Desapareguts un any després de la dana: la història de Francisco Ruiz i Elisabeth Gil

Un any després de la dana que va causar 229 morts al País Valencià --gairebé tots a la Ribera Alta i l'Horta Sud-- la recerca dels dos cossos que falten es manté activa. Són els de Francisco Ruiz i Elisabeth Gil. 

Dimarts passat, uns operaris que netejaven la llera del Túria, a Manises, van trobar de forma casual el cos del fins llavors tercer desaparegut, José Javier Vicent, de 56 anys. 

Els familiars dels desapareguts tenen un factor afegit al patiment, perquè sense els cossos no poden tancar el dol. A més, denuncien deficiències en l'atenció psicològica.

Francisco Ruiz va salvar els dos nets

A Almussafes, la Guàrdia Civil busca Francisco Ruiz, de 64 anys. Ángel Suárez, comandant, i el caporal Castillo coordinen la recerca. "Paco va desaparèixer a Montserrat", més de 20 quilòmetres riu amunt, expliquen.

El busquen en aquesta zona "perquè és un punt on el riu es va desbordar i una part important del cabal que duia el riu va anar a parar a l'Albufera, passant per camps", explica Suárez.

"Busquem sobretot peces de roba, monticles anormals on hagi pogut quedar el cos i s'hagin dipositat sediments al damunt", especifica el caporal Castillo. "És la zona on intentem centrar sempre la recerca de cara a després remoure terra i altres".

El 29 d'octubre, en Francisco anava en cotxe amb els seus dos nets després de recollir-los de l'escola. Els va sorprendre la torrentada. Va poder salvar les criatures fent-los pujar al sostre del vehicle.

Als nens els va rescatar un veí. Per a la seva filla, Saray Ruiz Arnedo, trobar-lo és vital: "La veritat és que és prou difícil enfocar tot aquest any. És fotut no tindre encara un cos, no tindre evidències, no tindre res."

Elisabeth Gil va gravar vídeos de la torrentada

L'altra família que encara busca les restes d'una de les víctimes de la dana és la d'Elisabeth Gil, de 38 anys. Anava amb la seva mare, Elvira Benita Martínez, al cotxe cap a la feina.

Ernesto Martínez, germà de l'Elvira i tiet de l'encara desapareguda Elisabeth, es lamenta: "Jo, amb ma germana sé on anar a portar flors i on plorar. Però amb la meva neboda no."

Parle amb el fill d'Elisabeth, Ivan, i quan parlem de la seva àvia ho fem en passat. Quan parlem de la seva mare és en present, com si estiguera esperant que en qualsevol moment entrara per la porta.

A les cinc de la tarda la barrancada les va sorprendre a Xest. Van arribar a gravar i enviar diversos vídeos des de dins del vehicle fins que l'aigua se les va endur.

Deu dies després van trobar el cos de la mare. El cotxe es va trobar a Paiporta, a 25 quilòmetres en línia recta, quatre mesos més tard i sense rastre de l'Elisabeth.

Seqüeles psicològiques

Segons dades de la Generalitat, el trastorn posttraumàtic s'ha disparat als pobles afectats per la dana. L'estrès agut patit per pacients atesos ha pujat un 170%. És a dir, gairebé ha arribat a triplicar-se.

Però l'atenció psicològica no ha arribat a tothom per igual. "En el meu cas --explica la Saray--, l'ajuda psicològica no va venir de part de cap administració. Va ser quan vaig estar fent els papers de mon pare per declarar la defunció que, mitjançant una xica que hi havia en víctimes, en el jutjat, em va dir que ací a Montserrat hi havia una unitat per tractar els xiquets i els adolescents."

Vaig tirar per ahí, però més que res per als meus fills perquè, al final, jo havia tingut la pèrdua, però ells ho havien vist tot.

L'Ernesto, en canvi, assegura sentir-se "un privilegiat", perquè per part de l'Ajuntament de Xest, a escala local, els va posar un psicòleg a l'ambulatori: "Jo treballo a l'ONCE i de seguida em van posar un altre psicòleg. Jo n'he tingut dos quan hi ha gent que no n'ha tingut cap."

Les seqüeles del trauma encara són evidents, "quan escolte l'ES-Alert me pose molt nerviosa", explica la Saray.

"La xiqueta va escoltar l'ES-Alert que va sonar quan teníem eixe mateix dia la manifestació, es va posar a plorar", recorda. "Ara no són conscients de la utilització de l'ES-Alert, estan usant-lo de manera massiva, són molt més alarmistes, per dir-ho d'alguna forma."

És com viure en un estat d'alerta, explica l'Ernesto: "Durant l'estiu he estat tranquil, però quan ha arribat l'època de setembre et poses com en guàrdia, de dir, a veure quan ve, a veure quan ataca, en el pitjor dels casos."

De seguida que veus un núvol ja penses que torna a venir-ne una de grossa.

"Aquesta psicosi col·lectiva deixarà empremta per molts anys. No és una cosa que marxarà quan passi l'any. Això seguirà, durant generacions possiblement", conclou l'Ernesto.