Carme Elias: "Quan miro enrere, em quedo tranquil·la. He fet la vida que volia fer"
Carme Elias conviu amb un diagnòstic d'Alzheimer des del 2019. En la seva visita a "Col·lapse" ens parla de la malaltia, però, sobretot, del camí recorregut. Amb més de cinquanta obres de teatre, trenta-nou pel·lícules i quinze sèries, Elias afirma: "He fet la vida que volia fer", diu. I aquesta convicció és el que li dona calma enmig de la pèrdua.
Ser conscient del deteriorament
"El meu cap no és com sempre. Puc inventar-me coses que no són." Amb aquesta claredat, Carme Elias descriu què li passa. L'actriu admet que el més difícil no és només la pèrdua de memòria, sinó la consciència del deteriorament.
Soc molt conscient encara del que em passa. Puc ser responsable de mi mateixa. Però aquesta consciència és molt dura de portar, perquè tu mateixa te n'adones cap on vas.
Explica que la memòria passada és la que més falla, mentre que la recent "encara és més viva". Sap que no hi ha solució: "Això de l'Alzheimer encara no en té. Un s'ha d'acostumar a no tenir memòria."
En el dia a dia, hi ha situacions que la desorienten. "Estar en un lloc i dir: què hi faig aquí? I haver de recapitular o preguntar." Per això necessita ordre i estructura: tenir-ho tot organitzat l'ajuda a no perdre's. Les rutines, diu, la protegeixen.
També l'acompanyament és fonamental. "Estic molt ben acompanyada. Sense la família i totes les persones que passen per casa no…" Parla amb especial tendresa de la seva gosseta:
Mai hauria pensat que una gosseta fos tan útil. Em porta a passejar i sé que amb ella no em perdo. Em porta a casa, em torna.
Malgrat tot, no amaga la realitat: "Cada dia vaig perdent una mica de mi mateixa, encara que soc aquí i bastant conscient." Una frase que resumeix la duresa del procés.
Ser actriu: la seva vocació
Davant d'aquesta situació, hi ha una idea que li dona pau. Quan mira enrere, no ho fa amb nostàlgia amarga, sinó amb la sensació d'haver estat fidel al que volia.
Quan m'agafa la fluixera, penso que he fet la vida que he volgut fer, que no és fàcil. Ho he pogut gaudir i patir també. Però això em consola.
No nega que podria trobar a faltar la professió o persones estimades que ja no hi són. Però assegura que s'ha adaptat al present.
Estic adaptada al que tinc. Dec tenir un punt d'adaptació bastant important.
La interpretació forma part de la seva història, però ja no ocupa el centre del seu dia a dia. "És una cosa que forma part de la meva vida, però no viu amb mi ara." Avui, el més important és una altra cosa: "Tinc amor de la família, que ara mateix és el més important. I he viscut l'amor intensament."
De jove imaginava tot el que volia arribar a ser. Ara, diu, toca recordar el camí fet. I aquest balanç, en el seu cas, és serè.
He tingut la valentia i la sort de ser actriu.
