Clara Segura reivindica més humor: "Vivim angoixats i necessitem riure més"

Una Creu de Sant Jordi, un Goya, un Gaudí, un premi Nacional de Cultura, Feroz, Ondas... També Jenny, Antígona, Anna, Sara, Àfrica, Fina, Blanca... i una llista interminable de triomfs i personatges que Clara Segura ha aconseguit i de personatges que ha portat a escena al llarg de molts anys.  

L'actriu continua una carrera d'èxit que sembla no tenir fi i aprofita el seu pas per "La tarda de Catalunya Ràdio" per realçar el valor de l'art i el teatre, i reivindicar el riure com a antídot a moments com els actuals. 

"Vivim angoixats i necessitem riure més" 

Quan Garriga li pregunta què és per ella "Vinagreta", Clara Segura ho té clar: "Molta alegria." I detecta un malestar general patent i cada cop més evident:  

"Necessitem riure, que estem una mica seriosos, una mica preocupats... Noto un moment d'angoixa vital."

Amb la naturalitat que la caracteritza, dispara una reflexió que ens interpel·la a tots: vivim els problemes des de darrere d'una pantalla, i el benestar que ens dona és tant immediat com efímer. "És com la xocolata: quan te l'has acabat, en vols més", explica. 

Per aquest motiu, reclama que es consideri el teatre com un acte col·lectiu i revolucionari essencial: "Cada vegada ens reunirem menys amb 400 persones. Quan et trobes tu amb tanta gent?" A més, l'actriu defensa que "compartir una catarsi així ens fa millors persones". 

El fenomen "Vinagreta": humor, gamberrisme i nous fans 

Quan surt el tema, la felicitat de parlar sobre la sèrie és evident: "'Vinagreta' em dona molta alegria." Clara Segura explica que la sèrie no només ha revifat el públic històric, sinó que ara també la segueixen nens i nenes molt joves que ni tan sols havien nascut quan es va estrenar.  

"Els meus amics m'envien vídeos dels fills imitant escenes!", confessa. I és que l'univers Segura-Oro continua més viu que mai.  

Entre els seus personatges, notes de veu compartides amb idees noves que ja bullen, es nota (i ho ha ratificat l'actriu) que són una parella artística plena de connexió i creada per fer animalades davant la càmera: 

"Amb el Bruno m'atreveixo a fer coses que no hauria fet sola. Ens autoesperonem."

I a Clara Segura, què li fa gràcia? 

Francesc Garriga gira la truita i li pregunta què la fa riure. Clara Segura no dubta: "L'humor canalla, l'humor anglès, els pallassos subtils i els que no ho són... i tinc una debilitat per les caigudes, tot i que sé que és una crueltat." 

Entre frases de Marçal Xuriguera (un dels personatges de Bruno Oro) i records de rodatges amb intents de caigudes, l'actriu deixa clar que és una amant de l'humor físic, del clown i de tot allò que jugui amb el ridícul.  

"Tothom té un pallasso i un nen a dins que no té por de jugar; el problema és que no sempre tenim l'oportunitat de treure'l", conclou. 

La tasca pendent de Clara Segura 

Segura explica que viu l'art en tota la seva amplitud i sempre es troba entre la comèdia i la tragèdia, com "les dues cares que es representaven a Grècia", exemplifica.  

Actualment, dirigeix i actua en l'obra teatral "La trena" i explica que dirigir-se a ella mateixa és complicat. "Soc qui pitjor m'he dirigit", confessa, i afegeix que treballar en equip és l'autèntica clau. 

També està immersa en la direcció d'"Una festa a Roma", que s'estrena pel febrer. Es tracta d'una peça sobre la bellesa i l'Alzheimer, amb text original de Marc Artigau, que la té emocionada i nerviosa a parts iguals. 

I encara li queda una assignatura pendent: fer acció i misteri. Però acció "de la meva edat", diu, "no tan ‘puesto', sinó menys noia Bond i amb moltes caigudes, però aixecant-te, salvant-te i tirant endavant". 

El costat més intrèpid de l'actriu 

L'actriu aprofita per recordar una anècdota. En una pel·lícula amb Joel Joan va decidir que no necessitava doble d'acció. "Vaig dir: no pateixis, jo corro davant del cotxe amb talons" i l'endemà, "les plantes absolutament encetades". Ho explica rient: "Ara he assumit que hi ha unes especialistes boníssimes..." 

Clara Segura continuarà sent això: una artista capaç de passar del drama més profund al gag més absurd en segons sense perdre ni un gram de veritat.