Després de l'1, ve el 3

Tres anys després, bona part de l'independentisme continua atrapat en la força de l'1 i obviant la càrrega política i social que va suposar el 3.

El govern, escapçat, no ha volgut fer cap acte oficial per recordar el referèndum, aquest any. Ho ha deixat en mans de les entitats, com Òmnium, que ja fa temps que capitalitza la transversalitat del moviment.

A l'horitzó, unes noves eleccions. Cridades, un cop més, a ser plebiscitàries, sense concretar què vol dir això ni en què es traduirà. Res no fa pensar que els resultats de les eleccions forçades pel Tribunal Suprem hagin de deixar una distribució gaire diferent de la que hi ha ara al Parlament, sobretot pel que fa a la banda independentista. Per tant, plebiscitàries o no, el que segur que seran és previsibles. Les dues forces que porten mesos governant plegades a empentes i rodolons hauran de tornar a posar-se d'acord per seguir governant. De plebiscitàries ja ho havien de ser les del 2015 i les del 2017. I hauríem de gratar molt per saber en què van canviar la forma o les atribucions de Catalunya després d'aquelles dues cites.

Ahir vam poder parlar amb tres periodistes que treballen per a diferents mitjans europeus -de França, Bèlgica, Itàlia i Suïssa-, que fan una anàlisi freda dels últims tres anys. Freda, perquè aconsegueixen fer estrictament d'observadores del procés, segurament amb molt més ull crític que el que tenim els periodistes d'aquí.

El diagnòstic dels mitjans estrangers és clar: hi va haver una gran força, una gran descàrrega d'energia fa tres anys, però des d'aleshores... res. Més enllà de la bola judicial, que està cada cop més embolicada. Més enllà de la incapacitat de la Moncloa per trobar la fórmula política de resoldre-ho. Més enllà de constatar que no hi ha prou grapes per recosir totes les esquerdes que té el bloc independentista. I més enllà d'haver cremat una altra legislatura amb més proclames i simbolismes que fets.