"De tots cinc" a "Dawson creix": 5 sèries vintage que ens van ensenyar a créixer 

En un moment en què tot és ràpid i consumible, el vintage televisiu es converteix en refugi emocional. No per nostàlgia buida, sinó perquè ens recorda que créixer és un procés llarg, contradictori i profundament humà.

Als anys noranta i durant els dos mil, l'adolescència va deixar de ser un teló de fons i es va convertir en protagonista indiscutible de la ficció televisiva. Personatges que parlaven molt, dubtaven molt i experimentaven encara més. Creure en nosaltres mateixos, entendre la por de no pertànyer al grup, viure el primer amor o afrontar la responsabilitat es van convertir en temes que podien veure's a la tele de casa.

Ara, en plena era de consum immediat i maratons de sèries, recuperar aquestes ficcions ens ajuda a entendre el nostre propi pas del temps i, també, a veure com ha canviat la manera de narrar les nostres vides.

Si tens nostàlgia d'aquell moment en què esperaves un capítol com si fos un esdeveniment o si vols mostrar als més joves com es vivia i se sentia fa dècades, aquestes cinc sèries de 3Cat són un pont perfecte entre passat i present.

"Tots cinc"

Si hi ha una sèrie que mostra la complexitat de fer-se gran massa aviat, aquesta és "Tots cinc". Aquí no hi ha solucions fàcils: la sèrie mostra cinc germans obligats a acceptar responsabilitats adultes abans d'hora i enfrontar-se a decisions que no haurien d'assumir tan joves. La història dels Salinger, encara que sembli llunyana en el temps, continua parlant de fer-se gran en un món que no sempre acompanya.

Va ser una de les primeres sèries de TV3 que ens va fer entendre que fer-se gran no sempre és una elecció. No hi ha idealització: hi ha cansament, ràbia, silencis i decisions equivocades. I també alegries, superació i amor.

Recuperar-la ara és veure com les tensions i la tendresa coexisteixen en una mateixa casa. I la història de superació d'en Charlie, en Bailey, la Julia, la Clàudia i el petit Owen encara ens emociona, avui.

"Dawson creix"

Poques sèries han verbalitzat tant l'adolescència com "Dawson creix". Els seus personatges parlaven (molt) del que els passava per dins: emocions reals i complexes, inseguretats, identitat, pors de futur... amb el protagonisme transversal d'una tensió amorosa incipient en un grup d'amics. En Dawson, la Joey, en Pacey i la Jen no només creixien, també dubtaven, desitjaven i s'equivocaven.

La sèrie es pregunta coses que encara avui són vigents: es pot ser millor amic i acabar enamorant-se? Estimar vol dir perdre alguna cosa? Aquell joc amorós --que va inventar el "shipeig" abans que existís la paraula com a tal-- va convertir el dubte en el motor narratiu de la sèrie i va demostrar que sentir intensament no era una debilitat.

També va ser el punt de partida d'una generació d'actors que després farien carreres d'èxit: Katie Holmes i Michelle Williams, però també James Van Der Beek i Joshua Jackson, que van créixer davant la càmera al mateix temps que els seus personatges. Tornar avui a "Dawson creix" és retrobar-se amb l'adolescència en majúscules dels 90, lluny de la immediatesa emocional actual.

Si tens ganes de reviure aquells debats sentimentals o descobrir com estimàvem abans de les xarxes i les notificacions, aquesta sèrie continua sent una porta d'entrada perfecta.

"Diaris de vampirs"

Més enllà dels éssers sobrenaturals i la fantasia, "Diaris de vampirs" és una sèrie sobre eleccions, pèrdues, amors eterns i la por a la solitud. L'Elena és el vèrtex del triangle amorós entre els germans vampirs Stefan i Damon, que arriben inesperadament a Mystic Falls. És l'adolescència extrapolada al que és extraordinari, però amb una essència que tothom que ha estimat intensament reconeixerà.

Avui, quan moltes sèries juvenils barregen gèneres i ritmes, "Diaris de vampirs" demostra que la fantasia també pot ser un gènere que faci de mirall potent de les nostres pròpies emocions (inclús abans de la saga "Crepuscle", ja que el llibre de L. J. Smith en què es basa la sèrie "Daris de vampirs" és del 1991).

L'amor etern, la mort, el sacrifici i la culpa es viuen aquí amb una intensitat sobrenatural, però l'arrel continua sent adolescent. És una sèrie sobre triar, perdre i assumir conseqüències, encara que els personatges no envelleixin mai. "Diaris de vampirs" és hereva de les sèries clàssiques d'adolescents, però amb una dosi hiperbòlica de fantasia i foscor. Molta foscor. Si ja has oblidat com és un amor intens, visceral (una mica tòxic) i adolescent i vols fer memòria, aquesta és la teva història.

"Ranma"

Abans que la ficció parlés obertament d'identitat de gènere, "Ranma" ja jugava (des del manga i l'anime) amb la idea d'un cos i d'una identitat canviant. Ranma és noi o noia --segons l'aigua que el mulla--, i a partir d'aquí s'encadenen situacions còmiques, romàntiques i profundament confuses.

Sota l'humor esbojarrat de Rumiko Takahashi hi ha una metàfora adolescent potentíssima: no saber ben bé qui ets, sentir-te fora de lloc i viure el cos com un territori incert i per explorar. Una sèrie molt més transgressora, en aquest aspecte, del que semblava aparentment.

Qui no es preguntava fa uns anys: "Qui soc i com em veuen els altres?". "Ranma" connecta amb aquell moment de dubte i de descobriment propi de qualsevol joventut.

"Ventdelplà"

Potser no és una sèrie estrictament "juvenil", però "Ventdelplà" és una història que parla de com es vivien les relacions, els canvis i les segones oportunitats. Una bona lliçó de vida per als joves, en un món d'alta velocitat, de capítols que caduquen al cap d'una setmana d'estrenar-se i de relat fragmentat. Aquestes històries ens recorden que créixer és un procés lent i que només l'entenem parcialment quan hem caminat una mica més.

Afegiria que, vista en conjunt, "Ventdelplà" també va acompanyar el pas de l'adolescència a la vida adulta d'una generació concreta --reunint la família davant de la televisió per veure el capítol de la setmana--, fins a constatar que Carles Cuevas s'estava fent gran (i vivia en pròpia pell la seva adolescència). Una sèrie no només per a nostàlgics, potser per això encara ens hi reconeixem. Perquè, al final, encara estem creixent.