía. Llavors als fills dels malalts se'ls discriminava, fins i tot a les escoles. Tots dos estaven segurs que es moririen. El que més els preocupava era la nena: "Qui la defensarà si no hi som? Qui i com li explicarà qui érem els seus pares, com l'estimàvem, què ens va passar?"  

La Xulia va posar-se a escriure la seva història --la de tots dos-- perquè la Lucía, quan comencés a fer-se preguntes, tingués les respostes. Ho va fer quan el Nico ja havia mort, destrossada, "però amb la intenció de posar un punt de llum a la història". I "amb la por, també, que els heroïnòmans, de qui ningú parlava, desapareguéssim, que s'oblidés per sempre tanta gent fantàstica, tan vàlida, que va morir". 

Imperfecte, però futur

El llibre, titulat "Futuro imperfecto", va tenir un gran ressò a Galícia, i després de publicar-se en gallec es va publicar en castellà. Carla Simón li va fer l'epíleg després de llegir-lo, sense conèixer-la. 

"Tinc la sensació que les nostres històries es creuen, que és com un joc de miralls."

"El teu llibre em diu el que m'hauria pogut dir la meva mare si no hagués mort; i jo soc com la teva filla Lucía si tu t'haguessis mort", li diu. "Llavors ella hauria tingut una altra família, com jo, i s'hauria criat amb uns altres pares."

"El llibre de la Xulia em permet veure com haurien estat les nostres vides si la mort hagués escollit d'una manera diferent, i també per això penso que ens tenim tant afecte. Per a mi ha estat clau trobar algú que ho va viure i ho explica d'una manera que, a més de sincera i realista, és molt poètica". Avui són amigues, i també ho són la Carla i la Lucía, la filla de la Xulia. 

"Romería" també ha trasbalsat l'escriptora. "Vaig plorar molt, perquè vaig veure en pantalla una imatge que m'havia obsessionat, que és la de la meva filla com a òrfena, buscant pistes sobre la nostra història", explica a la Carla en una trobada recent. 

La Lucía, que viu a Barcelona, acaba de tenir el segon fill. La Carla també. Per un d'aquests atzars increïbles, totes dues van parir el mateix dia i al mateix hospital, a Sant Pau. Les van ingressar a la mateixa habitació, i allà van passar juntes la primera nit amb els seus nadons. "Va ser màgic", diu la Carla. "Quan ho expliquem als nostres fills, que seran amics, serà una manera de recordar-vos a vosaltres, una generació que no ha de morir mai mentre puguem transmetre'n la memòria", li diu a la Xulia. "M'ha costat arribar fins aquí", respon la gallega, "però el que m'està regalant ara la vida no té preu". Al seu net, un nen preciós i eixerit, li han posat Nico, com l'avi.