Compartir pis passats els 60: "És difícil que ens vulguin llogar una habitació"
Accedir a un habitatge és molt complicat per als joves, però també per a la gent gran. La Fundació Llars Compartides promou el cohabitatge per a persones de més de 60 anys, amb autonomia física i mental, i rendes baixes. Actualment, gestionen dotze llars, nou d'aquestes a Barcelona i tres a Badalona, amb prop d'una cinquantena de residents. Hem visitat un d'aquests pisos al barri d'Horta de Barcelona.
El Francesc, el més veterà del pis, viu amb el Jaume, de 72 anys, i el David i la Paulina, de 70. No es coneixien d'abans i ara diuen que són com una família. Tots quatre són jubilats, tenen pensions baixes i per circumstàncies diverses de la vida no tenien on anar a viure.
A la gent gran se'ns fa més difícil compartir el pis. Molta gent que lloga per compartir són joves queno volen compartir amb gent gran.
Paulina
L'alternativa a les llars compartides no existeix. A mi, el 'coco' i les cames encara em funcionen. No hi ha alternativa, si te'n vas de Llars Compartides, on vas? A pagar un lloguer de mercat.
Francesc
En Jaume va arribar a una situació límit i va passar per dos albergs de Barcelona.
Jo vaig estar a punt de quedar-me al carrer. Vaig estar en un alberg, cosa que és fotuda per l'edat que tinc. Hi vaig estar quatre mesos, aquí, a Nou Barris. Estava en una habitació amb dotze persones. Aleshores, l'assistenta em va enviar aquí.
A través dels Serveis Socials, tots quatre van poder accedir a aquest habitatge. Ara, en funció de la seva pensió paguen un lloguer simbòlic a l'entitat Llars Compartides. Però, tot i pagar poc de lloguer, tots necessiten ajudes per menjar, com explica en David.
Tots anem a menjadors socials. Però pot ser que et costi, si tens una pensió alta, uns 70 euros. Menjar cada dia per 70 euros? Qui té nassos de fer-ho?
La Paulina lamenta que no hi hagi ajudes al lloguer per a la gent gran.
Amb els 500 o 600 euros que guanyem no podem accedir a una propietat privada.
Des de Llars Compartides es vol oferir un espai digne, on els mateixos residents es puguin autogestionar. L'entitat fa un seguiment social de tots ells, amb una visita setmanal, i els donen un cop de mà amb els tràmits d'ajudes, sempre coordinats amb Serveis Socials. Gala Larxé, educadora de l'entitat, explica que les places són limitades i hi ha llista d'espera per accedir a aquests pisos.
Són places limitades perquè no és un projecte de transició, d'un, dos o tres anys.La idea és que hi entrin a viure perquè sigui casa seva. Les persones hi entren a viure fins que el curs de la vida finalitzi o per pèrdua d'autonomia. En principi, són aquí per viure-hi per sempre.
Tots els residents coincideixen que les llars compartides són una gran solució al problema d'habitatge, però lamenten que sigui una opció poc coneguda i que hi hagi tan poques places.
