Demostren que la depressió greu es pot combatre amb estimulació cerebral profunda
Un estudi fet per investigadors de l'Institut de Recerca de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (IIB Sant Pau) demostra que l'estimulació cerebral profunda pot ser útil per tractar la depressió. Sobretot, en casos de formes greus que no responen als tractaments convencionals. Sant Pau ha estat pioner a Europa en aquesta tècnica.
Els resultats mostren que un 75% dels pacients han respost al tractament, amb una millora "significativa i duradora". La meitat ha fet una remissió dels símptomes, que s'han reduït per sota del que es considera patològic. No tothom, però, ha aconseguit una recuperació funcional completa.
Les troballes són molt rellevants, sobretot si es té en compte que són casos de depressió molt greus i de llarga evolució. I els beneficis també són a llarg termini.
L'estimulació cerebral profunda és encara una tècnica experimental, però l'Hospital de Sant Pau té un acord per poder-ho oferir quan tota la resta d'opcions de tractament s'han esgotat.
En què consisteix la tècnica?
L'estimulació cerebral profunda consisteix a implantar uns elèctrodes ultrafins al cervell que van connectats a uns petits cables que circulen per sota la pell. Arriben fins a un neuroestimulador, que s'assembla a un marcapassos, que se sol col·locar a la regió pectoral o abdominal. Aquest neuroestimulador genera uns impulsos elèctrics, controlat amb un comandament extern.
En concret, els estímuls elèctrics s'apliquen a la zona del gir subcallós cingulat del cervell (SCG-DBS, per les sigles en anglès). Javier de Diego, psiquiatre i investigador de l'Institut de Recerca Sant Pau, remarca:
L'escorça subcallosa cingulada és una regió cerebral clau en la depressió. Les evidències suggereixen que la modulació de l'activitat elèctrica en aquesta regió mitjançant l'estimulació profunda pot restablir el funcionament de circuits cerebrals que són clau en la persistència d'aquests quadres depressius més greus.
Per implantar els elèctrodes, fa falta una intervenció quirúrgica complexa i precisa. Després, es fa un pla d'intervenció i seguiment entre neurocirurgians i psiquiatres, des del punt de vista farmacològic, psicoterapèutic i de rehabilitació integral.
El doctor De Diego detalla que es tracten "dos o tres casos a l'any, de mitjana". És una tècnica que es considera efectiva, però s'aplica a casos molt concrets: "Tenim pacients intervinguts des del 2008 i la tècnica és eficaç i segura."
Més d'una dècada de seguiment
Aquest estudi, que publica aquest dimecres la revista The Journal of Clinical Psychiatry, és el seguiment a més llarg termini que s'ha fet a Europa. S'han analitzat dades durant onze anys i s'han posat en relació els factors clínics dels pacients amb la seguretat i els beneficis que pot tenir, a la llarga, l'estimulació cerebral profunda del gir subcallós.
Hi han participat setze pacients amb depressió major resistent, diagnosticats segons els criteris del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-IV o DSM-5).
Van rebre estimulació cerebral profunda del gir subcallós cingulat de manera crònica durant més d'una dècada, des del 2008 fins al 2019. Es van recopilar dades demogràfiques, clíniques i del funcionament general abans de la cirurgia i durant el seguiment.
Els participants van mostrar millores clíniques sostingudes després de la intervenció, mesurades mitjançant l'Escala de Depressió de Hamilton de 17 ítems (HAM-D17) i la Impressió Clínica Global, així com l'Avaluació Global del Funcionament.
Els efectes no són immediats, però acostumen a ser percebuts al llarg dels primers mesos. En concret, el 55% dels pacients van assolir la remissió en una mitjana de 139 dies després de la intervenció quirúrgica.
Una causa de discapacitat i pèrdua de qualitat de vida
La depressió és una malaltia que està entre les principals causes mèdiques de discapacitat. S'estima que pot afectar uns 300 milions de persones al món.
Els tractaments convencionals donen bons resultats en general, però es calcula que entre un 15% i un 20% dels malalts no responen de manera adequada i tendeixen a la cronicitat. Aquest subgrup pot requerir estar ingressats sovint a l'hospital i no responen ni a la teràpia amb electroxocs.
Aquestes formes de depressió resistent presenten un risc molt més elevat de discapacitat funcional, complicacions i mortalitat. Per descomptat, també s'associen amb un impacte molt més important en la seva qualitat de vida.
La doctora Dolors Puigdemont, investigadora del grup de Recerca de Salut Mental a l'IIB Sant Pau i psiquiatra del mateix hospital, remarca:
Les repercussions d'un quadre depressiu crònic greu sovint porten a una vida limitada i d'aïllament durant anys. En la nostra mostra, el 40% dels pacients intervinguts van assolir nivells de recuperació funcional satisfactoris i poden tornar a gaudir del seu temps d'oci o de la seva vida social i familiar, en alguns casos com abans de l'inici de la malaltia.
El doctor De Diego remarca que en les depressions més greus, en què els tractaments convencionals no funcionen, hi ha risc de complicacions serioses i, fins i tot, de suïcidi.
Hi ha un petit subgrup de pacients més greus que no toleren o deixen de respondre a totes les estratègies. En aquests casos l'estimulació cerebral profunda pot ser una alternativa molt esperançadora.
A partir d'ara, volen seleccionar bé els casos i afinar la tècnica de neuromodulació quirúrgica: "És com si estiguéssim situats en una mena de nus, com el de la Trinitat. I el que volem acabar d'esbrinar en els pròxims anys és si estimular més una autopista o una carretera secundària pot ser més rellevant per aconseguir una resposta sòlida."
