Conviure amb un trastorn bipolar: "Als 8 anys ja tenia pensaments suïcides"

La Montse té 29 anys i té un trastorn bipolar que va associat a la depressió. El que diferencia una persona bipolar és que de tant en tant té períodes d'eufòria i de molta energia i períodes depressius.

"Perds la necessitat de dormir i de menjar, tens una capacitat cerebral molt elevada, que et permet fer moltes coses."

Quan la Montse es troba en aquest estat d'exaltació deixa d'atendre necessitats bàsiques, i això fa que deixi de menjar o dormir per centrar-se en altres coses. Ella explica a "El matí de Catalunya Ràdio" que, a part d'aquests períodes de mania, també té períodes depressius.

"Són períodes molt greus, que solen anar acompanyats de pensaments suïcides i intents de suïcidi."

El trastorn bipolar és un trastorn mental crònic que té a veure amb les variacions de l'estat d'ànim. Sovint és difícil de detectar, ja que s'acostuma a confondre amb la depressió. Actualment no té cura, però sí seguiments i tractaments perquè el pacient pugui portar una vida considerada normal. Segons l'Hospital Clínic de Barcelona, afecta gairebé un 4% de la població mundial, i, a Espanya, més d'un milió de persones tenen un trastorn bipolar.

El diagnòstic no sempre és immediat. En el cas de la Montse, no l'hi van confirmar fins als 27 anys. Fins aleshores, aquell patiment no tenia nom ni cognom.

"Jo, amb 8 anys, tenia pensaments depressius i de suïcidi. Tenir un ganivet a l'habitació i pensar: 'Potser aquesta nit ho faig.' També l'altra cara de tenir episodis sense dormir perquè havia descobert una sèrie de llibres i els volia acabar."

En aquest lapse de 19 anys, la Montse es va sentir sola i incompresa. Remarca la manca d'acompanyament psicològic durant la infància. Va estar ingressada per intent de suïcidi i va haver de fer obligatòriament un programa. Així i tot, després va quedar als llimbs, sense cap ajuda.

"Vaig exigir que se'm tornés a derivar a la salut mental pública. Vaig tenir visita fa 15 dies i la següent és al març."

La Montse explica que el més important perquè la salut mental no sigui un tema tabú és escoltar i deixar-se de prejudicis.

"Fins fa dos anys no m'he atrevit a verbalitzar els meus pensaments suïcides, i mira que els pateixo des de petita."

Ha visitat molts professionals i lamenta haver vist moltes males praxis. Reivindica que l'alternativa que sovint es dona als pacients és "demanar ajuda" o "prendre pastilles", i considera que no és la solució definitiva. En canvi, creu que és molt important sentir-se escoltada:

"Només un infermer es va estar una hora amb mi escoltant-me una nit que em vaig presentar a urgències psiquiàtriques dient que em volia suïcidar. Em va parlar i sobretot em va escoltar. Això és el principal que necessitem, que ens escoltin. També em trobo que molts amics no volen sentir que tenim problemes, que estem a la merda i que no tenim ganes de viure."

La Montse diu que el més valuós i necessari és que la gent escolti i que l'entorn proper, com els amics i la família, els presti atenció. La importància de la societat rau a deixar d'estigmatitzar les persones amb problemes mentals i deixar-se de perjudicis.