Catalunya-Aragó: les bones relacions comercials no es traslladen a l'àmbit polític

Ni l'arribada del popular Jorge Azcón a la presidència d'Aragó ni la voluntat del president Salvador Illa de normalitzar-les han suavitzat les tenses relacions entre Catalunya i l'Aragó, que s'allarguen des de fa una dècada.

Més enllà de mantenir el litigi per les obres d'art salvades per la Generalitat republicana del monestir de Sixena, Azcón va eliminar --tan bon punt va arribar-- la direcció de política lingüística que mirava de normalitzar la presència del català a la Franja amb el govern de Javier Lambán gràcies a la presència de la Chunta Aragonesista. Aleshores Azcón va dir:

Amb Azcón, que governa amb Vox a la Diputació General d'Aragó, no sembla que les relacions polítiques millorin. El president Salvador Illa s'hi va reunir en privat fa una setmana, el 23 de maig, a Saragossa aprofitant que havia de fer un esmorzar econòmic.

Illa no va donar detalls sobre la reunió, més enllà d'explicar que es van tractar temes comuns on es van posar de manifest diferents visions polítiques.

Sobre la taula hi havia les bones relacions comercials, però també els històrics: el nou sistema de finançament, l'art de la franja, els serveis públics compartits entre Osca i Lleida, la sortida al mar de la terminal de mercaderies de Saragossa o la fracassada operació dels Jocs Olímpics d'hivern compartits, un aspecte que Illa va donar per pràcticament amortitzat.

Precisament, la desavinença sobre el repartiment de proves olímpiques als Pirineus catalans i aragonesos va desbaratar una trobada entre dos presidents, aleshores Pere Aragonès i Javier Lambán.

En aquella ocasió, el juny del 2022, Lambán es va negar a parlar amb el president de Catalunya. De fet, l'última trobada de dos presidents va ser el 2016 entre Carles Puigdemont i Javier Lambán a Barcelona, en ple procés independentista.

Lligams de veïnatge

L'extens i poc poblat territori aragonès sovint s'ha vist poc reconegut pel govern espanyol, en finançament i infraestructures, i els seus dirigents han vist en la potència econòmica catalana un ase dels cops per a les seves reivindicacions a l'hora --per exemple-- de reclamar millors vies de comunicació o la connexió ferroviària amb l'estat francès per Canfranc.

I també a l'hora de reivindicar la seva pròpia personalitat cultural i històrica que, d'altra banda, ningú nega.

Les relacions econòmiques són especialment beneficioses per a l'Aragó. Segons la Diputació General, més del 38% de les vendes de productes van cap a Catalunya, que és, de llarg, el primer client aragonès (dades del 2022, últimes que ofereix), no només d'Espanya, sinó del món.

A més, diverses empreses catalanes s'han instal·lat també a la comunitat, com BonÀrea, on ha fet una inversió de 400 milions d'euros. Tot plegat, símbol que els lligams comercials funcionen malgrat la política.

També Catalunya en surt beneficiada, segons les dades del butlletí de conjuntura aragonès, ja que el 46% de les compres les fan al país.

Uns lligams que es van fonamentar durant la Transició amb els primers governs aragonesos. Especialment bones van ser les relacions amb Marcelino Iglesias, president del 1999 al 2011, malgrat el litigi per obres de la Franja --que ja es discutia-- i les discrepàncies pel transvasament de l'Ebre previst en el pla hidrològic d'Aznar.

En aquell moment tots els territoris de l'antiga Reial Corona eren socialistes, excepte València. Això va impulsar el president Pasqual Maragall a celebrar una cimera de líders socialistes, amb Iglesias, Joan Ignasi Pla, del País Valencià, i Francesc Antic, de les Illes amb la Corona d'Aragó com a antic exemple de funcionament federal.

Les coses es van anar complicant amb la popular Luisa Fernanda Rudi, que el 2013 va impulsar el conflicte lingüístic amb la polèmica llei de llengües que denominava el català LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental) i LAPAPYP (lengua aragonesa propia de las áreas pirenaicas y prepirenaicas).

Malgrat tot, la direcció general de política lingüística del govern de Javier Lambán, el 2015, dirigit per la Chunta Aragonesista, va suavitzar les expectatives de secessionisme lingüístic.

El que no va evitar Lambán va ser la tensió constant amb Catalunya davant el procés independentista. Lambán va defensar, fins i tot, posicionaments contraris als del seu partit i el govern espanyol, especialment pel que fa a la candidatura conjunta per celebrar uns Jocs Olímpics al Pirineu, el 2030.

Relacions històriques

Les relacions entre Catalunya i l'Aragó es remunten als temps en què els comtats pirinencs vencen per les armes l'ocupació sarraïna a partir de l'any 801, amb l'arribada de les tropes de l'emperador Carlemany a Barcelona.

A partir d'aquell moment les dinasties regnants conformen els seus propis estats medievals, que acaben constituint un principat a Catalunya i un regne a l'Aragó, igualment sobirans l'un i l'altre.

Els anheles expansionistes de Lleó i Castella fan que l'últim rei aragonès, Ramir II, busqués l'amistat dels comtes catalans per mantenir la integritat i la continuïtat del seu regne sota la dinastia de Ramon Berenguer IV i amb un nou format: la unió dinàstica de la Reial Corona. Una amistat d'interessos que es perllonga inalterable fins al 1716, amb la imposició borbònica de la Nova Planta.

Reivindicacions cícliques

L'intent homogeneïtzador borbònic triomfa durant els segles XVIII i XIX, no sense queixes constants de la classe dirigent catalana. L'arribada de la Segona República permet recuperar una bona part de les llibertats que l'antic Principat havia tingut.

Va ser amb la recuperació de la democràcia a finals del segle XX, amb la intensificació de les comunicacions, que les relacions entre Catalunya i Aragó es van tornar a fer més properes, tot i les discrepàncies de caràcter cultural i històric a l'hora d'interpretar el passat.

La utilització del concepte reconegut per la historiografia "corona catalanoaragonesa" (igual al concepte "corona castellanolleonesa" o "bizanci"), l'origen de les quatre barres de Catalunya (la primera referència és un segell de Ramon Berernguer IV) o el català que es parla a l'Aragó són alguns exemples.

També, fins i tot, la reclamació com a propi de l'Arxiu Reial de Barcelona (que amb l'addició d'altres arxius es va rebatejar com a Arxiu de la Corona d'Aragó al segle XIX), o la reclamació sobre les obres d'art salvades al monestir de Sixena.

Aquestes i altres polèmiques polítiques que no tenen res a veure amb la història, la filologia o la conservació de l'art.