Catalunya aprovarà aquest any la llei trans, el camí cap a la reparació

Les persones trans han viscut tradicionalment en un context marcat per la invisibilitat, la precarietat i l'exclusió. La nova llei catalana serà molt transversal i ha d'avançar en aspectes com la salut, la inserció laboral, l'accés a l'habitatge o el desenvolupament dels infants i adolescents trans. Xavier Florensa, director general de Polítiques Públiques LGTBI+ de la Generalitat, sap que hi ha altres elements que no es poden oblidar:

"Un d'aquests és la reparació històrica de les persones trans, especialment les dones trans, que en molts casos han viscut situacions de marginació. L'altre, és la prohibició de les mal anomenades teràpies de conversió".

La llei trans específica no arrenca de buit perquè a casa nostra ja existien dues normatives anteriors que protegien el col·lectiu en certs àmbits. Es tracta de la llei per la igualtat de tracte i la no discriminació i la llei pels drets de les persones LGTBI i contra la LGTBI-fòbia, coneguda com la 11/2014.

Clara: 50 anys amb dues vides

Es diu Clara Palau. És una dona trans de 64 anys, delineant industrial. Ens coneixem al Parc de la Ciutadella de Barcelona juntament amb altres activistes LGTBI: la Ixeya Quesada, una noia trans lleitadana de 23 anys, estudiant de Traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona, i el Camilo Perdomo, un home trans d'origen colombià de 58 anys que treballa amb persones LGTBI migrades i refugiades.

La cita, a la glorieta de la transsexual Sonia, Sonia Rescalvo Zafra, apallissada fins a la mort per un grup de neonazis el 6 d'octubre de 1991. Un dilluns de gener la glorieta l'ocupen una parella de trapezistes fent acrobàcies al ritme de la música que surt d'un altaveu. Malgrat la postal circense, aquest lloc no deixa de ser un espai per la memòria i la reivindicació de la lluita del col·lectiu en un moment en què els atacs no deixen d'augmentar, revifats per la bafarada d'odi que s'escup i es legitima des de l'extrema dreta.

Però tornem a la història de la Clara, que va fer el trànsit fa 4 anys, després de més de mitja vida mostrant-se com a home. Ja de petita, tenia clar que era una noia però amagava la seva identitat buscant espais i moments per connectar amb ella mateixa. El trànsit de la seva filla Berta, una noia trans, li va donar la força per visibilitzar-se:

"Estava cansada de la clandestinitat i vaig fer el pas. És dur viure dues vides. I perquè no et reconeguin et crees una màscara per protegir-te de les violències que vas patint. Generes un món de mentides que l'extrapoles a les relacions socials i familiars."

El doble procés de la Berta i la Clara va generar una sacsejada als fonaments familiars. Després d'una separació breu, la Maria Antònia va acceptar que qui havia estat el seu marit durant més de 40 anys era una dona.

"Porto 46 anys amb la mateixa persona. Una dona encantadora amb qui som més felices que mai. La Maria Antònia ara sap realment amb qui es va casar."

La Clara és impulsora de Ca l'Enredus de Sabadell, un espai d'acompanyament integral a les persones LGTBIQ+ i a les seves famílies. I remarca com n'és d'important el suport de la xarxa familiar i d'amistats en tot el procés. En el mateix sentit s'expressa Rosa Almirall, ginecòloga, fundadora del servei de promoció de la salut de les persones trans, Trànsit, en el si de l'Institut Català de la Salut.

"L'entorn familiar i afectiu és bàsic. Quan una persona transita tot el seu entorn també passa per un procés que es diu de transició secundària i que va de la negació, a la ràbia, a la pena, a la por fins a l'acceptació."

El servei va començar a Barcelona el 2012 amb 72 persones. L'any passat en van atendre un miler. Actualment el projecte s'està desplegant arreu del territori amb unitats a Reus, Lleida, Manresa, Terrassa, Sabadell i Girona.

La Clara voldria que la nova llei que prepara la Generalitat tingués de tot. Les necessitats del col·lectiu, assegura, són les mateixes que la resta de la societat.

"Per mi el fet més important és existir, que tothom et pugui mirar pel carrer i veure que existeixes."

Camilo, doble discriminació: trans i migrat

Camilo Perdomo va trigar molts anys a acceptar la seva identitat. Sense suport familiar i amb un projecte migratori en marxa, el seu camí col·lisiona amb una doble discriminació: el fet de ser trans i migrat. El Camilo va néixer a Colòmbia, d'on va marxar fa tres dècades. Després d'un temps a Holanda, fa 17 anys que viu aquí. I un, que va aconseguir els papers. Treballa a l'associació ACATHI, que acull persones LGTBI migrades i refugiades.

"Em va costar 40 anys acceptar que era un home trans. Vaig començar la transició als 51. He trigat molt perquè estava en una situació irregular. Tenia por que em tornessin a Colòmbia i que el meu tractament hormonal quedés a l'aire."

El Camilo va créixer en una família d'estrictes conviccions religioses i va estudiar en una escola de monges en una època en què no es coneixia la paraula "transsexual". Des dels 4 o 5 anys que se sentia un noi però no entenia què li passava, estava confós, com si fes alguna cosa mal feta. Fins que a l'adolescència un article en un diari li va obrir els ulls:

"Vaig llegir la notícia del primer home trans que havia parit. A mesura que llegia l'article m'hi anava identificant. Per fi vaig conèixer l'etiqueta 'trans', que em va servir per saber que jo no era un ésser estrany."

El Camilo remarca constantment la necessitat d'educar en la diversitat, imprescindible per a la normalització. I demana que la llei faci incidència en aquest aspecte. És el mateix que pensa Anna Valenzuela, presidenta de l'associació de famílies d'infància i joventut trans Chrysallis:

"Esperem que en les carreres de magisteri s'incorpori l'educació en la diversitat. També ens agradaria que aquesta formació s'inclogués als currículums educatius dels centres."

El Camilo fa una altra reivindicació vinculada al tema de la salut. Segons la seva experiència, els homes trans són els grans oblidats en salut integral i cirurgies –per aquells que hi vulguin passar. En el seu cas es va fer una mastectomia, la mateixa operació a què se sotmet les dones que pateixen càncer de pit. El Camilo porta dos retocs:

"He sortit pitjor que vaig entrar. No tinc un pectoral masculí. Vaig a la platja i no em puc treure la samarreta perquè el meu pectoral es veu que és femení. Falta formació."

La ginecòloga Rosa Almirall destaca:

"No totes les operacions que una persona trans pot desitjar estan finançades per la Seguretat Social. I aquesta llista l'han de decidir les persones trans. També s'està treballant per garantir l'accés a la reproducció assistida del col·lectiu."

Ixeya, la veu de les noves generacions

La Ixeya creu que la nova llei ha de tenir una visió descentralitzadora i mirar cap a comarques. Perquè hi ha territoris, assegura, que no tenen cap mena de servei destinat al col·lectiu. La Ixeya opina que s'ha avançat en molts àmbits per a la visibilització de les persones trans però encara hi ha molta feina a fer en àmbits com la salut. Considera que el sistema sanitari en general, independentment de les unitats de Trànsit, no té en compte les persones trans:

"Quan vaig al meu CAP no tenen en compte que soc una persona trans amb les meves especificitats mèdiques. No tenen la informació que haurien de tenir. Fins i tot m'he trobat treballadors que no saben què és una persona trans."

Segons aquesta activista LGTBI, més enllà de les unitats de Trànsit s'ha de fer molta feina de base perquè aquests serveis ja no siguin necessaris. La Ixeya sap que la salut trans va molt més enllà de l'hormonació o les operacions.

"Quan parlem de salut trans parlem també dels nostres drets sexuals i reproductius, de com abordem la nostra sexualitat, la salut mental. Com ens afecten les violències que patim. Cal deixar clar que no totes les persones trans s'hormonen o s'operen."

A Catalunya les persones trans poden canviar el seu nom la targeta sanitària i posar-hi el nom sentit sense haver de passar per cap tràmit burocràtic. Ara bé, això no evita, segons la Yxeya, que a vegades encara hagis de sentir el teu necrònim quan et criden en una consulta.

"És molt incòmode perquè sembla que mai puguis acabar de tancar el procés de transició."

La inserció laboral: un gran repte pendent

L'atur en el col·lectiu de persones trans arriba al 85 per cent, segons la Federació Estatal de Lesbianes Gais, Trans i Bisexuals. Això implica exclusió i haver de recórrer moltes vegades a treballs sexuals o precaris vinculats a la neteja o les cures. En el cas del Camilo s'ha passat trenta anys netejant cases per poder-se'n sortir. Roberto Piqueras, persona tècnica responsable de l'entitat Ca l'Enredus d'Actua Vallès, organitzadors de la Fira Trans*Laboral, parla de l'estigmatizació del col·lectiu:

"Tenim una experiència de demonització del col·lectiu que ha comportat que moltes històries de vida s'hagin hagut de vincular a treballs sexuals. Per això hi ha aquesta creença que les persones trans tenen poca formació i experiència quan la majoria estan ben formades i tenen un bon currículum."

L'administració té una eina, el SOC trans, que treballa en l'àmbit empresarial, sobretot a l'administració pública, i que facilita contractacions anuals amb feines de molta visibilitat.