Crítica de les estrenes de cinema: "Super Mario" cau i puja Sorrentino
"Super Mario", en català, encapçala les estrenes de cinema, que aquesta Setmana Santa s'avancen a dimecres. L'acompanyen Ángela Cervantes, Carmen Maura i Toni Servillo.
"Super Mario Galaxy: La pel·lícula"
Després que "Super Mario Bros: La pel·lícula" sorprengués amb una història divertida, enginyosa i trepidant, la seva seqüela s'encalla en una història d'acció que no deixa respirar ni la trama ni els seus personatges. És una pel·lícula hipervitaminada, amb ànima de "cartoon" clàssic dels anys 40, que va directament al gra sense permetre's cap introducció.
Encadena escenes d'acció repetitives sense descans amb l'únic objectiu que l'espectador no aparti la mirada ni un segon de la pantalla. Per tant, és un exemple clar del consum compulsiu audiovisual actual. Pel camí, perd l'ànima, l'interès i la gràcia, tot i que no es pot negar que treu molt suc al catàleg de personatges de Nintendo. I, sobretot, cal destacar que arriba doblada al català.
"Lapönia"
És l'adaptació al cinema de l'obra de teatre escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, que va tenir un èxit rotund a Catalunya i, després, arreu del món. El seu gran atractiu és aquest text, ple de diàlegs hàbils que, amb un to irònic, plantegen molts dilemes ètics i morals de la nostra vida quotidiana i qüestiona molts apriorismes sobre les mentides pietoses, les tradicions (sobretot les nadalenques) i els convencionalismes.
L'inconvenient és que en pantalla gran es veu tot massa teatral i poc natural, malgrat que el repartiment és notable. A Ángela Cervantes, Natalia Verbeke i Julián López se'ls veu, fins i tot, una mica incòmodes i forçats en algun moment. En fi, és un passatemps curiós i poca cosa més, que dirigeix David Serrano, el de "Días de fútbol".
"Calle Málaga"
Maryam Touzani, cineasta reconeguda a Canes i seleccionada pel Marroc un parell de cops amb vista als Oscars, sap bé com respira la seva ciutat natal, Tànger. Allà viu el personatge que interpreta Carmen Maura, una dona gran que viu sola al seu pis de tota la vida. El seu dia a dia es limita al seu barri, on es permet seguir parlant en castellà amb molts dels seus veïns tot i que el lligam polític amb Espanya fa molts anys que s'ha esvaït.
De sobte, la seva filla apareix per comminar-la a traslladar-se amb ella a Madrid, però la nostàlgia i un nou amor alimentaran el seu afany de resistència.
En aquest drama íntim i vitalista, el personatge lluminós que interpreta Maura és el protagonista absolut del film i l'actriu madrilenya demostra que no ha perdut ni un bocí del seu talent.
Ja ho va fer l'any passat amb la injustament criticada "Vieja loca" i ara repeteix amb una interpretació plena de vida que combina força i fragilitat de forma molt convincent. Tot i que la història pot resultar previsible, no deixa de ser commovedora i molt entretinguda. Ho demostren els premis del públic que s'ha endut en diversos festivals, com el de Venècia.
"La grazia"
Paolo Sorrentino segueix retratant la política i la societat italianes de forma magistral, com ja va fer a "Joventut" o "La gran bellesa". Després de "Silvio (i els altres)", es torna a fixar en la figura del president de la República. Aquí, un humanista fictici que està a punt d'arribar al final del seu mandat i s'ha d'enfrontar a diversos dilemes, com ara l'aprovació de la llei de l'eutanàsia o la tria del seu candidat successor. A més, també ha de trobar l'equilibri amb la seva vida personal, en relació amb l'amor i la paternitat.
Tots aquests ingredients s'ajunten amb delicadesa i elegància en aquesta obra mestra seductora i reflexiva, continguda i alhora divertida, sòbria i distingida, poètica i prosaica, idealista i realista. És una pel·lícula que deixa pòsit i que celebraríem que no fos ficció. Al capdavant, un Toni Servillo estel·lar, reconegut amb la Copa Volpi a la Mostra de Venècia.
"Noche de bodas 2"
Aprofita l'impuls sorprenent de la primera part per fer un salt endavant que acaba, malauradament, en aterratge d'emergència. L'original era una inesperada comèdia negra, humil i divertida, que feia una crítica ferotge a certs convencionalismes del matrimoni i a la manera de viure dels rics.
En canvi, aquesta segona part és insulsa, autocomplaent, mandrosa i amb molt poca gràcia. Per començar, la trama és exactament la mateixa: una núvia que ha de jugar a fet i amagar i que, si no vol morir, ha d'evitar que la trobin. Però ara els secundaris tenen menys prestància, el volum de sang utilitzat, igualment ingent, és molt més arbitrari i no hi ha cap truc que sorprengui. Els fans farien bé de triar abans "Te van a matar", un títol d'un estil similar que segueix en cartellera.
