Com s'ha recuperat el sisó a la plana de Lleida, un èxit únic a Europa
En poc més d'una dècada, Catalunya va perdre la meitat de la població de sisó, una de les aus estepàries més emblemàtiques i més amenaçades del país. Es troba majoritàriament als secans de la plana de Lleida i està considerada com a espècie vulnerable per l'Agència Europea del Medi Ambient. Des del 2009 està protegida per la Directiva d'Aus de la Unió Europea.
Són diverses les causes de la regressió d'aquests ocells, la majoria relacionades amb la intensificació de l'activitat al camp per la transformació de cultius de secà en regadiu. Això ha comportat la reducció d'erms, guarets i zones amb vegetació natural, la implantació de cereals de cicle més curts o l'aplicació de plaguicides que han fet disminuir les poblacions d'insectes amb que s'alimenten els ocells estèpics.
Diverses actuacions de conservació dutes a terme a la plana de Lleida, amb l'objectiu de revertir la situació, comencen a donar fruits. La situació d'algunes espècies ha millorat notablement, especialment la del sisó, que, després de la forta davallada que va patir fins a 2014, ara té la població estabilitzada. És un cas d'èxit únic a Europa.
Guarets per compensar el regadiu: recuperar el mosaic agrari
A Belianes i Preixana, al bell mig dels secans, s'hi estenen part de les 3.500 hectàrees de guarets gestionats dins de les ZEPA (Zones d'Especial Protecció per a les Aus) que es van crear per compensar els efectes de l'entrada en regadiu del Segarra-Garrigues.
Aquests guarets es gestionen per reproduir el paisatge agrícola tradicional que havia desaparegut amb els anys. Uns mosaics amb camps de cereal extensiu combinats amb zones en repòs i marges florits amb insectes. Hàbitats més heterogenis que els de l'agricultura intensiva, que són els que precisament necessiten espècies com el sisó per amagar-se, alimentar-se o criar.
Joan Estrada, biòleg i gestor ambiental, explica com ho fan:
No podem recuperar els saladars o les pastures que hi havia fa 2.000 anys, però sí aquest paisatge amb conreus i guarets on els sisons troben recursos durant tot l'any.
Una població estabilitzada en 500 exemplars
A Catalunya hi ha actualment uns 500 sisons, i la gran majoria crien als secans de la plana de Lleida. És una població que s'ha aconseguit estabilitzar gràcies a aquestes mesures de protecció.
Segons Santi Mañosa, professor de Biologia de la UB, es tracta d'un cas únic: "Enlloc més d'Europa ho han aconseguit. Ni a França ni a Portugal, ni a la resta d'Espanya."
Mañosa detalla que els models demogràfics amb els quals treballaven preveien que sense les mesures que s'han aplicat avui dia la població de sisons s'hauria extingit.
500 sisons són menys dels que teníem fa 20 anys però més dels que tindríem si no haguéssim fet res.
La creació dels guarets i la seva gestió ha permès millorar la supervivència del sisó en dos aspectes fonamentals. Per una banda, s'ha augmentat l'èxit reproductor de les femelles, que tenen més confort i aliment, i per l'altra, que no hagin de marxar fora de les zones protegides a l'hivern, quan els sembrats estan desproveïts de vegetació. D'aquesta manera, deixen d'exposar-se a perills com per exemple línies elèctriques o els atropellaments.
Són dades que han estudiat marcant femelles amb emissors GPS. "Abans, estaven un 10% del temps dins les zones protegides i ara sabem que hi estan entre el 40 i el 60%. Arriben a la cria molt més fortes", explica Mañosa.
Perquè és a la primavera quan el sisó es reprodueix. El mascle fa la parada nupcial, desplegant plomes i moviments per atraure les femelles. Tot un espectacle dins l'estepa herbàcia:
El sisó es vesteix de gala i defineix el seu territori. Les femelles trien, s'aparellen i després tot el procés —niu, incubació i cria— el fa ella sola.
La importància de la tranquil·litat i l'aliment
El futur dels polls dependrà de dos factors clau: els hàbitats tranquils, sense pertorbacions durant la cria, i la presència d'invertebrats, essencials per alimentar-los. Els guarets gestionats proporcionen exactament això. I el benefici es fa extensiu a altres espècies d'alt valor ecològic, com la ganga, que comparteix hàbitat i problemàtiques.
Un èxit fràgil que cal mantenir
Malgrat l'estabilització, els experts alerten que el progrés és fràgil, i que tot i que els models preveuen que la població es quedarà estabilitzada, es tracta d'una zona de risc. Perquè les principals amenaces hi continuen sent, les col·lisions amb línies elèctriques, els atropellaments, la intensificació agrícola, la depredació o la pèrdua de mosaic agrari. També anys de sequera podrien reduir la supervivència de l'espècie.
Per això, segons Mañosa, el repte exigeix continuar treballant i seguir millorant l'èxit reproductor de les femelles.
Ha estat possible gràcies a una sinergia excepcional. Ningú més ho ha aconseguit perquè no és fàcil. Ens hem de felicitar tots, però no podem retrocedir.
