Suïssa incendi bar
Naufragi Indonèsia
Will Smith
Pase Vía Avant
Calendari laboral 2026
"Rave" Sénia
AP-7 Cambrils
Novetats fiscals 2026
Commemoracions 2026
Balisa V-16
Oreja de Van Gogh
Maresca
Dakar
Derbi Espanyol Barça

Accent Rosel

Com hem arribat fins aquí?

18/02/2021 - 07.58 Actualitzat 18/02/2021 - 08.29

L'esclat de les dues últimes nits a Catalunya no permet lectures simplificades.

La confrontació amb la policia és només una derivada de la protesta. Les manifestacions han estat molt grans i només una part ha decidit buscar la col·lisió.

Un esclat que enllaça amb el de la tardor del 2019. I que enllaça amb altres col·lapses: els tres anys d'excepció a Catalunya, la llei mordassa, els articles més rancis del Codi Penal que el govern espanyol triga massa a reformar, les bales de foam i la fredor del govern de la Generalitat amb el cos de Mossos d'Esquadra. Però també col·lapses com la presència cada cop més exuberant de l'extrema dreta i el 40% d'atur juvenil.

La política no està resolent cap d'aquests col·lapses. Temes de gran envergadura que no tenen resposta. Com més portes es tanquen des de la política, més esclats s'acaben obrint camí.

Cal entendre com s'arriba fins aquí i cal també identificar dos elements de fractura que s'han donat en les dues últimes nits i que em sembla que requereixen que ens hi aturem i que hi pensem a fons. D'una banda, el consens de país trencat amb la noia de 19 anys que ha perdut un ull per un projectil de foam. El cas Ester Quintana va fer un trau en el model policial. Havia de ser l'últim. Això no havia de tornar a passar i hem fracassat. El retrocés és desolador.

L'altra fractura important és la d'una part molt jove de la societat que no troba lloc en els grans consensos, ni en els grans valors que s'havien establert. Una generació que ha arribat a la majoria d'edat amb l'1 d'octubre; per tant, amb un pòsit d'impotència i de ràbia -entre d'altres- contra la policia. L'atac de dimarts a la comissaria de Vic no té precedents. Uns joves que han deixat de creure. Marcats per la frustració, pel ressentiment i per la sensació d'intempèrie vital en què els estem deixant.

Buscant referents, arribo a Josep-Maria Terricabras. Potser us serveix quan proclama que les violències diàries -grans i petites- són el reflex d'una gran violència social, i que el combat contra la violència sempre és un combat contra nosaltres mateixos.