Com es va viure la mort de Franco al carrer: brindis, acabar al calabós o missatges críptics

La mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre del 1975, ara fa 50 anys, és el moment clau per acabar amb quatre dècades de dictadura.

Va ser León Herrera, ministre d'Informació del règim, qui va donar la notícia a la ràdio a les sis del matí. La mort del dictador arribava després d'un mes llarg d'agonia. 

En una societat en blanc i negre, però, amb un únic canal de televisió, on la ràdio i la premsa eren les reines de la informació, les notícies no corrien tan de pressa com ara. 

La notícia es va anar escampant al llarg del dia i arreu del territori a diferents velocitats, mentre anaven esclatant celebracions espontànies i el temor davant d'una nova etapa que no se sabia què podia oferir. 

La premsa escrita encara el donava per viu

Aquell dia la Montse es va adormir i va arribar tard a l'escola de Barcelona on feia de mestra des de feia dos anys, sense saber que el dictador havia mort. Amb l'estrès i les presses, no va ni engegar el transistor del pis que compartia amb la seva germana. El taxista que la va portar a la feina tampoc va engegar la ràdio, "perquè era el seu primer dia amb el taxi i ja estava prou atabalat".

"Quan vaig arribar a l'escola tot estava molt estrany", recorda. "Hi havia pocs companys, pocs alumnes, quasi no quedava ningú. Va ser el conserge que em va dir que Franco havia mort i que havien decretat tres dies de dol i que ja podia marxar cap a casa".

Els que tenien ràdio van ser els primers a saber la nova. Josep Pau Ferrandiz era a la Seu d'Urgell fent el servei militar: "Me'n vaig assabentar de bon matí perquè havia de reforçar el torn de nit i teníem unes ràdios comprades a Andorra, on allà ja donaven la notícia."

L'històric activista antifranquista Carles Vallejo també explica que va rebre la notícia a Itàlia, on estava exiliat.

"Vaig rebre una trucada des de Barcelona amb un missatge encriptat: 'Ha mort el gos!'"

La periodista del Diari de Barcelona Maria Favà recorda que la van despertar de matinada per donar-li la notícia: "Ens van despertar a quarts de cinc de la matinada dient que ja s'havia produït l'acte biològic."

Brindis i celebracions espontànies

A l'Artur, la mort de Franco el va agafar fent el servei militar a Sanitat, a Barcelona. Explica que quan va morir Franco el van "aquarterar" a l'Hospital Militar. 

Feia temps que els que eren de la ciutat ja no s'hi quedaven a dormir, però aquell dia va ser diferent. "Tot just ens quedaven tres setmanes per acabar la mili i van patir per si no ens podrien llicenciar perquè aquella nit ens van arrestar."

"Vam celebrar la mort del dictador i vam acabar al calabós. De l'alegria vam passar al neguit."

Explica, però, que finalment van tenir sort perquè "entre els arrestats hi havia gent pròxima als comandaments militars". I després d'una "nit d'angoixa i una llarga esbroncada", l'endemà els militars els van deixar sortir.

Són molts els que aquella nit van treure les ampolles per celebrar la mort de Franco. Ventura Llobet, tot just entrat en la trentena, treballava al bar que tenia el seu pare: "A tothom que anava venint ell li posava una copeta i anaven brindant."

La notícia arriba a l'exili

La notícia de la mort de Franco creuà ràpidament fronteres i va donar esperança als represaliats. La Carlota Falgueras tenia 25 anys i feia temps que vivia a Torí (Itàlia), exiliada perquè l'havien detingut en una manifestació. Com que era reincident, l'havien condemnat a un any de presó. 

Recorda que aquell 20N de fa 50 anys: "Van venir dos companys italians amb un pastís i una ampolla de cava, dient: 'S'ha mort el dictador! S'ha mort el dictador!' I vam començar a saltar. Vam obrir l'ampolla de cava i ens vam menjar el pastís, pensant quina alegria!"

La Carlota recorda pensar que la mort de Franco significaria poder "tornar aviat a casa", però perquè fos així van caldre mesos. Deu dies després, el poeta Miquel Martí i Pol li va escriure una carta:

"Roda de Ter. 30 novembre 1975. S'ha acabat. Sembla que no pugui ser. Semblava que havia de durar sempre (...) Sé que anant molt bé, això només és el començament. Que per a gent com ara tu i jo i d'altres, potser ni el començament.(...) Així i tot, és un fet espectacular, irreversible."

Moltes expectatives, canvis lents

Catalunya va arribar al 20N organitzada i combativa contra l'onada de repressió --amb sentències i penes de mort-- dels últims temps de Franco. 

Pau Casanellas, professor d'Història de la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Centre d'Estudis sobre Dictadures i Democràcies, explica que la mort del dictador "no es va deixar notar" en els primers moments i que hi va haver violència repressiva per prohibir llibertats fonamentals: "Es dona a entendre que res ha canviat."

Pilar Rebaque, que en aquell moment tenia 23 anys, recorda com aquell dia la rambla de les Flors de Barcelona era plena de gent "que donava voltes en un silenci absolut".

"La plaça del barri i les cruïlles dels carrers eren plenes de policia."

El dictador mor al llit

Maria Ferrandiz, militant de Guàrdia Roja, lamenta que Franco morís al llit: "Hauria d'haver mort d'una altra manera, i per a la gent que lluitàvem això va ser un fracàs."

Tot i això, la societat catalana va seguir empenyent al carrer davant l'immobilisme de la dictadura. Les manifestacions, cada cop més massives, es van anar multiplicant fins a les primeres eleccions, el juny del 1977.

Casanellas explica que en aquells anys a Catalunya hi havia una manifestació cada dos dies: "De mitjana, es feien 20 manifestacions al mes, d'almenys un miler persones."

I insisteix que el dictador va morir al llit, però la dictadura ho va fer empesa pel carrer: "El procés de mobilització va impedir que continués la dictadura després de Franco."