Com la censura franquista va arribar també als còmics, a "Sense ficció"

Durant el règim franquista, ni tan sols els tebeos, que eren un refugi d'aventures i somnis per a milers de nens, van escapar del control ideològic. De la mà dels seus protagonistes, "Els assassins del Capitán Trueno", que "Sense ficció" estrena el 20 de gener, s'endinsa en un dels episodis més negres de la dictadura: el control de la premsa infantil i juvenil. El documental també recorda que la censura no es va acabar amb la mort del dictador.

En ple franquisme, els herois de paper també van ser víctimes. La censura va arribar a tots els racons de la cultura i la informació, i va segar els somnis d'una generació i va convertir la imaginació en un delicte. L'humor gràfic, ja fos satíric o destinat al públic infantil, va esdevenir un dels principals objectius del franquisme, que el va combatre amb una violència ferotge i una vigilància constant durant quatre dècades. El règim va convertir les historietes en una eina moralitzadora, eliminant tot allò que considerava perillós, immoral o simplement diferent.

"Els assassins del Capitán Trueno" recorda aquella amarga història i reconstrueix, a través de testimonis únics, víctimes i antics censors, com la dictadura va segar la llibertat creativa i va domesticar la cultura popular. Les dues úniques censores encara amb vida, María Consuelo Reyna i María Ángeles Arazo, i Antonio Martín, que va ser assessor de la comissió que decidia els criteris censors i un dels estudiosos més importants de la història del còmic, expliquen com funcionava la censura.

El documental és un viatge entre la memòria i la indignació, que revela fins a quin punt la censura va modelar generacions senceres i com encara ressona avui.

Una censura angoixant

El règim franquista va perpetrar, des del començament de la guerra, un control absolut sobre la informació i la cultura. Premsa, ràdio, teatre, cinema i totes les expressions i manifestacions periodístiques i culturals es van veure limitades i coartades per una censura prèvia inflexible.

L'Estat va intervenir tots els àmbits d'expressió pública. La submissió als valors del nou estat totalitari, l'obediència a l'Església i l'acatament d'una moral rígida i puritana constituïen els tres eixos bàsics sobre els quals el règim exercia un control absolut. La premsa satírica i els tebeos -el món de la vinyeta- no se'n van escapar.

Des del primer moment, però sobretot des de l'aparició del Ministeri d'Informació i Turisme, el 1951, la censura prèvia va controlar-ne tots els continguts. Aquesta pressió es va fer angoixant quan, arran del nomenament de Manuel Fraga Iribarne com a ministre, va irrompre en el món de la premsa infantil i juvenil el capellà Jesús María Vázquez, un dominic amb idees fermes i intransigents sobre com havien de ser els continguts d'aquestes publicacions.

Quan Vázquez va assumir el control de la premsa infantil, la seva croada puritana va marcar el final d'una època daurada: la mort del Capitán Trueno i d'altres herois populars que havien fet volar la imaginació d'un país sencer.

María Consuelo Reyna, que va ser excap de censura, comenta que els tebeos "em semblaven molt violents i eren més aviat masclistes". I explica que la gran preocupació de Vázquez era "que aquella violència i la manca de diàleg es resolgués sempre amb l'espasa, o amb el que fos, degollant gent".

La influència de Jesús María Vázquez es va allargar fins a la fi del franquisme. Els tebeos en van patir les conseqüències. Tant, que es pot dir que l'equip de censors del pare Vázquez va liquidar una de les fórmules de més èxit popular des dels anys quaranta: el quadern d'aventures.

Així ho assegura Pedro Porcel, editor i crític de còmics: "No en deixa passar ni una. Una de les coses que diu és que als tebeos hi sobra violència i hi sobra sexe."

Control més enllà de la mort del dictador

Antonio Martín, exassessor de la Comissió d'Informació i Publicacions Infantils i Juvenils, recorda com després de la mort de Franco "tothom pensava que canviaria el món, que viuríem més bé, que seríem més lliures. I això dura tres, quatre o cinc mesos. I es veu que les coses van a càmera lenta."

Aquesta etapa negra de repressió cultural es va tancar amb una ferida molt profunda: l'atemptat amb bomba del 1977 a la redacció d'El Papus, perpetrat per l'extrema dreta.

Lluís Recasens, L'Avi, dibuixant d'El Papus, rememora aquell moment: "El 77, quan era l'aniversari del 20N, es va fer una portada que va indignar molt la ultradreta."

Per l'editor de la revista Mongolia, Pere Rusiñol, la situació actual no és gaire bona: "Al final dels 90 i començaments dels 2000, hem tingut una reacció molt contraproduent i molt contrària i hem anat enrere. La prova és que moltes bromes o moltes coses que s'havien fet durant la transició van ressignificar-se pels grups aquests d'ultradreta que estan molt actius als tribunals, i van arribar a judicialitzar-se coses de la Transició."