Dolores Delgado, una fiscal de trinxera per a les víctimes del franquisme

Dolores Delgado no ha deixat mai les trinxeres. Ella mateixa va afirmar que seria una "ministra de trinxera" quan Pedro Sánchez la va nomenar ministra de Justícia, i amb el mateix esperit va arribar a la Fiscalia General de l'Estat.

Nombroses polèmiques van acompanyar el seu pas per la política. Ara, des de la institucionalitat i el respecte a les víctimes, la fiscal de sala de Drets Humans i Memòria Democràtica evita caure en el titular fàcil i partidista:

- Pedro Sánchez passarà a la història, com va dir ell mateix, per haver tret Franco del Valle de los Caídos?

- Va ser l'Estat qui va prendre una decisió en nom de la democràcia. Així que no ho destacaria com una fita històrica d'un govern, sinó de tot l'Estat. De la dignitat d'una societat.

El vol amb Franco des del Valle de los Caídos

Delgado té una llarga trajectòria en matèria de drets humans i memòria democràtica. Fa vint anys va ser la fiscal que va demanar més de 9.000 anys de presó per a l'exmilitar argentí Adolfo Scilingo, per l'assassinat de 30 persones llençades al mar des dels anomenats "vols de la mort". L'Audiència Nacional va condemnar Scilingo a 640 anys de presó per delictes contra la humanitat durant la dictadura argentina.

Qui sap si el destí va portar Delgado, 14 anys després, al vol que va treure les restes de Franco del Valle de los Caídos per traslladar-les al seu emplaçament actual al cementiri d'El Pardo. Quinze minuts en helicòpter que va viure en silenci, al costat del fèretre i del net gran del dictador.

Ho va fer com a notària major del regne, càrrec que recau en el ministre de Justícia. "Vaig certificar que Franco, que el dictador, havia sortit de la basílica, perquè no podia continuar allà", diu contundent.

"A Espanya, s'ha pogut lluitar més contra la impunitat de la dictadura argentina que no pas contra l'espanyola?" És una de les preguntes que sorgeix en l'entrevista que fem al palau de Fontalba, antiga seu del Consell Suprem de Justícia Militar i actual ubicació de la Fiscalia General de l'Estat. Delgado respon:

"A Espanya és que no hi ha hagut justícia amb la dictadura franquista. Hi va haver un consens social, cívic, polític, sobre la necessitat de la transició, però la justícia va quedar aparcada. La justícia, cal dir-ho, va ser una eina de repressió del règim. La dictadura es va valer de la justícia com a instrument de repressió, des del cop d'estat i amb projecció cap al futur."

Obrir la porta de la justícia a les víctimes

La justícia era necessària, subratlla Delgado, i han hagut de passar molts anys fins que la llei de memòria democràtica del 2022 ha obert aquesta porta.

Aquesta llei crea la fiscalia de sala de Drets Humans i Memòria Democràtica, amb funcions per investigar els fets i impulsar la recerca de les víctimes (article 28), així com garantir el dret a la investigació i a la tutela judicial de les víctimes, a una declaració judicial sobre la realitat dels fets i a la inscripció en el Registre Civil de les defuncions dels desapareguts a conseqüència de la guerra i la repressió exercida per la dictadura (article 29).

El camí no és fàcil perquè, enfront de l'actuació d'unitat de la Fiscalia a tot el territori de l'estat, cada jutge té llibertat o independència per decidir segons el seu criteri. I la realitat, reconeix Delgado, topa amb obstacles:

"Hi ha un cert posicionament majoritari per part dels jutges per rebutjar les investigacions penals per fets que es perceben com a prescrits, o que estan emparats per la llei d'amnistia del 77 o per la irretroactivitat de la normal penal. Això passa perquè el Tribunal Constitucional ha anat rebutjant els recursos d'empara que les víctimes han anat interposant. Però ara hi ha un element que suposa un canvi de paradigma, que és la Llei de memòria democràtica del 2022, perquè estableix el dret de les víctimes a una investigació efectiva i l'obligació de l'Estat de fer-la."

El pla B de la jurisdicció voluntària

A l'espera d'una sentència definitiva del Tribunal Constitucional, Delgado defensa continuar per aquesta via, perquè la investigació per si mateixa ja és una forma de tutela judicial, encara que no s'aconsegueixi asseure ningú al banc dels acusats.

I, fora de l'àmbit penal, la fiscal vol posar l'èmfasi en la nova via que suposa la jurisdicció voluntària de declaració de fets passats, un procediment civil pel qual "les víctimes estan obtenint veritat, justícia i reparació".

Com els familiars d'una víctima gallega, que ara ja tenen una declaració judicial que diu que va ser assassinada per comunista i feminista, després d'un judici sumaríssim sense cap dret ni garantia, i que l'execució de la condemna es va fer esperar tres mesos pe donar-li temps a parir i robar-li el fill.

A Catalunya, un dels casos més recent és el de Delfí Sedó, executat a Girona el 30 de març del 1943. La interlocutòria dictada el 10 de novembre passat pel jutjat de primera instància número 1 de Girona relata la realitat dels fets, declara nul i il·legítim el consell de guerra, atorga la condició de víctima a Sedó i a la seva neta --la promotora de l'expedient-- i obliga a rectificar la inscripció de la defunció al Registre Civil.

La família no ha aconseguit el seu principal objectiu, que era l'exhumació de les restes de la fossa comuna del cementiri de Girona per traslladar-les al seu poble, a Bescanó. L'argument del jutge és que la petició d'exhumació correspon a l'administració.

Però la sentència no es queda en el "no", sinó que trasllada la pilota a la Generalitat "a fi que les administracions competents tinguin coneixement d'aquesta resolució a efectes de dur a terme les activitats de localització, exhumació i identificació procedents.

"Arribarem fins on ens deixin", diu Delgado:

Cal un reconeixement des de la justícia a una injustícia.