De família gairebé tothom en té una o, fins i tot, més d'una. Hi ha famílies que escollim i famílies que ens venen imposades pel naixement. Famílies que ens donen suport i ens encoratgen a viure la vida amb llibertat i entusiasme i d'altres que són el més semblant a presons o cambres de tortura. Sobre la institució més longeva de la humanitat se n'han fet relats infinits en la literatura, en el cinema i en la televisió.

"La casa dels esperits"

Quan l'any 1982 l'escriptora xilena Isabel Allende va escriure "La casa dels esperits" es va convertir en un èxit de vendes instantani. La novel·la narra la història de quatre generacions de la família Trueba (res a veure amb la nissaga de creadors espanyols) a Xile des de principis del segle XX fins a mitjans dels anys 70.

"La casa dels esperits" és una obra monumental, com monumental va ser l'adaptació que l'any 1993 en va fer el director danès Bille August amb producció estatunidenca. L'elenc és una llista minuciosa de les millors actrius i actors de l'època: Meryl Streep, Glenn Close, Jeremy Irons, Vanessa Redgrave, Winona Ryder i un Antonio Banderas que tot just començava a fer els primers passos a Hollywood. Ah, i per a les persones aficionades a la música, la d'aquesta pel·lícula va a càrrec d'un dels grans compositors de bandes sonores de la història: Hans Zimmer.

"Un assassí a la família"

I si la persona amb qui comparteixes la vida, l'amor i fins i tot la hipoteca és en realitat un assassí? L'empatia que (gairebé) tots sentim cap a les víctimes d'un assassinat contrasta amb la dificultat per posar-nos en la pell dels assassins o dels seus éssers més propers. Això és precisament el que ens obliga a fer "Un assassí a la família", una intensa i esgarrifosa sèrie documental que explora l'impacte del crim no en les víctimes directes i més evidents, sinó en les persones més properes al perpetrador.

"Benvinguts a la família"

La protagonista d'aquesta comèdia de dues temporades és l'Àngela (Melani Olivares), una dona que, malgrat no ser cap assassina, sí que ha tingut més d'una vegada ganes de matar el pare (no només en el sentit freudià del terme). De forma intel·ligent i tirant d'humor negre, aquesta sèrie sobre el costat més patètic i miserable de la família aconsegueix aproximar-se de manera divertida a la desgràcia d'una dona separada, amb tres nens, en bancarrota i, el que és pitjor, lluitadora i idealista.

Acompanyen Olivares grans noms de l'escena catalana com Ivan Massagué, Yolanda Ramos, Eva Santolaria o Santi Millán. Entre tots, aconsegueixen bastir una gran comèdia que a vegades frega el surrealisme i en què es posen de manifest les misèries i les contradiccions, però també les bondats i complicitats que conviuen en totes les famílies.

"El celobert" de Lluís Gavaldà

Desenganyem-nos: els germans Muñoz, d'Estopa, són l'excepció que confirma la regla. Perquè incloure els germans (o la família en general) en una banda musical no és una bona idea, i això ho sap tothom. I, si no, que l'hi preguntin a Liam i Noel Gallagher d'Oasis, que van trigar setze anys a tornar a fer un concert plegats... i tots sabem que el mòbil econòmic no hi va tenir res a veure, en aquest retorn. D'aquestes rivalitats entre germans va precisament el capítol "El celobert: germans mal avinguts", que presenta amb la seva expertesa habitual el mític Lluís Gavaldà (que tenia dues germanes però va prendre la intel·ligent decisió de fundar Els Pets amb els amics d'infantesa).

Aquesta recomanació forma part de la primera temporada de la versió televisiva d'"El celobert" radiofònic. Tretze capítols per aprofundir en conceptes universals a través de la música que faríeu bé de veure en companyia dels vostres germans, o millor en la soledat del vostre lavabo (els que tingueu fills petits sabreu de què parlo).

Una família de Tòquio

Dotze nominacions als premis de l'Acadèmia japonesa són la garantia que aquest retrat d'"Una família de Tòquio" és com a mínim una mica fidel a la realitat del país del Sol Naixent. Amb sentit de l'humor i amb tendresa no exempta de crítica, aquesta pel·lícula guanyadora de l'Espiga d'Or a la millor pel·lícula a la Seminci explica la història d'una parella de jubilats que visiten els seus fills a la capital nipona. El problema és que els seus fills estan immersos en les seves vides atrafegades i no tenen temps (ni ganes) de passar temps amb els seus progenitors.

Si en algun moment heu pensat que japonesos i catalans no tenim res en comú, aquesta comèdia ens demostra que, com a mínim pel que fa a la soledat de la gent gran i l'edatisme, no som tan diferents. "Una família de Tòquio" forma part de les recomanacions incloses en la col·lecció de pel·lícules "Retrats de famílies", que podeu trobar a la plataforma 3Cat.