Com gestionar els alumnes "rebotats": "Ningú és negat per aprendre"

Dos grans referents del món educatiu, Jaume Cela i Joan Domènech, parlen de la importància d'escoltar els alumnes."'Ningú és negat per als estudis' és una frase que hauria d'estar escrita als vestíbuls de tots els centres i inspirar els seus projectes educatius", llegim al llibre "Educar és donar la paraula", que 60 anys després respon a una obra de referència de la pedagogia: la "Carta a una mestra, alumnes de l'escola Barbiana".

Pels autors, Jaume Cela i Joan Domènech: "Una sola persona rebutjada, colpejada per l'escola, hauria de fer aturar a tothom perquè representa un fracàs de la institució."

Tothom pot aprendre? Què s'ha de fer amb els alumnes "rebotats"? Com s'ha de donar la paraula als alumnes? I quina autocrítica han de fer els docents i el sistema educatiu?

En parlem a "L'ofici d'educar" amb Jaume Cela i Ollé, mestre i director d'escola, i autor d'una vuitantena de llibres de literatura infantil, juvenil i d'adults, com "Apunts d'un aprenent de mestres greument jubilat", i Joan Domènech Francesc, mestre i director d'escola, i autor de diversos llibres, com "Elogi de la Nova Escola Pública".

Les ensenyances de l'escola de Barbiana

El 1954, Lorenzo Milani, capellà, crea una escola a Barbiana, un poble perdut entre les muntanyes d'Itàlia, que serà el testimoni d'una institució al servei dels més desfavorits del poble, els fills i filles dels pagesos rebutjats d'altres institucions.

Relaten Jaume Cela i Joan Domènech: "Milani confia que, en les pitjors condicions, es pot fer una escola a mida de l'alumnat si es tenen clars els propòsits i les limitacions. Però el 1967, greument malalt, Milani proposa als seus alumnes escriure una carta que expliqui el model d'escola, i es converteix en una referència pedagògica traduïda a una desena d'idiomes."

És una obra essencial perquè dona veu als alumnes, poc freqüent en els llibres de pedagogia, lamenta el mestre Joan Domènech Francesc: "Però també perquè insisteix en la grandesa i l'essencialitat de l'escola en un context difícil, però que s'hi aprèn. I també per la simplicitat de les propostes que fa, que ens alliçona i orienta."

Com, per exemple, la importància de saber en quin context viu cadascun dels alumnes, assegura Joan Domènech: "Educar ha de tenir un component personalitzat, a la vegada que ha de transmetre uns coneixements comuns per a tothom. Però sense conèixer els alumnes no es pot fer aquesta personalització que se'ns demana per a l'aprenentatge."

Has de saber el màxim possible de cada alumne per ajudar-los a aprendre millor, reitera Jaume Cela: "Si hi ha un nen que l'estan desnonant, no esperis que entengui la funció clorofíl·lica, per molt bé que l'expliquis. Si el mestre diu que no és cosa seva, i que només ha d'explicar la funció clorofíl·lica, i ho fa per a tots iguals, no funcionarà."

Tothom pot aprendre?

Que tothom pugui aprendre no vol dir que tothom pugui aprendre el mateix, ni en el mateix moment, puntualitza Jaume Cela: "El sistema educatiu ha de ser pensat per a tothom i ha de ser una escola d'èxit per a tothom. Un alumne etiquetat d'inepte, negat o malparit, fa que els mestres el rebin en funció d'aquesta etiqueta, per l'efecte Pigmalió."

Als alumnes rebotats o disruptius se'ls ha d'escoltar per saber què els passa, assegura Joan Domènech: "Descobrir per què no responen a les expectatives del mestre, potser cal personalitzar-les en lloc de generalitzar-les per a tothom igual. Escoltar és donar la paraula als alumnes per establir un pont entre el que el mestre té ganes que aprenguin i el que ells pensen que necessiten aprendre."

Aquest pont s'ha de fer constantment, i hauria de ser l'eix fonamental del currículum, assevera Joan Domènech, com una conversa constant amb els alumnes que tens al davant.

Un alumne pot no aprendre el que el mestre creu que li ha ensenyat i haver après altres coses, com l'alumna més conflictiva de la pel·lícula "La classe" de Laurent Cantet, que s'ha llegit pel seu compte "La República", explica Jaume Cela. François, el professor protagonista de la pel·lícula, fa classes de llengua francesa en un institut conflictiu d'un barri marginal i demana als seus alumnes, de 14 i 15 anys, què han après.

"Suspens" i "fracàs" haurien de desaparèixer?

L'escola obligatòria no pot suspendre perquè està creada amb un propòsit superior: transmetre el seu saber, necessari per a tothom, asseguren els mestres Cela i Domènech.

Pensar que un suspens només s'adreça a l'alumne és una equivocació, assegura Joan Domènech, i cada vegada que hi ha un suspens és un mirall que retorna a la feina docent, afegeix.

Per Jaume Cela: "No pot ser que un mestre presumeixi que ell és molt recte i dur i que suspèn el 80% dels seus alumnes; alguna cosa no funciona. És com un metge que digui que és molt bon metge, però se li moren el 80% dels pacients."

La paraula "suspendre" s'associa al fracàs, inhibeix i hauria de desaparèixer, defensa Cela, tot i que reconeix que també hi ha persones que agraeixen haver tingut un suspens perquè els ha esperonat: "S'ha de canviar la idea que només es pot triomfar, valorar l'esforç o ser dels primers que arriben, perquè així podem deixar molta gent enrere que també és molt valuosa."

Avaluar no és suspendre o aprovar, assegura el mestre Joan Domènech, sinó que és el mirall que ens permet saber què s'ha après, quines dificultats hi ha i quines possibilitats hi ha d'aprenentatge, conclou.

El mestre Cela afegeix: "He tingut moltes sorpreses amb els alumnes que he tingut. He vist com han trencat la imatge que teníem d'ells quan han entrat al món adult, per bé o per mal."

"Aprenem junts, mestres i alumnes?"

El mestre aprèn molt de les respostes de l'alumnat quan els demanes què han après, assegura Joan Domènech, recordant la pel·lícula de Cantet: "Que l'alumnat trobi sentit al que aprèn és una de les claus perquè s'impliqui en l'aprenentatge, que és el que volem. No només cal que trobi la utilitat, sinó el sentit, que vol dir que el faci pensar o reflexionar o posar en dubte coneixements previs."

I també cal tenir present que l'alumne aprèn per osmosi, pel simple contacte amb els docents, assenyala Domènech.

Aprendre és un procés i no podem saber-ho tot, però si que podem buscar junts la resposta, assegura Montserrat Ventura, mestra i directora de l'escola Rivo Rubeo de Rubí i membre de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i del Moviment de Mestres de Rubí: "La inclusió i la diversitat són font de riquesa i de complexitat i una oportunitat per acollir tothom, però calen els recursos suficients per garantir-ho."

Per una banda, se'ns exigeixen moltes responsabilitats i, per l'altra, no se'ns donen recursos per assumir-les, lamenta Joan Domènech: "L'escola rep la pressió constant per resoldre totes les emergències socials. Podem fer la nostra funció, però no podem resoldre la violència, la desigualtat..., que corresponen a altres estaments de la societat."

L'escola és una mena de laboratori on podem assajar formes útils de convivència, però no pot ser l'única, puntualitza Cela: "Si no tenim una societat inclusiva, difícilment l'escola ho serà. I si l'escola no ho és, tampoc ho serà la societat. Els mestres han de ser els garants que es compleixi el dret a l'educació, compartit amb la família, el món del lleure, els mitjans de comunicació i tothom."

Jaume Cela i Joan Domènech acaben amb una crida perquè els mestres d'arreu del país permetin als seus alumnes expressar com veuen i viuen l'escola; i respondre d'aquesta manera al seu llibre.