Com es calcula el finançament autonòmic? El debat sobre el mecanisme clau: la població ajustada

El model de finançament autonòmic pactat pels governs socialistes amb ERC ha posat en relleu el mecanisme principal amb què es calculen els diners que ha de rebre cada comunitat autònoma: la població ajustada.

És un mecanisme que es basa en el cens de la població total de la comunitat, però corregit o ponderat d'acord amb una sèrie de criteris pensats, en teoria, perquè tots els ciutadans tinguin les mateixes prestacions socials.

És a dir, el que es persegueix amb aquesta ponderació és que, independentment d'on visquin del territori espanyol i dels costos diferents que tinguin a cada lloc, els serveis públics als quals tenen dret siguin el màxim d'equivalents arreu.

De la teoria a la pràctica

Però convertir aquesta filosofia tan benintencionada en un mecanisme real no és gens fàcil, i en el procés per concretar-lo es poden deixar de banda aspectes que impedeixin que es compleixi el que es promet.

Un exemple molt clar: el model del 2009 i també el proposat ara no inclouen una variable molt important, el cost de la vida a cada comunitat, que pot arribar a condicionar molt el resultat final de les prestacions socials.

En aquest sentit, Joaquim Solé, catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona, diu que la població ajustada "dona una pàtina de serietat o de rigor científic", però es pot pervertir fàcilment:

Utilitzar un indicador de població ajustada fa molt fàcil la manipulació de les dades.

Gairebé no es modifica el model del 2009

La proposta feta pública per la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, modifica aquest mecanisme implantat el 2009, però només lleument, pràcticament no hi ha canvis respecte a com es calcula la població ajustada en el model vigent:

• La població real, la del cens o padró, té un pes del 30% del càlcul en els dos models.
• La despesa (o inversió) en sanitat té un pes del 38% també en els dos, i es calcula d'acord amb un barem diferent per a cada franja d'edat de la població, 7 franges en el model vigent, 20 franges en el nou que es proposa.
• La inversió en educació pesa el 20,5%, diversificada en el nou model en un 17% de 0 a 17 anys, i en el 3,5% dels 18 als 24, de manera que segrega l'educació superior o universitària de la resta.
• La inversió en serveis socials, que ara té un pes del 8,5% per als majors de 65 anys, es vol diversificar en el 7% per a aquesta franja d'edat i l'1,5% per a les persones aturades sense prestació.

Això suposa el 97% del càlcul, i el nou model tampoc modifica gaire els apartats del 3% restant:

• 1,8% per la superfície del territori de la comunitat autònoma (1,5% en el nou model).
• 0,6% per la dispersió dels nuclis de població (0,5% en el nou model).
• 0,6% per la insularitat de les Balears i les Canàries (0,5% en el nou model).
• En el nou model s'afegeix un apartat de "despeses fixes", el 0,4%.

El càlcul del 38% de despesa en sanitat ara es fa amb aquestes xifres: als nens d'entre 0 i 4 anys se'ls assigna un valor d'1,031; als d'entre 5 i 14, un 0,433; a les persones d'entre 15 i 44, un 0,547; a les d'entre 45 i 54, un 0,904; a les d'entre 55 i 64, un 1,292; a les d'entre 65 i 74, un 2,175, i a les més grans de 75, un 2,759.

Cens de 7.909.125, població ajustada de 7.735.318

Com el cens, el resultat de la població ajustada també és una xifra: per exemple Catalunya tenia el 2023 7.909.125 persones censades, i la població ajustada va ser de 7.735.318, 173.807 persones menys.

Núria Bosch, catedràtica d'Economia Pública de la Universitat de Barcelona, destaca que, malgrat tot, la immensa majoria del càlcul es basa en criteris de població, i atorga més pes a algunes edats i menys a d'altres:

Si tens més nens en edat escolar, rebràs més diners, i si tens més persones grans majors de 65, també en rebràs més, aquesta és la filosofia que hi ha al darrere.

Bosch explica que alguns països calculen això només amb la xifra del cens, que d'altres fan càlculs similars als espanyols i d'altres ho sofistiquen encara més.

Solé diu que el concepte de població ajustada va aparèixer amb el model aprovat el 2009, però que abans ja es calculava el finançament autonòmic amb alguns d'aquests criteris.

Segons aquest catedràtic jubilat, és un concepte raonable, però al final les autonomies sempre acaben fixant-se més en el que reben per la xifra de població del cens:

La veritat és que sempre s'acaba comparant quant en tinc jo per càpita i quant en té l'altre per càpita.

Anivellament horitzontal i vertical

La xifra final que reben les comunitats surt dels impostos que recapten elles mateixes (el que s'anomena "anivellament horitzontal") i també d'aportacions de l'administració central (l'anivellament vertical).

Així, cada comunitat es queda el 25% del que recapta, i el 75% restant va a una mena de caixa comuna que es reparteix segons els resultats de la població ajustada.

D'aquesta caixa comuna gairebé totes les autonomies reben més diners dels que hi aporten, i només n'hi ha tres que en reben menys i que, per tant, són contribuents netes: Madrid, Balears i Catalunya.

La diferència entre el que rep cadascuna amb aquest anivellament horitzontal i el que hauria de rebre segons la població ajustada l'aporta la Hisenda estatal amb l'anomenat "anivellament vertical".

La ministra Montero ha afirmat que si s'aprova el seu model, el 2027 aquesta aportació serà de gairebé 19.000 milions d'euros, i que el resultat final seran gairebé 21.000 milions més que amb el model vigent.

El total que van rebre les autonomies el 2023 pel finançament autonòmic va ser de 152.484 milions d'euros, i els càlculs del Ministeri d'Economia amb el nou model són que el 2027 amb el nou model aquesta xifra serà de 224.507.

Cost de la vida i ordinalitat

Però totes aquestes xifres macroeconòmiques no fan oblidar el debat que hi ha sobre si el model vigent i el model proposat compleixen de debò els objectius explícits amb què s'han presentat.

Aquests objectius són que hi hagi solidaritat interterritorial, que es redueixin les diferències per càpita entre comunitats, que es tinguin en compte les "singularitats" i que sigui més transparent i senzill.

Però l'absència del cost de la vida com a criteri ja ho desvirtua. Joaquim Solé insisteix en aquest punt i recorda que bona part de les desigualtats provenen de la diferència de preus entre autonomies, no només per als particulars:

Quant costa el metre quadrat per fer una escola o un hospital a Barcelona? I quant costa a Osca?

Solé afirma que al llarg de la seva carrera ha notat sempre "un tancament total" a incloure aquest criteri en els càlculs del finançament autonòmic, i que per part dels responsables estatals "no se n'ha volgut ni parlar".

A més, els mecanismes que podrien assegurar que les diferències no són gaire grans tampoc s'hi garanteixen, com l'anomenada ordinalitat, és a dir, no perdre posicions en la llista.

Bosch recorda que els que han acordat el nou model asseguren que el 2027 Catalunya serà la tercera en aportació de diners per càpita i també la tercera en rebre'n, però que això no s'ha posat per escrit:

Fixa't que a la documentació que va donar la ministra Montero ni se'n parla, de l'ordinalitat.

Fons extres que desvirtuen el model

La catedràtica també diu que el finançament autonòmic no es limita als diners que es donen d'acord amb la població ajustada, sinó que també hi ha altres fons que en desvirtuen les qualitats redistributives.

Explica que, per aconseguir que les comunitats que hi estan en contra canviïn d'opinió i es pugui aprovar, ara pot passar com amb el model del 2009, que s'hi van anar afegint diferents fons extres per acontentar-les totes:

Recordo que llavors es van inventar els fons de cooperació, que anaven destinats a les comunitats més pobres.

Per Bosch, tot i el que s'ha pactat, hi pot haver "canvis substancials" abans que neixi el nou model.