Claudia Campillo, víctima d'abús: "Explicar-ho a la meva mare és el més dur que he fet mai"
Als trenta anys, Claudia Campillo explica una experiència que li ha marcat la vida: quinze anys de violència sexual patida dins l'àmbit familiar. A "Col·lapse", explica com aquest trauma va trencar la seva infància i adolescència, però també com el procés de presa de consciència i la teràpia l'han portat a convertir el dolor en activisme i a trencar un patró generacional de silenci a la seva família i, en general, a la societat.
Quinze anys d'abusos sexuals
La Claudia utilitza aquesta frase per descriure l'impacte profund del que va viure des de molt petita.
Dic que als set anys vaig morir perquè quan una persona pateix abusos dins la família se li trenca tota l'estructura: la social, la familiar, la de parella.
Explica que durant anys va haver d'habitar un cos que sentia aliè:
Has de tornar a viure en un cos que ja no és teu, que t'han obligat a fer coses que no vols.
Els fets es van allargar durant quinze anys, fins que ella en tenia vint-i-dos. "Utilitzava qualsevol moment i qualsevol lloc. L'última vegada va ser en un restaurant. Va posar-me la mà a sobre i va intentar anar més enllà."
Durant molt de temps, el record va quedar fragmentat. "Quan pateixes això hi ha molta dissociació. La ment esborra records per pura supervivència." Amb el temps i la teràpia, ha pogut reconstruir part del relat:
L'infància i l'adolescència les tinc gairebé esborrades. És una de les coses que em va robar el meu avi.
El silenci i les seqüeles
Les conseqüències dels abusos no van ser només emocionals. La Claudia explica com el trauma va marcar també la seva manera de relacionar-se durant l'adolescència.
Jo havia après que per ser estimada m'havia de deixar tocar, m'havia de mostrar sexualment.
Aquesta hipersexualització precoç la va posar en risc i li va generar una etiqueta que encara pesa. "A l'institut era la fàcil. Qualsevol noi que volia començar a experimentar, jo l'ajudava."
El cos, abans que la ment, va acabar parlant. "Vaig començar amb desmais, atacs de pànic, arrítmies. El cos va reaccionar abans que jo fos conscient de tot."
El moment de dir-ho va arribar amb molta por, però també amb una resposta clau.
Parlar-ho amb la meva mare ha sigut la conversa més dura de la meva vida.
Tot i el xoc inicial, la seva mare la va creure des del primer instant: "Ella no ho va dubtar ni un segon."
Amb el temps, Claudia va entendre també el context familiar.
La meva mare també havia patit abusos. Les meves tietes, també.
És aquí on posa paraules a una convicció profunda: "Jo crec que he vingut a trencar un patró familiar molt gran, generacional."
No totes les reaccions, però, van ser de suport.
Seure amb la família i que et diguin que si t'han violat, t'aguantes o que segur que t'ho has imaginat és devastador.
Una ferida que encara avui costa de tancar.
Sanar i ajudar altres víctimes
El trauma també va deixar empremta física. Durant anys, la Claudia va conviure amb un tic nerviós molt visible a la cara dreta. "Era constant. Set anys amb un tic que no marxava."
Després de dues operacions sense èxit a Barcelona, va trobar una possible solució al Japó. El cost era elevat i va optar per fer un micromecenatge.
El dia que la meva família em va dir que no em creia, aquella mateixa nit vam arribar als 10.000 euros.
Un contrast emocional extrem: "Va ser una de les nits més dures i més felices de la meva vida alhora."
L'operació va ser complexa, però va funcionar parcialment. "Ja no tinc el tic, tot i que encara tinc dolor i certa paràlisi."
El cos, explica, també guarda memòria del trauma.
Recordo perfectament les mans del meu avi: els pèls del dit, l'anell de casat.
Per això encara avui li costa el contacte amb persones molt grans.
Explicar-ho tot ha estat una altra forma de curació. La Claudia ha escrit un llibre on relata el seu testimoni sense filtres. "M'hi obro en canal. És la cosa més bèstia que he fet mai."
Ara, la seva experiència s'ha convertit també en activisme. Ha fundat l'associació Mar de Mariposas, des d'on acompanya altres víctimes d'abús sexual infantil.
Si necessites ajuda, aquí tindràs algú que et creurà.
El seu missatge final és clar, directe i profundament reparador:
Ens van robar la infància, però no podem permetre que ens robin l'edat adulta.
I afegeix: "Mereixem ser lliures i felices. Dir-ho també és una manera de començar a viure."
