Descobert un peculiar sistema de 6 exoplanetes sincronitzats des de fa mil milions d'anys
A més de cent anys llum de la Terra hi ha l'estrella HD 110067, situat a la constel·lació Coma Berenices. L'astre ja es coneixia, però ara s'ha descobert que, al seu voltant, hi orbiten sis exoplanetes de manera sincronitzada des de fa mil milions d'anys. El sistema planetari no ha patit grans modificacions des que es va formar, un fet insòlit a l'univers, segons els autors de l'estudi.
En la recerca, encapçalada per l'astrofísic espanyol de la Universitat de Chicago Rafael Luque i publicada a la revista Nature, hi han participat investigadors de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), com Guillem Anglada-Escudé, Juan Carlos Morales i Ignasi Ribas.
Els planetes es mouen a un ritme precís i seguint un mateix patró. El fet que tots els planetes es belluguin al voltant de l'estrella amb patrons que es repeteixen s'anomena ressonància.
Això fa que, cada poques òrbites, alguns planetes quedin alineats. Per cada tres voltes del planeta situat més a prop de HD 110067, el segon en fa dues. Per cada dues voltes del segon, el tercer en fa tres i el quart planeta també segueix aquesta ressonància 3/2. Els dos planetes més llunyans a l'astre central es mouen amb una ressonància 4/3, és a dir, fan quatre voltes per cada tres voltes del planeta anterior.
Els sistemes multiplanetaris són relativament freqüents a la nostra galàxia, però els que tenen les òrbites sincronitzades durant milions d'anys són molt excepcionals. De fet, en el 99% dels casos, els planetes es distribueixen en òrbites "una mica aleatòries", segons ha dit un dels signants de l'estudi, Enric Pallé, de l'Institut d'Astrofísica de les Canàries (IAC).
L'astrofísic Joan Antoni Català ha explicat en un fil a la xarxa X que les ressonàncies gravitatòries són habituals en les primeres etapes de formació dels planetes, però amb els anys desapareix a causa de pertorbacions. Que els sis planetes conservin la configuració inicial és extraordinari perquè demostra que no ha patit grans canvis des que es va formar.
A més, des de la perspectiva de la Terra, els sis planetes transiten per davant de l'astre un altre fet poc freqüent. Això, sumat a la brillantor de l'estrella HD 110067, converteix el sistema en un petit laboratori o banc de proves.
A partir d'aquí, els científics poden reconstruir la història del sistema i, fins i tot, arribar a establir com era el disc de pols i gas a partir del qual es va formar. Això, segons indica Pallé, no és possible en els planetes que s'han mogut respecte a la seva òrbita.
Sis subneptuns que probablement tenen aigua a l'atmosfera
Les òrbites dels exoplanetes oscil·len entre els nou dies del planeta més interior i els 54 del més exterior. Tots sis planetes són subneptuns, és a dir, tenen radis compresos entre el de la Terra i el de Saturn. Tot i que no n'hi ha cap en el Sistema Solar, aquest tipus de planeta és el més freqüent a la Via Làctia.
Segons els científics, el sistema ofereix moltes possibilitats d'investigació. L'autor principal de l'estudi, Rafael Luque, destaca que la investigació dels planetes subneptuns és un dels camps més actius dins dels exoplanetes i disposar d'un sistema on n'hi orbiten sis al voltant de la mateixa estrella "elimina molts dels obstacles" per entendre'ls:
El que ens espera en els propers anys és un coneixement molt més profund d'aquest tipus de planetes.
A l'espera que el telescopi espacial James Webb obtingui més informació sobre l'atmosfera dels exoplanetes, se sap que són extenses i "probablement estan compostes majoritàriament per hidrogen i potser alguna cosa més, tot i que no saben què ni en quina quantitat", apunta Luque.
És probable que l'atmosfera tingui aigua, perquè és molt freqüent a l'univers, però si s'hi trobés també metà i diòxid de carboni "podria indicar que hi ha aigua en forma líquida" a l'estructura planetària, ha afirmat Luque.
A banda de l'IEEC, en l'equip internacional que ha participat en aquest descobriment hi ha organismes estatals com l'Institut de Ciències de l'Espai (ICE-CSIC), la Universitat de La Laguna, l'Institut Astrofísic d'Andalusia i el Centre d'Astrobiologia. En la recerca s'ha utilitzat el satèl·lit CHEOPS de l'Agència Espacial Europea, el Tess de la NASA, l'espectògraf CARMENES de Calar Alto, a Almeria; o el HARPS-N del Roque de los Muchachos, a La Palma.
